Strep Tease a l´Esglèsia

Un relat de: cescarnau

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

Dedicat a la Zulema Muret per les moltes pallisses literàries que ha rebut de l'autor.


Els joves habíen planificat la protesta al desallotjament que tindria lloc en pocs dies a l'assemblea que es va fer a la gran sala rectangular del casselot que ocupaven des de ja feia mesos.

El propietari havia permés l'ocupació del vell casselot mentre no va tenir cap oferta de compra. No li feia cap gràcia que aquells tipus haguéssin penetrat a la que fou casa del seus avantpassats i seva pròpia, que anessin per allà com si fossin els amos, que oferisin curset amb fins culturals per guanyar-se la simpatia del veinat, a més que organitsesin concerts de rock i ves a saber quines coses més feien. Li era igual, sabia que tard o d'hora qualsevol immobiliària posaria al damunt de la seva taula alguns milios d'euros i ell no faria cap rebuig per a que es derruís el vell edifici. Es farien aparcaments soterrats i un nou bloc d'habitatges. De moment, no hi feia res, malgrat les seves recances que allò succeís, com si volien cremar-la tampoc l'amoinava. El que si tenia importància era que els llibres del registre de la propietat la casa seguís a nom seu, com fins ara.

Els joves que hi eren ho sabien, no hi havia res a fer, però fins el darrer moment muntarien els actes de protesta que calguessin, sortirien al carrer, farien manifestacions, declaracions als mitjans de comunicació, fins i tot anirien a l'esglèsia del barri si calia.

La Emma i l'Antoine-com així era anomenat per tots-es dirigien amb una pancarta enrotllada un diumenge a la una del matí, quan es feia la misa, a l'hora que l'esglèsia era plena. Van entrar, s'assegueren a la darrera fila de bancs, van poder veure que el capellà havia arribat a l'hora del sermó, es guaitaren l'un a l'altre i es digueren:

-Encara tens collons per fer-ho?-li preguntà la Emma.
-I es clar que si donna. L'Antoine respongué tot decidit per fer veure que no n'estaba d'acollonit. A l'Assamblea, quan es va decidir portar a terme l'acció, ell que era el mes atrevit, el mes fatxenda de tots, no li va veure cap problema. Ara amb tanta gent, començà a sentir a l'estomac com unes pesigolles, un lleuger embalbiment a les cames i al mateix temps notava que tenia unes ganes enormes de no ser-hi, de fugir-hi. L'Emma s'en va adonar i li va semblar que tenia por.

-Vinga, anem, ara. Ella vestia una túnica lila que li havien portat d'Eivissa, estil hyppie i un mucador vermell al cap. L'Antoine el duia completament rapat. Tots dos portaban percings i s'havien fet tatuatges a la pell.

Valenta, l'Emma, va arrossegar l'Antoine que portava la pancarta, el va agafar per la mà, anàven pel passadís del mig fins arribar a l'alçada del mossèn que romania assegut a una cadira mentre es dirigia els seus feligresos. Es varen possar d'esquenes a ell i van desplegar la pancarta que duia pintades les paraules:

"NO AL ENDERROCAMENT DE CAN MARTXAL. SÍ A LA CULTURA. NO A L'ESPECULACIÓ".

De seguida van començar a escoltar-se uns brums desaprovatoris entre els assistents. No trobaven lògic que aprofitessin la seva misa per fer reinvidicacions. Fins i tot remogaven alguns dels més progressistes que les trobaven justes. No era el lloc ni el moment, deien. De cop i volta deixaren la pancarta a terra, l'Emma es traiè la seva túnica i es va quedar nua de seguida, l'Antoine va trigar un xic més en treure`s la roba, els calsotets i les bambes. Ambdós joves, estaven despullats en front dels parroquians i d'esquenes al capellà que només podia veure els seus torsos. Els lleus bruns es tornàren mes agres:

-Fora d'aquí, fastigosos! Sou a la casa del Senyor. S'escoltà des d'una veu poderosa.

-És que no pensa fer res mossèn? El capellà va optar per aixecar-se i fugir cap a la sacristia.

