Tot és un verb a dos.

Tot és un verb a dos...




Camino lentament pels
llavis de l'onatge,
la seva carícia no té fi.
No porto rellotge, el temps
és el mar i jo.
La sal de l'aigua em conserva els peus.
L'horitzó és el gran beuratge.
La suau brisa escriu el poema
al meu cos, tot és un verb a dos.


Els records naveguen a poc a poc
en barca i remant a dos.
Despullat de prejudicis, alleugerit
de pedres socials i sense
l'hòstia de cap religió...
Purificat en un estat pur
si és que hi ha o queda res pur.
M'agrada el vol de les gavines,
la mirada de les roques,
l'olor del mar, la sorra que
pren la mida als meus peus...
i les petxines obertes a la platja.


A la vida tot és un anar i venir.
La meva mà sent enyorança
de la teva, i el meu cos enyora el teu,
demà caminarem junts sota
el sol del mateix somriure.
Entre tu i jo sempre hi ha
un dia de boira,
però dintre meu només hi estàs tu.
Tu, mare de la nostra filla.


Es purifiquen els malsons
i els fantasmes perden el llençol...
De la mateixa llàgrima
en destil·lem un somriure
ni que sigui en veu baixa.
De cada ensopegada en neix
una flor, amb pol·len o no.
De vegades trepitgem la llavor
de la humilitat i és d'on neix
la millor flor, anem mirant
enlaire quan hauríem de mirar a terra,
i anem amb el cap baix quan
tenim les estrelles cel enllà.
Tots dos sabem del fred de viure,
i som feliços del crit de néixer.
Els humans de vegades cridem
quan hauríem de callar i escoltar,
i callem quan seria bo cantar.
Sovint ens sentim desarrelats
com si no tinguéssim fruit enlloc.
Quan ens sentim ferida i no
tenim sang, i quan tenim
ja som durícia...


L'onatge em segueix acariciant,
ho fa amb timidesa...
Les paraules en silenci
no diuen res, duen accent de silenci.
Enyoro els teus peus a l'hivern
i el teu pit a l'estiu.
Potser ja vaig néixer d'una enyorança.


És bo passejar en dejú
quan encara no hem digerit res,
potser només aigua per humitejar
els llavis, un bon sentiment
a cada butxaca.
I deixar que el dia neixi
fruit de la seva maternitat i paternitat.
Deixem-lo respirar i viure
i vivim i respirem amb ell.
Sovint quan ens llevem i ens vestim
ens equivoquem de sabates,
i tot el dia caminem malament...
Caminant descalç el terra fa el peu,
i els peus fan el camí.
Sovint tot és massa sovint...


Ara assegut només el mar i jo,
tot resta amb vida i tranquil,
sento el meu respirar.
Ara penso en els que tenen
mala peça al teler...
Penso en els que els seus somnis
tenen coixí de llit d'hospital.
Amb els que la malaltia
ja no els deixa tenir cap mal.
Amb els que el seu somni
està per damunt de tots els mals.
Les il·lusions no neixen per decret...
De vegades però les
il·lusions van a dida...
però també creixen en vida.
De vegades el poema
em protegeix de la vida
i d'altres m'és la vida.
Em van posant pals a les rodes,
però jo segueixo endavant.
L'amor no sap de modes,
l'amor es fa gran entre persones.
Penso en les nits que els estels
ens han vingut al coixí,
i la rosada ens ha pintat
el cos de desig...


Quan caminàvem fins la creu de terme,
i ara que la creu és el terme...
Hem ballat tots dos el ball
de la dolça abraçada,
també hi hagut algun tango
i algun pas a deshora.
Mai no he estat una promesa
més aviat una fermesa.
Sóc home nascut en bressol matern.
Tinc virtuts i defectes com tota la gent.
De vegades la vida et posa
una pell de plàtan, i facis
el que facis acabaràs patinant.
Tot ens ajuda a fer-nos grans.


El mar és com l'eco de la consciència
ja ho veieu passejar, seure
i deixar que tot visqui.
No faig testament en veu alta,
potser nit tan sols una reflexió,
però tot em ve a flor de pell.
Qui no té contradiccions potser és
que no té raons ni per viure ni per morir.


El camí no ve mai a nosaltres
si nosaltres no anem a fer camí.
Els que aposten per la guerra
perquè ells són la guerra.
I els que creiem en la vida
i tenim un respirar romàntic.
I la societat que sempre
encotilla i apreta, de vegades
fins i tot ofega, senzillament
perquè no deixa respirar.
Els que parlen d'amor
i només el profanen.
Els que diuen que fan l'amor
i només l'enterren...
Algú potser dirà que el sol
m'ha tocat al cap, però no,
estic boig sí, però boig per la vida.
Potser viure sigui el manicomi...
Els que porten un rosari
i el pes els fa anar de tort,
i els lliga les mans...
i la ment els queda a la
cadena del rosari.
I els que ells mateixos són la cadena.
Els que tot ho donen i ho fan per Déu
i respiren i viuen en nom seu...


Perquè m'enrotllo tant
si tinc les mans de pecador,
camino amb peus de fang,
no faig mal ni conscient ni constant.


M'agrada el vi sense aigua
i que hagi estat batejat
i consagrat en un bon celler...
On s'és vist la hipocresia de
posar aigua al vi...
El vol d'una gavina em
retorna a l'ara...
I ara és un moment
suau i profund,
és la flor del present.


onatge