Contes del Raval: La sabatera del carrer Petxina.

Va ser l'única sabatera famosa del Raval de Barcelona, almenys la més coneguda en aquella època, i no només perquè fos bona en el seu ofici, sinó per tota la successió de relats que durant dècades s'han explicat d'ella.

Comencem pel principi, sabeu on es troba el carrer de la Petxina de Barcelona? Molta gent el confon amb el Passatge dels Coloms, no obstant això, el carrer de Petxina va ser-hi molt abans.
Els veïns del barri del Raval van anomenar el carrer de la Petxina amb aquest nom, ja que a l'antiguitat, es venien a les seves voreres, petxines i musclos.

Una nit, l'enamorat de la nostra sabatera la va citar allà, i amagat entre la penombra li va regalar una perla dins d'una caixa, i enamorat d'ella, li va dir que l'estimaria per sempre.
Aquell ''per sempre'' no va durar gaire... Nicomedes Méndez es va ocupar.
L'Amat... El seu estimat va ser executat davant dels seus ulls, mentre la mirada del botxí Méndez es fixava en la llum apagada de l'ajusticiat...

Perla... Així es va començar a dir pels barris la jove enamorada... Fins que un dia, algú la va trobar entre les escombraries...

-Tothom pot tenir una segona oportunitat...

Era un home de fora de Barcelona, del poble de Tarrès, la va acollir i li va ensenyar el seu ofici... les sabates...

-No som més que els passos que hem recorregut, i no serem sinó els passos que estem disposats a recórrer.

Aquesta va ser l'última frase que li va dir el seu mestre en regalar-li la sabateria.

La Perla va treballar de valent per poder subsistir en una ciutat on no era molt habitual veure figures com la seva, arreglant sabates, però el seu mestre l'havia ensenyat bé.

-¿Tiene sitio para unas botas?

Una veu fosca la va guiar cap a la porta.

Era en Mendéz, el botxí de Barcelona.

-Segui, si us plau.

Va dir-li la Perla.

-Creo que és la suela, no esta muy bien encajada.

La Perla el va mirar als ulls, i mentre l'home és pentinava el bigoti, la nostra jove va baixa la mirada.


-Aniré a buscar les meves eines.

La Perla va tornar amb les seves eines... Un tornavís especial que utilitzaria per arreglar el seu camí... Un camí passat que uns peus maliciosos li van permetre continuar...

Quan la punta del tornavís es va apropar a la bota dreta del Méndez, una figura jove va aparèixer a la porta.

-Padre...
-Espérame en el mercado hija...

La nena va marxar, i la Perla va parar en sec la seva acció venjativa...

-¿És la seva filla?
-Si... Se llama Rosa... Es lo mejor que he hecho en la vida...
-¿I que és el pitjor?

El botxí la va mirar confús... I en veure els seus ulls, la va reconèixer...

-Et conec...

La Perla va aproximar el tornavís a la cuixa del Méndez.

-No facis un moviment...
- ¿Que quieres?
-La veritat...
-Ya la sabes...
-La teva veritat...

Va dir la Perla començant a clavar el tornavís a la cama del botxí...

-De acuerdo... Las pruevas no eran concluyentes... Aún así lo ajusticié...
-Perquè ho va fer?
-Sabia que era culpable... Puede matarme, pero lo era...

La Perla va apartar el tornavís i el va mirar als ulls.

-Ho va poder demostrar?
-No... Y es lo que no me deja dormir... Tal vez me equivoqué...

La Perla va treure l'obsequi del seu estimat... La perla que va sellar el seu amor...

-Aquí te la prova del seu delicte... Me la va regalar després de cometre el crim...
-Lo sabía... Sabía que había sido él...
-Si... Però no ho va poder demostrar... I potser ell, ara, encara seria viu... El meu mestre deia que som els passos que fem...

La Perla va clavar el tornavís al peu del botxí, i amb un somriure venjatiu li va dir.

-Aquell dia va callar per l'Amat sense proves... Avui callarà amb elles...

Va dir la jove sabatera del carrer Petxina.