ULLS D ´ ARC DE SANT MARTÍ

L’anell i les arracades de brillantets i aiguamarines brillen a les mans de la Laura . Avui es el dia abans de Nadal i com sempre les mira , es treu lentament davant del mirall les perletes dobles que porta i es posa les arracades antigues que solsament les llueix en dies senyalats. Son unes arracades molt boniques i te por de perdre-les no pel valor que ja sap tenen, més aviat pel valor sentimental que tenen per ella, que la porten a reviure altres Nadals quan era petita i de joveneta.

La Laura es mira el anell també de conjunt i rememora el dia en que la Soledat asseguda al llit , ja malaltejava de la malaltia que la va portar a la mort. Ella era molt joveneta més recorda cada una de les paraules que la dona li digué: Te Laura vull que tinguis un record meu i li va lliurar un estoig, que ella va obrir amb mans tremoloses per l’emoció i va veure el be de Deu de arracades i anell. Emocionada li va donar les gràcies m’entres deia, això es massa per mi. Dons guarda-les per quan siguis més gran dona, vull que tinguis un record meu va murmurar la amiga de la seva mare. Ella les va agafar i li va fer una abraçada ben gran.

De tot això ja fa molts anys, la mare es morta i la Soledat la amiga de la mare també. La Laura les recorda i per això en dies de festa se les posa. Es mira al mirall, les arracades brillen com el primer dia i el anell també. El que no brilla tant son els seus ulls una mica cansats i veu que algunes arrugues del temps se li han format a la cara.

Rememora els dies que la Soledat venia a casa els pares , sempre els duia un bon lot de Nadal i llibres i gormanderies per ella. Eren dies de festa , la mare i la seva amiga que no es veien gaire per la nit es quedaven assegudes a vora la llar de foc parlant de temps passats, de quan eren nenes o joves i ella les escoltava amb els ulls brillants. Ulls d’arc de Sant Martí deia la Soledat, a voltes son grisos a voltes blaus i a vegades semblen de color morat, te uns ulls bonics la teva filla deia la Soledat. Els meus fills no els tenen tant bonics. La mare responia, jo només en tinc una i tu tens tres nois. Quin be de Deu !!! i reien.

Al marxar al cap de uns dos dies portava dos pollastres ben grossos i altres verdures , fins que la Soledat deia. Prou!!! Que al cotxe no hi caven més coses. I ficava la capsa amb molsa i boix grèvol sota de tot, junt a un arbre de Nadal, en aquells temps ja no era gaire ben vist collir pinets petits.

Eren bons temps pensa la Laura, primer va morir la Soledat i al cap de tres o quatre anys la mare. Les troba a faltar, una llàgrima li rellisca per la galta. La Laura no te una gran amiga com la mare .Les arracades i el anell seran per la seva filla, ella també té ulls de Arc Sant Martí.

Es mira al mirall i es veu els ulls vermells , ara ningú li diria que te ulls de Arc Iris .