Traïdores nits

El meu jo el formen dos éssers que conviuen en un mateix cos, desiguals, independents l'un de l'altre. Dues personalitats que combaten entre elles pel meu control, que es fereixen mútuament, desitgen la mort de l'altre i caven tombes arran de rosers marcits. Aniquilar-ne un, significaria deixar de ser qui sóc. I en aquestes nits, les meves nits d'estat ebri per una estranya metzina, la obscuritat de les dues facetes em rossega el cor. Intento arrencar una a una les cadenes més dobles i fortes que subjecten el meu cor. Intento desviar aquella imantació que fa que s'enganxin les pors a perdre tot allò que estimo com si fossin llimadures d ferralla; i de sobte, tot s'esvaeix i es deforma en un paisatge d'absència.
Les nits poden arribar a ésser molt traïdores, i em produeix una profunda basarda observar la infinitud de dies que descansen en front meu.
No vull seguir emprant màscares d'acer.
Però, per què tot hauria de canviar ara, si no hi ha cap diferència entre l'avui i l'endemà?