L'Emma i l'Antonia, com si fos per ells, van retirar tot el que a l'altar restava, d'una manera delicada, ho van deixar a terra: el calze, els setrills, i els altres objectes. Ella es va estendre cap a munt amb les cames obertes i ell va deixar que l'Emma li toqués l'instrument fins deixar-lo ben afinat. Davant la sorpresa dels feligresos, els joves començaran la feina. Per fi va sortir un home amb empeta. Era un home gros, txapat, de veu agre i potent, desdentegat i lleig que va dir:

-Germans¡ Es que no penseu fer res per que aquesta marranada es faci dins la casa de Déu. Vinga -va dir esperonant-los anem per ells. Ningú el va seguir. Es deia Joan, tothom el coneixia a les festes, sempre feia de geganter i també era a la colla de castellers.

Ningú es va aixecar. El casteller es va quedat mut a primera fila, davant els nois, veien com xingaven en públic, sense fer res per evitar-ho, s'havia quedat paralitzat, com tots els que hi eren a missa.

Mentre tant el mossèn a la sacristia trocava per telèfon al bisbat:

-Si us plau, puc parlar amb urgència amb el senyor bisbe. Soc el pàrroc de Sant Ildefons.

Des de l'altre cantó del fil es sentí una veu femenina:

-El bisbe està fent missa. Què voleu? Jo soc la seva secretària.

El capellà va explicar la donna tot el problema i aquesta enfurismada li va contestar:

-Però home de Deu, per això troqueu aquí? Què vol que fem ara nosaltres. Potser un miracle? Truqueu de seguida als mossos. Ells son els únics que poden fer alguna cosa.

-I es clar, és veritat-va penxar el capellà i es diguè "com he pogut ser tant ruc, això és que m'ho ha encomanat l'ase que porto enganxat al cotxe. Va marcar el número dels mossos i els va dir amb rapidesa el que estava succeïnt dins l'esglèsia que es va quedar estorat:

-Què dieu que estan cardant a l'altar major. Òstia-perdó-què fort. No us preocupeu. Venim de seguida. El mosso abans d'avisar els companys va fer una ràpida trucada telefònica.

El mossèn va tornar. Allí seguien els joves celebrant la seva particular cerimònia, tot donant un recital de positures que anaven cambian.

Els parroquians no reaccionaven, alguns no volien reaccionar i tampoc que d'altres ho fésin. El senyor Pepet de la botiga de queviures no dessitjava que allò es tallés. Tenia la seva minga, com feia anys que no si li posava. La seva dona grassa e inapetent no el llençava al plaer de la luxúria.

Dues monges que hi eren en un racó fosc, es deien l'una a l'altra:

-Però com es possible germana. Què es això? Què fan aquets nois allà dalt?.

-Carden, germana, carden. Deu se la voluntad del Senyor.

La pacífica esglèsia s'havia tornat de cop en una sucursal del Bagdad, local de Barcelona, prop de les Rambles, on cada nit es feia porno en directe, i els feligresos eren el públic libidinós que anaba a veure l'espectacle.

Els mossos donant una exhibició de rapidesa van aparéixer de seguida, darrera d'ells fotógrafs, càmeras de televisió i locutors. Un dels mossos s'acostà als joves i els digué:

-Atureu-vos, nois, ja n'hi ha prou. Baixeu d'aquí. Quedeu detinguts. Mentre probava de desfer la còpula. L'Antoine que ja estava a punt d'arribar, fotografiats i filmats tots dos, se li sentia ampliat pels altaveus:

Aaaaaaaaahhhh.Esperi, un moment, home. Aaaaaaaahhhhh. Ara, ara em vé, siiiiiiiiiii. Ara. I es besà dins l'espatarrada noia que també gemegava amb la mateixa intensitat.

Davant els presents, atònits encara, baixaren de l'altar, un dels mossos els diguè:

-Vinga¡. Poseu-vos la roba!. Quedeu detinguts.

L'Emma amb to lasciu, com una bandarra, nua encara, va tenir esma de preguntar-li l'agent:

-I es pot saber perquè?

