Trasllat

La Cèlia estava absorta en els seus pensaments. Amb el got a la mà mirava a través de la finestra el paisatge que l'havia acompanyat durant tant de temps. Havia arribat allà després d'anys d'espera i penúries i havien entrat a la casa, ella i els fills, —tant que havia costat d'arreglar— enmig de la il·lusió de l'estrena i la pena pel pare mort. Li agradava veure a través dels vidres com passava la gent pel carrer, tant en dies de pluja com de sol, quan la tènue llum dels matins la desvetllava d'un son amarat de suor. A la tarda, quan tornava de la feina, s'asseia a la butaca i escoltava amb resignació com la filla tocava aquelles peces tant avorrides i mecàniques al piano. El llit de matrimoni ocupava tot el recambró; aquell llit en el que s'hi havia esplaiat ella sola omplint l'espai buit d'un contacte enyorat per sempre.
Anà cap al menjador amb el desig d'acomiadar-se d'aquells anys, amb l'esperança que, a partir d'ara, trobaria de nou recés en el carrer retrobat de la seva infantesa, amb aquells plataners que havien estat espectadors dels seus jocs.
El menjador traspuava salina per les parets, però tot estava al seu lloc: la taula rodona i el sofà encarat a la televisió que feia poc havia deixat de ser en blanc i negre, les cadires ja mig corcades i el tocadiscs on sonava el Visca l'Amor de la Guillermina Motta. Obrí una a una les portes reinflades de les habitacions dels fills: allà havien quedat les seves expectatives d'un futur millor, amb els mobles blaus i el canterano que havia suportat els colzes de la seva Neus guanyats a la constància i l'esforç d'una carrera universitària feta dia a dia i nit a nit. Allà havien quedat també els estudis del noi fets de velocitat de comprensió i d'altes capacitats, de converses existencials i de mals humors pel que podia haver sigut i no ha estat.
A través del finestral, al fons del menjador, admira el badiu de rajoles blanques i vermelles que encara llueix les roses, els lliris i les margarites. Al fons, en el cobert, havia passat hores i hores rentant al safareig, amb aquella aigua freda que li havia gelat i malgastat les mans fins que va arribar la rentadora. Al costat, el lavabo. El terra era negre amb filigranes i línies de color blanc i havien despertat la imaginació de la Neus, que s'hi passava hores llegint i endevinant les formes suggerides del terra.
Al costat del finestral, la cuina. Petita, amb la grossa pica de marbre gastat i el replà per a la nevera. Havia estat el cau de converses amb els fills, havia estat l'espectadora de les seves presses del migdia per cuinar i marxar abans que no s'escapés la furgoneta de l'empresa per tornar a “fitxar” per la tarda; havia estat el cansament del sopar, l'enyorament d'una tranquil·litat a les acaballes del dia.
Ara mirava tot això, enmig dels embalums disposats per carregar i es preguntava com ho havia anat encaixant, com havia passat el temps, com s'havia arribat a un final dolorós i al mateix temps esperançat.
—Ha arribat el camió de mudances, senyora Montserrat. Haurem de començar a carregar. Vol que fem primer les caixes o els mobles?
—No poden esperar? La Neus encara no ha arribat. Li agradarà dir l'últim adéu a la casa. Sembla estrany, oi? Que agafem tanta dependència de les coses i ens les estimem com si fossin persones. La mirada sorruda del transportador no la deixà continuar xerrant; aquelles disquisicions només estaven fetes d'enyorament, però no d'objectivitat comprensible per a qui anava per feina i volia plegar aviat.
Se li anaven humitejant els ulls però no es deturà en la companyia d'unes llàgrimes que maldaven per sortir. I encara menys tenint allà al davant aquell home amb granota que esperava un senyal tot mirant-se-la de dalt a baix sense entendre res. El rellotge de pèndul tocà les sis en punt.
Per entremig de capses, la Neus entrà esverada.
—Uf! No hi havia manera de plegar! Hola! Faci, faci, home, no s'estigui així aturat! Anem mama?