Mala persona

Que n'és d'insípida l'amanida!!! No m'agrada, però diuen que se n'ha de menjar!! Què hi farem!! Com sempre comencem tard a sopar, he arribat a casa la Marta a dos quarts d'onze passats i com sempre m'he excusat dient que m‘he entretingut davant l'ordinador llegint els emails marrans que m'envia l'Enric (de fet no es excusa, es simplement la pura veritat).

Com ho puc fer, Encara no és el moment, esperaré que passi la setmana de vacances que només falten quinze dies!! El fet es que no sé pas com sempre em fico en els mateixos embolics!! Al principi sempre ho veig tot clar, bona noia, bonica, agradable, políticament correcte, i l'idealitzo, la poso en un pedestal on tot es perfecte i al principi tot és molt maco però desprès desapareix la xispa llavors què s'ha de fer? S'ha de ser sincer explicar-li que al principi potser no estaves tant enamorat com et pensaves, vas actuar com es propi de tu, impulsivament sense pensar, seguint els teus sentiments irracionals i volàtils, seduint-la i prometent la lluna i ara quan és ella la que esta bojament penjada de tu...., llavors a tu, ja t'ha passat la intensitat. Ja veia que potser no ho sentia amb aquella intensitat havia experimentat quan em vaig enamorar de l'Isa, però, era evident que alguna cosa senties i estaves convençut que amb el temps, l'estimació ompliria el buit que hauria d'haver omplert l'enamorament salvatge. Potser si que a la llarga s'ompliria, però, això vol molt de temps i no tinc la paciència ni la capacitat de conformisme suficient com per esperar els anys necessaris perquè això passi.

Sí, si... definitivament li hauré de dir, es evident que no es la persona que ha d'envellir al meu costat i més val que ho faci unes setmanes després d'anar a Eivissa, li fa molta il·lusió el viatge, no em costa res esperar un o dos mesos més. Però... com ho faré això? Com li dic? Em sap tant greu fer-li mal!! Em sento culpable, tot i que a dreta llei tampoc en tinc cap culpa de desenamorar-me, o potser si? O potser és que mai me n'havia enamorat del tot (segur que era l'últim) . Una cosa sí, jo em pensava que ho estava tot i que dintre meu sabia que alguna cosa grinyolava però per comoditat no n'hi feia cas, endavant les "hatxes" i ja veuràs com amb el temps tot anirà bé!! (això em repetia dins el meu cap)
Si fos la primera vegada que em passa el mateix no em preocuparia però bàsicament aquesta es la història de la meva vida amorosa, bé una part, l'altra es quan m'enamoro de veritat i bojament, però, mai ho faig d'algú políticament correcte i mai es fàcil... i com és de suposar en les relacions conflictives... sempre acabo fet a miques. Com acabarà la pobre Marta, realment em sap greu perquè no s'ho mereix, però que puc fer? Almenys espero que d'aquí a un temps m'acabi entenent i siguem amics, segur que al principi em maleirà els ossos i m'engegarà a pastar fang. Es el que té haver passat per això altres vegades, la meva millor amiga és una ex-parella meva que va estar un any sense parlar-me després que la deixés i mira per on! Ara es una de les persones que més estimo en aquest món (com a amiga) Curiosament més de lo que la estimava com a parella. Això em consola pensant que igual em passa això amb la Marta tant debò... ja hi firmaria.

Conclusió: Sóc una mica mala persona.