Saltar i despullar-se

Des del dimecres la temperatura s'havia mantingut estable, congelant la previsió d'una gran gelada i deixant la roba de ple hivern dins l'armari. Encara que el cel amenaçava pluja i el vent era fred en Matthew agraïa el temps. El va envair una sensació agradable, la passejada li estava alleujant el formigueig de les cames mentre l'aire se li emportava la ressaca carrer enllà. Senzillament se sentia bé caminant entre els arbres despullats i respirant fons cada vegada que trepitjava una fulla. "Captar l'essència de les fulles, poesia suburbana de matí de dissabte", pensava.
Donant més volta de la necessària va arribar a casa d'en Dan amb els jugadors saltant al camp. A la cuina va haver de forçar l'oïda per sentir les alineacions per sobre dels crits dels seus col·legues. No va poder tornar davant la TV fins el moment del xiulet inicial, sembla mentida com en aquella casa se les enginyaven per amagar les cerveses dins la nevera.
"Ei, no sabeu com m'ha costat trobar la birra. Juga el Giuly? No sé per què pregunto, juga segur, no?"
Va asseure's al sofà i va discutir amb en Jon sobre el criteri de l'entrenador del Barça fins que en Dan els va dir que no el podrien entendre mai, qüestió de formació. Al minut 32 Ronaldinho sacsejava el cap clavant la mirada a l'àrbitre. L'acabaven de cosir a patades i volia targeta. En Matt s'hi va solidaritzar en silenci. Admirava l'auto-control del brasiler, sempre dominant la seva imatge. S'imaginava a 100.000 nens jugant a fer de Ronaldinho? En Dan bramava perquè el 10 del Barcelona estigués pel joc. Va obrir la boca per contradir-lo i els tres amics van seguir discutint dels equips i dels jugadors. Durant el descans van introduir a la discussió la festa de la nit anterior, en Jon havia marxat d'hora i el van complaure fent-li uns highlights. Van obrir una altra birra i en Matt va aprofitar la mandra relaxada de quan queda molta mitja part per bromejar com l'alcohol l'havia ajudat a deixar enrera la seva dimissió. L'efecte es va escampar com el mercuri en una paella, tornant la mandra en estat d'alerta. En Jon va baixar la vista, recordant una discussió massa profunda per reflotar-la aquell matí (aquell perfecte matí de dissabte suburbà que en Matthew havia sabut reconèixer una hora abans). En Dan li va dedicar un brindis als seus pebrots, quedava clar que també ell començava a estar saturat de tantes discussions.
El qui cap d'ells sabia és que la segona part del partit els hi canviaria les vides més que qualsevol contracte temporal -o la seva fulminant ruptura- en una empresa familiar de la contrada. Al minut 75 el món contemplava a una nova figura fent aparició al terreny de joc. Portava dos logotips sobreimpressionats al seu tors com els 22 jugadors, però no era cap atleta. De fet, a en Matt li va semblar que després de córrer 10 metres cada gambada li suposava un esforç exagerat. A més, anava nu. Qui era aquell home? Per què somreia entre crit de dolor i crit de dolor mentre els guàrdies el placaven? Per què saltava? Com havia trobat espònsors disposats a associar la seva marca amb aquella carn flàccida? En Dan va comentar què li agradaria saber si demà als seus fills els currarien a l'escola, però en Jon va assegurar-li que aquell paio no podia tenir fills, ni de conya. En Matt els escoltava, però no deia res. Estava massa al·lucinat, el cap li anava a mil, massa preguntes per no saber res.
Després del xiulet final en Dan es va acabar d'estirar al sofà, deixant clar que pensava apalancar-s'hi indefinidament. En Jon anava a aixecar-se però en Matt va avançar-se i el va frenar amb la mà a l'espatlla. Tenia la seva atenció, estava catapultat cap al moment de l'arenga.
"Tios... Dan, t'agradaria saber si de debò demà pegaran als seus fills a l'escola?"
"Matty, és Europa, allà aquestes coses els hi molen. Aquí ja et dic ara que li fotriem un stick pel cul" Va riure la seva pròpia ocurrència i en Jon el va seguir. En Matt el va senyalar. Començava a suar.
"Aquí has donat al clau, sí, sí, sí. Europa és diferent. No us agradaria saber com veuen allà els streakers?"
"Estic amb tu!"
"No us agradaria saber com se les ha empescat per aconseguir un sponsor? No teniu curiositat per conèixer a aquest tarat?".
Arribats a aquest punt movia les mans com un predicador, se sabia excitat, veient el seu discurs prendre forma davant seu. Ja no suava, o com a mínim no es notava el front humit. Ara levitava, acabava de trobar resposta en els seus companys. Els va mirar, asseguts i donant les seves idees i de poc no se li escapen les llàgrimes. Sentia a una mà divina modelant els esdeveniments. Ell tenia una Panasonic SF5 semiprofessional des del Juny passat. En Jon era tècnic de so i en Dan havia estat guionista de "5 i un matrimoni" uns dibuixos animats de 5 minuts l'episodi que s'emetien a les 00:30 per la tercera cadena pública de l'estat. Si aquell moment no derivava en un documental, ell plegava. De tot. Amén.

