Sou totes unes bruixetes

Un relat de: Tanganika
Se'l mirava intensament, li mirava els ulls grans i enfonsats, envermellits per manca d'hores de son en el massa estar sol. Volia travessar-los per tal de fer-lo callar de ferir-se i ferir-li l'ànima.

-Aquella tal, aquella també, deu haver follat com una cosaca aquesta darrera lluna plena, que a les bruixetes us fa embogir. Posava, en una tuitejada, que havia gaudit molt de l'astre enorme i lletós. I un home responia 'gràcies'. Sí, és clar, hahaha. És clar que ha de donar les gràcies!

-Sempre amb les mateixes pressuposicions. Para ja!

La dels quaranta anys tornava contesta al de quaranta-cinc que s'embalava massa. Home menut i bufó, de cara de nino antic, de pell bruna, inflat de la panxa com una figureta de Buda. Aquell pensar no se l'extirparia mai, el tenia massa arrelat. Què no ho veia, ella? Que tenia pa a l'ull? En Xot al·legava que ell tenia 'contactes còsmics', intuïcions, certeses, que 'li era revelat'.

-Però no passa res. No jutjo, jo. És un fet natural.
-No és un fet natural que jo et digui que no estic carregada d'amants, que jo sé perfectament què faig i què no faig amb el meu cos. Que no em creguis amplia una bretxa que ens separa. No podem mantenir una relació d'aquesta manera.
-Relació? Si estàs casadíssima! Això sí: amb molta llibertat.
-Ja hi som. Et penses que em passo el sant dia duent a terme encontres amb homes i homes i satisfent la libido. M'ofens! Si faig goig físicament no involucra això, hòstia! Porto temps sense fer l'amor. No t'ho creus, evidentment.
-No.
-No entenc perquè no m'aixeco irada i et planto. És el que mereix la teva insistent i errònia percepció.
-Què vols que t'hi faci? A mi 'm'ho diuen'.
-Les veus que sents? La velleta en cadira de rodes empesa per un nen que et va cridar en un camí a tocar de mar i que et feia por. M'ho repetiràs. Et va xiuxiuejar: 'En té dos més'. Ja prou que m'ho sé. Prou. Ratlles. Molesta. Fa mal. Que em diguis i rediguis que la Teia i la Conxi, conegudes meves, que et van deixar -i es comprèn- tenen la tira d'homes és indignant. Jo sé qui són, les conec. Les embruts.

La Tina es va posar a plorar.
-Tens emocions, m'agrada. La gent avui en dia és buida i freda. Ets maca, ets generosa. M'agrades.

La Tina va tancar els ulls per amplificar la sensació alliberadora del lliscar de les llàgrimes. Encara va haver d'escoltar:

-Plora. T'ha durat poc, oi? Ja te'n vindrà un altre.

La dona no va esforçar-se més en contraargumentar-lo. Va obrir els ulls, va voler transmetre-li que era ell, per qui l'emoció rebentava, per tot el que la seva maleïda malaltia impedia.

-T'estimo. I alhora, no hi ha sortida. Quan vam deixar de trobar-nos, fa unes setmanes, he sabut que t'has posat en contacte amb la Gemma tal, que no t'ha contestat.

-Quina poca intimitat!

Ho exclamà fent veu de falset i expressió adorable. Somrigué una miqueta.

La Tina no podia evitar tenir ganes de donar-li amor. Per què calia, el sexe?

-És una funció més. Com cagar.
-Quina definició! Té més accepcions.
-Saps quantes vegades he follat aquest trimestre? Jo no dic mentides. Zero. Me l'he pelada bastant, és clar. Jo no lligo massa.
-Importa?
-Sóc poc sexual. Mai faria un trio ni una orgia. Jo sóc de parella.
-...
-Fa anys, uns quants cops, en estat ebri, vaig anar de putes. Els feia fàstic, no et regalen res.
-Passa de mi i vés al burdell.
-No. M'aturaré, potser, a peu de carretera, amb una de les que fan cadira.
-Només em vols pel cos. Totes et serveixen. Jo busco confiança i més valors.
-Et duia una coseta. Me l'he deixada al cotxe. Deu estar calentet, no està sota cap arbre, quina deixadesa! He canviat els llençols del matalasset de la part del darrere. Anem-hi?

Ambdós necessitaven caliu amorós. La Tina, no obstant, el continuaria castigant. No per gust, per disgust. No hi havia volta de fulla. Ni folla.
-Ara estàs amb aquell jubilat cada tarda, he observat. Ja tens aquell altre pensionista alemany, en Hans, que et fa poemes, no? Et van els ioaios, hahaha.
-Que em vegis, que jo quedi per parlar amb persones sàvies, interessants, no s'iguala a haver-hi tingut sexe. Plega! Cura't aquesta gelosia extrema, insana, sisplau!

Ell va pagar les consumicions, inútil evitar-ho. En acomiadar-se va fer un xic de teatre, molt efectiu, molt personal, que suavitzava, que feia oblidar...però poc. Es va posar el barret rodó gris fosc de puntets color mostassa i les ulleres de sol trobades en un solar propi que no cuidava un cop que hi va anar a regar les herbes amb una catarsi riure-plorar sol com un mussol sol com un mussol sol com un mussol.

Les va fer emprovar a la Tina mentre li passava un braç per la cintura i el feia pujar amunt emetent unes vibracions atractívoles, òptimes per a crear-se una esfera tàntrica. Va tallar el flux, la dona, arrencant a córrer i fent adéu amb una mà. Les ulleres van caure-li al terra. En Xot les collí. Se n'anà duent-les posades, en direcció contrària, sense callar:

-Estàs utilitzant-lo com a pantalla per fer-me fora. Jo he hagut de retirar-me. La teva conducta m'ha fet retirar-me. És una coça, un 'no'. No sóc de fer numerets, enfadat i possessiu. Ho saps, ho saps, ho saps. Sou totes unes bruixetes!

Corria, ella, sense visió, enterbolida per l'aigua imparable dels ulls. Maleïa l'univers, que li havia fet arribar aquell ser amb tocs originals, màgics i tendres. L'estimava... i per egoista salut no podia estimar-lo.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

149 Relats

163 Comentaris

68839 Lectures

Valoració de l'autor: 9.41

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)