Sense paraules

La saleta era petita i ample a la vegada, una finestra tancada deixava veure l'atmosfera freda de l'hivern del carrer.
Estava inquiet, l'home grassonet amb síndrome de Down mirava una revista, dissimulat vaig poder veure com mirava per la finestra ajustant-se les ulleres de cordill, desitjant sortir d'aquella sala, com jo.

-Senyor Martínez!
Va cridar una veu femenina.

Vaig sortir de la sala d'espera una mica nerviós, feia temps que no visitava aquell lloc, i la veritat és que preferia sortir d'allà a correcuita.

-Seu, i obre la boca si us plau.

La dona rossa va començar a ficar les seves eines a l'interior de la meva boca, tocant les dents de la meva mandíbula, una... per una...

-Et fa mal quan et toco?
-Una mica doctora.
-Deixem pensar, com podríem eliminar aquest mal de dents?

La doctora va agafar una eina, que vaig poder veure amb el meu ull dret, vaig poder confirmar que era una petita serra elèctrica.

-Necessito que obris la boca, ven gran.

La serra es va posar en marxa, i vaig començar a sentir un dolor que mai havia experimentat.

El metall de la fulla tallava la carn de la meva mandíbula, arribant a separar les dents, trencant-les per ser més exactes.

La sang regalimava pel meu coll.

No podia cridar, perquè això equivalia a què el metall de la serra és fiques més endins, i mes, i mes...

Em vaig desmaiar.

Vaig despertar unes hores després, i em vaig mirar al mirall. Vaig veure el meu rostre. Un rostre sense dents. Sense boca. Sense paraula.

Quan vaig sortir, l'home de la sala d'espera es va acomiadar, amb un somriure buit.

La doctora tenia raó, ja no sento el dolor.