Un amor, molts dies: el dia del funeral (1 dia de 10)

—Què, tieta! Com anem? Encara no has trobat xicot?
—Ets com el teu pare, sempre pensant que ofens, no tens remei, Pau. És ben bé que ho portes a la genètica.
—Bah, tieta, no estàs de broma avui o què et passa?
—Pau, tingues una mica més de respecte avui, almenys pel teu avi.
En Pau em va apartar la mirada i se’n va anar com qui saluda algú que arriba de nou, sense dir ni piu, ignorant totalment el que li havia sermonejat.
Era un dia d’estiu, xafogós, terbolenc per les boires marineres, el funeral s’havia portat a terme a migdia i tots estàvem suats, alguns cansats pels darrers dies d’agonia de l’avi, moltes emocions, poques hores de son, moltes trucades de familiars i amics de qui ni recordava la seva cara, en prou feines del seu nom. El pare feia temps que arrossegava aquella maleïda malaltia. Així i tot, mai és agradable la mort de ningú, totes les malalties que et porten a l’altra banda, totes són maleïdes.
—Pobre Joan, ha patit molt els últims mesos, amb el tros d’home que era i ara…no som res… encara recordo l’última excursió amb la Rosa, com vam arribar a passar-nos-ho de bé! I com es menjava en aquell castell-restaurant!
Converses, diàlegs sense suc ni bruc, tothom recordava com de bona persona era el pare, ningú recordava la mala hòstia que de vegades havia de traginar amb la mare i tots quatre.
Continuem amb el funeral, que va tenir tela marinera! En acabat de l’església, tota la patuleia vam anar cap al cementiri, allò ja va ser un drama tirant a tragèdia, d’aquelles d’en Fellini. Plors de les cunyades, i jo pensava: serà possible que la hipocresia arribi en aquest extrem? Els nebots, la majoria amb una cara de “a veure si acabem aviat i el pare es posa content perquè hereta una picossada i potser em cau algun caleró”… només la Glòria i en Joanet, fills del meu germà gran, van estar a l’altura; van ser uns nets exemplars. De fet, ells eren allà perquè s’estimaven el pare, el seu avi.
Deixant de banda tota aquesta performance del funeral, que, de fet, posa en evidència com són cadascun d’ells. Sí, és en aquest tipus d’ocasions que surt a relluir el personatge de la persona. Doncs, en acabat, tots cap a la casa familiar, a dinar, vam fer portar menjar per tota la família. Tots esperaven que jo els cuinés alguna cosa, però es van haver de fotre: no em donava la gana de pencar a la cuina per tota aquella colla, tant els meus germans com jo érem els protagonistes del dia, no podia estar tancada a la cuina, per molt que m'agradessin els fogons, fins aquí hauríem arribat.
I va arribar el ressopó, el cafè, amb algunes copes de més, l’ambient va esdevenir distès. Érem a taula els meus tres germans, dues respectives, ja que el mitjà està divorciat —no és gens estrany, és el pare d'en Pau, un dèspota com n’hi ha pocs, però jo el sé portar— i jo. El meu germà gran, en Joan, com el pare, és ara el patriarca de la família, la seva dona és un pèl harpia, encara que res a veure amb la dona del meu germà petit —en Josep, aquesta sí que té la corona de les harpies del món. També hi havia alguns dels meus nebots, evidentment la Glòria i en Joanet; la Lola i la Laia estaven al jardí ajagudes amb els mòbils i en Pau estirat al sofà interceptant les converses adultes amb les seves bajanades. Així mateix, es van quedar a dinar la tieta Aurora, la germana petita del pare; la mare —l’ex del finat, la Raquel, actual parella del pare, el tiet Joaquim, el germà gran de la mare i la seva dona, la Dolors. Van ser convidats també al dinar familiar la senyora Gràcia, que va ser la minyona dels pares fins que el matrimoni es va trencar i en Carles, amic íntim del pare.
—Carles, te'n recordes del dia que en Joan ens va fer preparar la festa sorpresa per la Montserrat? Quin fart de riure!
—Ostres, Gràcia, com vols que no ho recordi…