Temps en runes

Un relat de: Flor de Sinera

Desconec i no per això soc ignorant del que hi ha a l'interior de les persones. Però, si realment existeix una ànima en nosaltres, la descriuria com si fos un gran castell màgic de contes.
Aquest castell està construït sobre uns grans pilars de pedra que s'han format a mesura que transcorre la nostra curta existència. El paisatge que l'envolta, és format pels records de l'experiència i cada indret és d'una bellesa incalculable, tot i que també hi habitin les ombres de les pors. Cal esmentar que aquestes ombres, són necessàries per poder admirar la gran bellesa dels altres indrets, ja que conviuen conjuntament i es necessiten.

Els pilars del nostre castell són fruit dels sentiments construïts envers cada persona que coneixem i per tant, l'estabilitat del castell depèn totalment d'ells. Com més pilars subjectin el castell, més fort i segur és, però quan alguns d'aquests pilars s'ensorren el castell perd la seva estabilitat i corre el perill d'esfondrar-se.
En el moment en que el castell es desestabilitza, les seves runes comencen a formar una gran fortalesa al seu voltant, la qual impedeix les entrades a noves construccions. És llavors quan un mateix demana ajuda a crits si escau, però malgrat l'estridència poderosa dels crits i la seva constància; no hi ha respostes. Ningú està disposat a escoltar, ningú vol reconstruir nous pilars o és ben bé que escolten però fan veure que no senten i encara s'ensorren de més, de manera que la fortalesa reforçada per les runes dels pilars queda tapiada totalment. Ara el paisatge adquireix una nova tonalitat molt fosca, ja que la fortalesa impedeix veure més enllà del propi castell i les ombres de les pors s'apoderen dels records més bells per convertir-ho tot en un paisatge tenebrós. El castell deixa de ser el típic d'un conte de fades, per convertir-se en un castell del terror sostingut per les runes del dolor i envoltat per la fortalesa del ressentiment i l'amargor. En aquest moment només trobes dues solucions: la primera és deixar-ho tot com està per intentar que el temps torni a reconstruir el castell, o bé la segona, que consisteix en escalar la fortalesa amb gran esforç per refugiar-se en els pocs bells records que et queden. Sé que també hi hauria una tercera opció, però aquesta només la tenen unes poques persones que tenen un optimisme i una força de voluntat de gran calibre i seria el que anomenaríem "canvi de paisatge i construcció de nous pilars", és a dir, canviar d'aires i conèixer un nou món i altres persones.

És molt trist i les llàgrimes ja no vessen d'aquests ulls perquè una gran fortalesa m'ho impedeix i no permetrà de cap manera, convertir el dolor en més paraules perquè senzillament, seria un malbaratament d'esforç inútil.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: