SOL DE CADA DIA

SOLC DE CADA DIA
Contemple la joventut
des de lluny com si fóra una fressa
que no para de sonar-me
i la sent prop de l’ infinit.
Atenc i esbrine la joventut
com si fóra un oceà,
hui com mai, sembla que la sent més
com a llibertat atapeïda de somnis
per a entendre’s les sensacions
d’aquella innocència
com a jove enamorat de la vida.
Aleshores va voler la paraula, qual llamp,
obrir els hemisferis de la meua realitat.
Van ser els primers passos en l’albada
dels mons, volcà sobre un abisme
o pluja delicada sobre l’arbre
o núvol despentinat pel vent
o cel vessat pel bosc.
De jove enamorat de la meua ingenuïtat
cercava la temprança
obrint el cor a la intempèrie,
esquivant la mort en cada cantonada,
bevent la bellesa en el perfum
que tremola entre els àtoms de l’aire.
Aleshores amb la meua veu en la distància
vaig trencar els laberints del dubte,
segellar els lligaments de la terra,
deixar l’egoisme en la seua atalaia
podrir-se en l’oblit ,
i engendraré l’amor sobre l’asfalt
i abocar el fulgor dalt de l’arc de Sant Martí
per totes les escletxes de la terra.
¡Ai, joventut llunyana!
Pau i amor, ja cercava, com a eco
de simbologia per als nous camins.
Els meus ulls sembraven una paraula
en cada solc de cada dia.
Ja deixava passar a la llibertat
de les estrelles, per a veure-les més prop.
Ara, sí... passen els anys i no me n’adone...
i escric amb valentia
he d’escriure sobre l’arena de la mar,
sobre cada rosa blanca dels somnis.
No necessite res més, si no assaborir
els dies passats i contemplar-los
i comprendre’ls.
¡Ai, joventut llunyana!
5 de setembre de 2014
Rafael Molero Cruz