Tinnit

Fa una nit encalmada, plàcida. És bo poder-se estar aquí, sota els estels, sentint la remor de l’aigua, mentre enfilem la proa de tornada a l’illa. Ha estat una jornada dura, però portem més de trenta caixes ben plenes de peix a la bodega. Si no ensopeguem amb cap podrit vaixell pirata que ens amargui la jornada, d’aquí a poc entrarem a port. Després, els nois faran la feina de bastaix per dur tota la càrrega fins al poblat perquè, de bon matí, les dones puguin dur tot el peix al mercat. Abans de res però, aquesta mateixa nit, com a patró em correspon el privilegi de dur, amb dos homes més, les tres millors caixes al temple. Més val que aprofiti aquesta calma per fer una becaina, perquè la nit serà llarga.

A casa m’espera un altre jaç, amb la dona. No és que no l’estimi, o que no m’agradi. Però al temple hi he de trobar aquella sacerdotessa jove i bonica, que va venir del país dels gals i que em té el cor robat. Només de pensar-hi em ve febre. Aquesta nit toca portar l’ofrena al temple, i festa grossa. Els déus ens han estat propicis avui, i els ho hem d’agrair; no volem que s’enfadin, no volem que les coses s’espatllin i haguem de tornar a fer ofrenes terribles per calmar la seva ira. No vull ni pensar-hi. Avui no. Avui la mar ha estat generosa amb nosaltres i aquesta nit Tinnit serà meva.