Un viatge en metro

Es disposà a escriure el relat que tenia pendent de feia dies, però la ploma li tremolava, les lletres i els punts saltaven pel full blanc com notes en un pentagrama.
Aixecà la vista i els llums fugaços passaven rabent, s'encenien i apagaven com llumetes de fira.
Mirà al seu voltant i observà les cares i els personatges que compartien amb ell aquell espai de temps. Al davant hi tenia uns ulls esbatanats que el guaitaven encuriosits, com incrèduls, visera encastada al front i llavis molsuts entreoberts. Al costat un marrec assegut a la falda de la seva mare marranejava per no anar a l'escola, ulls plorosos i singlot estroncat pels comentaris benvolents que li feia la dona que portava diverses bosses de paper reciclat de botiguers de renom. Dempeus, mirant l'escena, cabellera rossa i cascos a l'orella, mastegant xiclet i amb cara de conformitat i entesa, una noia jove badallava. Més enllà, l'home del trajo arrugat, cartera en una mà i mòbil a l'altra, mirant la negror del defora, parlotejava incansable, com si tothom pogués ignorar la conversa. Un home amb bastó intentava repenjar-se en el respatller del seient, mirada perduda i rictus de dolor. El noi de la visera s'aixecà i li oferí el seu seient en un gest de comprensió.
Tornà al paper. Per on començar?, quin fil havia d'encetar?, i, quan el tingués, com acabar?
De cop, el vertigen s'aturà i veié al seu costat, dempeus, un noi de cabellera esbullada i mans arquejades sobre les cordes de l'instrument, que començava a esbossar una melodia, les notes d'una cançó que el transportà a temps llunyans. Fins i tot es veié en cor d'anar mussitant encara les paraules a mitja veu, que ningú el sentís.
Al darrera d'ell una colla d'estudiants amb carpetes desgastades pel frec de llibres i mans, compartien entre ells neguits i somriures, mirades i frases encetades. Es fixà en una noia que, nerviosa, mirant constantment el rellotge del canell, semblava indecisa i dubtosa, fins que es tranquil·litzà quan va poder veure el recorregut fet i el que mancava marcat al plafó.
Tot traspuava quotidianitat. La veu vellutada que sonava pels altaveus, informava d'una altra parada. Hi hagué un devessall de gent, de moviment endreçat; uns sortien i altres entraven. Desaparegué el marrec, i al seu lloc, un jove de pell blanca i d'ulls blaus li preguntà quelcom en un llenguatge que no entengué. Aixecà la mirada cap al plafó allargant la mà en senyal d'informació. El noi li donà les gràcies amb un mig somriure i s'assegué còmodament.
Reprengué la seva intenció d'escriptura; ho havia d'enllestir aviat però el full seguia en blanc i continuava sense agafar-ne el motiu. El bressoleig del comboi el convidava a una becaina, però quelcom intuïtiu l'alertà. Posà la punta de la ploma al paper i gargotejà una frase, després una altra: "L'home entra apressat a l'estació. Vol arribar aviat a casa després d'una nit de vetlla a l'hospital. Està cansat. Ha decidit agafar el metro per tornar; més val la seva comoditat al tràfec dels carrers..."
Un lliscar lent del tren l'avisa de la següent parada. Es mirà el rellotge i s'adonà que només havien passat 10 minuts. El tren s'aturà i s'obriren les portes; sortí envoltat de gent, agombolat en el seu somieig, però amb la satisfacció d'haver començat a posar lletres al paper.
Un cop fora, girà el cap i encara pogué veure que les portes es tancaven, que la vida seguia al dins, que el metro recomençava un plàcid viatge. Ell també podria continuar demà.