El policia va dubtar uns moments, no sabia que dir, però al final li va sortir un tímid:

-Com que perquè? Per immorals, collons.

Vestits els joves van seguir als mossos. L'espectacle s'havia acabat. Els parroquians els seguien amb la mirada, molts d'ells encara trempats. A la furgoneta un dels policies els digué admirat: Com sou els joves, atrevir-se a fer-ho dins una esglèsia.".

La noticia va donar la volta al món. Amb imatges camuflades oferiren al planeta el que havia succeït dins una humil esglèsia, d'un humil barriada, d'una gran ciutat.








Comentaris

  • La setmana de...[Ofensiu]
    Llibre | 18-02-2005

    COMENT nº 1

    Ens trobem davant d'una història peculiar i original que sembla mantenir la intenció de ser narrada amb ordre. Em refereixo a un ordre cronològic, o sigui, que els fets apareixen al text a mesura que prenen forma. I això, fora d'una primera part que potser resulta un pèl gratuïta, està aconseguit.
    Aquesta part que esmento correspon als paràgrafs que van des de "El propietari havia permès..." fins "a l'església del barri si calia". Són dos punt i apart al llarg dels quals se'ns explica la "història" d'aquell edifici.
    I per què em sembla gratuïta? Trobo que la primera frase (malgrat que massa llarga pel meu gust), la que encapçala el relat, ens situa de manera magistral al marc narratiu on ens vol conduir l'autor: "Els joves havien planificat la protesta al desallotjament que tindria lloc en pocs dies a l'assemblea que es va fer a la gran sala rectangular del casalot que ocupaven des de ja feia mesos."
    El lector, després d'això, s'espera que continuï el protagonisme d'aquests joves amb qui inicia la lectura del text, i en canvi es troba amb la figura d'un propietari i les motivacions que el duen a permetre una ocupació sense preocupar-se'n. I aquesta mena de flash-back seria coherent si aquest propietari després agafés protagonisme, dins la història que s'hi narra, però no succeeix així. El propietari apareix de manera fortuïta, truncant les expectatives de lectura, i desapareix.
    Més endavant ja retrobem els joves, i concretem en dos joves: Emma i Antoine (que en alguna ocasió se'ns convertirà en Antònia ¿?). Aquests dos seran els encarregats de tirar endavant amb l'acció del relat i a partir d'aquest moment la narració sí que avança de manera lineal.
    Només m'atreviria a insinuar que la presentació física dels dos joves ratlla el tòpic: "Ella vestia una túnica lila que li havien portat d'Eivissa, estil hyppie i un mocador vermell al cap. L'Antoine el duia completament rapat. Tots dos portaven percings i s'havien fet tatuatges a la pell." Per una banda està bé, perquè ens resulta molt més senzill fer-nos una idea de l'aparença que se'ns descriu, però per altra banda, el fet de recórrer a tòpics que sovint no obeeixen a la realitat, empobreix la narració.
    A un nivell més formal, crec que caldria revisar una mica el text pel que fa a ortografia i, m'atreviria a proposar, puntuació (dic que m'atreviria a proposar perquè la puntuació penso que és una de les parts més personals i subjectives d'un text, però en aquest cas crec que hi ha algunes imprecisions). I en aquest apartat de puntuació inclouria els detalls de presentació (de l'estil guionet llarg per a les entrades de diàleg i també per a les acotacions dins d'aquestes entrades).
    Però bé: això és pur formalisme.
    M'ha agradat el detall irònic del ruc, l'ase català. Un puntet d'humor deixat anar en un moment de clímax i en boca del capellà.
    Però parlant ara en termes generals, després de la lectura, em pregunto: quina és la intencionalitat del relat? Perquè sóc del parer que tot relat té una finalitat. Ja sigui distreure, fer riure, crear una sorpresa final, o fer crítica, per posar alguns exemples possibles.
    Si el que es pretenia és una crítica al sistema (per la qüestió de l'ocupació i desallotjament), penso que la temàtica no queda aprofundida i tot plegat resulta explicat amb suavitat. A banda que la descripció tòpica que he esmentat abans dels suposats okupes col·labora, per a mi, a que es perdi aquesta crítica.
    Si per altra banda es pretenia una crítica religiosa, penso que també queda desdibuixada. Perquè el capellà no actua de cap manera que no sigui, diguem-ne, lògica (primer truca als seus superiors i després a la policia). I la reacció dels feligresos també em sembla relativament normal: uns es queden parats i sense reaccionar, d'altres s'ho miren amb lascívia, i només un prova d'aturar aquella demostració de sexe.
    I tampoc no és, com he dit fa un moment, un relat amb sorpresa o acudit final. Sí, d'acord: resulta còmica l'escena en què el policia vol agafar els nois i l'Antoine li diu que s'esperi perquè està arribant a l'orgasme. I després hi ha el comentari que fa el mateix policia (o un company) als joves: "A la furgoneta un dels policies els digué admirat: Com sou els joves, atrevir-se a fer-ho dins una església.".
    No sé, insisteixo: no acabo de veure la intencionalitat del relat.
    A banda de tot plegat, que està comentat amb la millor intenció i sense cap ànim d'ofendre, penso que la idea original, la que ens remet una altra vegada al títol, és molt vàlida i se li pot treure suc: strep tease a l'església. Una bona pensada! Potser així aconseguirien més èxit de públic!

