Tu, que vius i que mors

Tu
Que tenyeixes d'un color prudent,
d'un color amotinat, desobedient,
ets la calor, que tempta, abstreta, la fredor
ets el seny , tranquil, que conspira contra la passió.

Tu
Que enlluernes la foscor, d'un to de foc, incitador
que apagues les llums, d'un to de mar, encisador.
Ets la sorra i l'onada, atrevida, confiada
l'herba i la muntanya, indecisa, covarda.

Tu
Que endolçeixes afablement cada plaça, lluent
t'irrites d'un color esquiu, prepotent
Ets l'equilibri i la pertorbació, submís dictador
Passífic heroi, violent, pecador.

Tu
Que t'engalanes d'un matís fi, comprensiu
que et disfrasses d'un rostre dur, atractiu
ets el blau del cel, sumptuós, adorable
el marró d'una plana seca, repugnant, desagradable.

Tu
Que dorms sota els llançols brillants de lluna
Et despertes encuriosit per l'ombra del sol, bruna
Ets la llunyania, que nostàlgica plora, perduda
I la petjada més pròxima d'esperança alegre, merescuda

Tu
Que vesteixes d'hipocresia la veu d'un dictador
Que omples d'oracions sinceres les paraules d'un nadó
Ets el tot, immigrant d'allà on no s'hi troba res
Ets el buit que omple d'anys els minuts de cada mes

Ah!, Tu…
T'he sorprès empipador !
Ets la por, la valentia
El negre que de blanc festeja
Ets, està clar, el contrast que a tots mareja!