Somni de fang

És un dia plujós, el cel és gris i plora tristor que ha impregnat l'asfalt brut del meu carrer. El fang regalima per la vorera i ara es barreja amb la tifa mig desfeta per la pluja que ahir a aquesta mateixa hora va deixar un gos sota l'esguard impassible del seu amo, quin dels dos més animal. M'ho miro a través de la meva finestra, un vidre fred que no pot aïllar els plors del cel. I la pena m'envaeix quan traspassa el marc, l'he vist passar per l'ampit sense ni tan sols vacil·lar, i ara entra pels meus narius escampant-se pels meus pulmons... i la sento dins meu i m'ofega, però no és el primer cop que em passa i sé que sobreviuré, de nou. M'ha semblat albirar un raig de llum darrere el bloc que cada dia em mostra la seva façana vella i trista, trossos de guix, pintura i maó que encara aguanten, lluitant contra el temps, desesperant perquè aviat hi haurà més caiguts que resistents. Un raig de llum que sembla prou poderós per treure'm d'aquesta desesperació en què em vaig enfonsant... però el vidre ha quedat xop de pluja i no he pogut esbrinar si aquell fil d'esperança era real o imaginari. I m'adono que el vidre no és pas més mullat que al principi. Són els meus ulls que s'han amarat d'aquella aigüeta de vida que els plena quan experimento grans emocions...i dos llagrimots davallen per la meva galta i segueixen coll avall, fins a perdre's entre els plecs de la meva camisa.
Em sento morir. L'aire és líquid i el sento baixar per la meva tràquea, fred, gèlid. Tremolo sense poder fer res per evitar-ho. Obro la boca, em falta l'aire. M'ofego, m'ofego! És que ningú pot sentir-me?
Espero que el David se'n sabrà sortir sense mi, ara que ja no hi seré - em dic. I aleshores es presenta fugaç i simple aquella idea que tots hem tingut alguna vegada immersos en un son no massa profund: "Bah! Si tot plegat és un somni!". I continuo ofegant-me però ara no em preocupa, perquè sé que visc en un món bonic, en un barri tranquil. Sé que davant de casa hi tinc bones vistes, que l'home del temps va dir que avui faria sol, que el David esmorzarà amb mi i, per tant, que mai veuré aquella merda enfangada ni aquell bloc mig enrunat. Desconec com ho sé, però un vague record em tranquil·litza i em reconforta, com una veu que em diu: calma, aviat despertaràs d'aquest malson...
Decideixo que ja n'hi ha prou, aquest pensament insistent em dóna la força per obrir els ulls. Miro al meu costat, i recordo fàcilment, només em cal veure que el costat dret del llit és buit. La finestra és gris, i el cel plora tristor. Em quedo immòbil al llit, eixugant-me les llàgrimes amb les mantes, les llàgrimes que em causa saber que he somiat que somiava, sentint el dolor de les il·lusions esfondrant-se, de saber que no despertaré i em trobaré en un món millor.