    Salut!

    LLIBRE

    PD.- Per descomptat, no cal que et digui que tots els comentaris estan fets amb la millor intenció del món i són plenament subjectius.

  • ressó en devia tenir...[Ofensiu]
    neret | 16-02-2005

    sens dubte és una forma ben original de protestar, segur que algú en prendrà nota.
    El text però, no m'ha agradat gaire. L'he trobat més fluix que els altres dos que m'havia llegit. Poser és perquè està traduït del castellà i llavors la narració perd fluïdesa i algunes expressions queden més forçades i encarcarades.

    També hi ha moltes faltes d'ortografia, algunes deuen ser tipogràfiques, altres, com les os i les us àtones les solucionaries passant el corrector. També hi ha algunes paraules que no estan ben utilitzades, com brums (?) enlloc de brams, o "fer cap rebuig" i "txapat" (aquesta darrera més que res és que no l'he entés)

    També alguna expressió com "fer-se tatuatges a la pell" (on si no?) i "fins i tot anirien a l'esglèsia" (com si fos el darrer centre de decisió per solucionar el seu problema) que personalment les canviaria.

    Bè paro, deu ser q soc a la feina i estic més criticón (parany lingüístic!) dl normal

  • on és, l'esglèsia?[Ofensiu]
    Shu Hua | 14-02-2005 | Valoració: 9

    Ho dic perquè potser m'hi acostaria. Home, és una reivindicació com una altra i de pas, els parroquians quedaven contents.
    Sabies que, antigament, abans del cristianisme, hi havia ritus sexuals dins de la religió? El sexe es considerava sagrat per allo de la fecunditat i, quan volien demanar bones collites i tal, doncs au!. a practicar religió.

    També comento "Desig de Serps" (és que tinc poc temps): és contundent i molt ben escrit. Això sí, en ambdós textos hi ha faltes ortogràfiques, no gaires, però. És una realitat trista, incompresa per qui no ho ha passat, i tenebrosa. La pinzellada de voler tornar-se serp la dona és molt bona.

    Vinga, et seguiré comentant, si m'ho permets, de dos en dos o de tres en tres.
    Glòria

l´Autor

Foto de perfil de cescarnau

cescarnau

127 Relats

179 Comentaris

124490 Lectures

Valoració de l'autor: 9.41

Biografia:
Tinc 52 anys. Vaig començar fent poesia i he publicat una novel·la. Ara tinc en fase de publicació un llibre de relats en castellà. Normalment es la llengua que utilitzo, però alguns contes els tradueix al català. Col·laboro amb algunes revistes literàrias en paper i per Internet.

El meu correu és:
glofran1@telefonica.net