Per dinar van escalfar un parell de precuinats de la nevera. El Sr. i la Sra. Whiteflower havien sortit un parell de dies i havien deixat la nevera prou plena com per alimentar un regiment durant una setmana sense haver de cuinar res fresc. A la sobretaula van seguir ultimant les histories paral·leles del documental, quins permisos de rodatge haurien d'obtenir i possibles vies de distribució. Portaven masses hores i en Matt ja no veia enlloc la frescor de la idea inicial, l'havien enterrat sota una pila d'embolcalls de Canelons De L'Àvia (TM). Al sofà les discussions creixien i no es veien sortides per enlloc, va pensar en tallar-ho abans que el tema empitjorés. Es va aixecar i va engegar a ningú en concret "a prendre pel cul" abans de sortir per la porta sense esperar resposta.

***
La casa de l'ogre de Hill Stunts tornava a tenir una teulada diferent. En Matt va entrar de nou una marxa al cotxe i el va dirigir cap a la casa del camaleó, per veure si l'havia tornat a pintar. Però quan volia agafar una drecera pel minisuburbi de Heaven Haven (odiava el nom, odiava els promotors, però les cases eren guapes i totes tenien personalitat pròpia, sempre que podia feia un tomb per allà) es va trobar en un cul de sac. En Matt casi es va quedar glaçat. Va abaixar la finestreta del cotxe i va conduir a la velocitat mínima, amb el peu sobre l'embragatge no només per no glaçar-se amb l'aire: volia memoritzar aquell cul de sac sobtat, volia fixar-se en qualsevol foradet a l'asfalt, volia aprendre's la fisonomia de les cases que l'envoltaven. Quan per fi va considerar que havia completat la tasca va seguir conduint una bona estona pel veïnat allunyat de qualsevol noció del temps, entretenint-se als Stops, girant cantonades i buscant noves sorpreses. Mentre intentava gravar-se els carrers a la sang va passar revista als plans pel documental i la discussió que havien tingut. Es va sentir culpable pel comentari homòfob. "Prendre pel cul" com a un acte ofensiu. Merda, a aquestes altures no ho hauria de fer això, ¿què l'havia traït? Haver comès la falta davant dels seus amics no l'ajudava. En Dan no se n'hauria adonat, però qui sap què d'en Jon... potser s'ho hauria pres com a un atac personal després del desacord en si un grup de seguidors que van al camp seria o no el segon pal de paller del documental. Pal de paller... prendre pel cul... la imatge el torturava tant que amb prou feines es fixava en el que tenia davant del volant. Clar que qui sabia res d'en Jon, potser ara l'estava ubicant a la cera equivocada. El timbre del mòbil el va tornar a l'interior del cotxe. Va parar darrera d'un A4 gris. Elegant però lleig, la fosca de la tarda no li millorava l'aspecte. Estava aparcat davant d'una bústia victoriana que costaria uns 300 euros, amb un genet en relleu sobre el nom dels residents. Era en Dan, des del mòbil. Va enretirar el dit del botó d'acceptar la trucada i va deixar el mòbil sonant a la guantera. "És el moment de pensar", es va dir. Va considerar estavellar el cotxe contra l'Audi a uns 15 km/h. No seria res greu però li serviria per anar a l'hospital i estalviar-se tots els embolics: vindrien a visitar-lo i es disculparien, ell es comportaria com un sobirà magnànim i els perdonaria i tornarien a començar de nou. "Ha!" Això no s'ho creia ni ell. De totes maneres hauria estat divertit deixar l'Audi mig destrossat. No, havia de pensar. No estava gaire lluny del Jopie's, i si en Dan no trucava des de casa probablement estaria allà. I en Jon. I amics aliens al documental. Podria ser una bona oportunitat. Va considerar el camí a prendre i va apagar el motor. Hi aniria a peu, ho faria ben fet.

El terrat del Jopie's era un espai pla de ciment amb capses plenes d'ampolles buides arraconades o deixades de qualsevol manera pel terra. Amb la penombra i una fresca creixent un home si podia sentir sol malgrat la música que es filtrava des del bar per la porta de les escales i la que s'aixecava per les parets de l'edifici des de la porta principal, unes ones sonores que pujaven com l'aire calent d'un globus aerostàtic, fent-li arribar no només la música sinó també paraules incomprensibles i rialles sense motiu aparent. La portà s'obrí i un noi d'uns 25 anys, baixet, fornit, vestit amb camisa blanca ajustada s'apropà a ell. Havia de ser l'streaker que en Dan i en Jon havien trobat. En Matthew sabia que hi havia de parlar, el seu deute amb el documental ho requeria, però no li agradava la forma amb la que l'streaker avançava cap a ell, violant l'espai personal que s'havia construït, enviant a can pistraus la seva solitud terapèutica a canvi d'unes paraules que no tenien perquè ser útils ni pel documental. De totes maneres, havia d'actuar com un presentador mercenari, obligat a donar conversa sense despentinar-se en aquest cas pel bé del documental -o com a mínim de l'equip. Quina sort tenia que tanta televisió absorbida li hagués donat centenars d'aforismes i frases tòpiques! Adéu, solitud d'adolescent de classe mitja alta amb dubtes existencials; hola, responsabilitats, prostitució la
boral!

L'streaker havia saltat al camp despullat per la seva xicota, duia un missatge escrit al pit perquè sobre el cor no s'hauria llegit bé. I quan en Jon i la Sally van treure el cap per la porta va saber marxar. No, no se sentia prostituït. Brut, molt brut, però amb ell mateix. Havien parlat durant mitja hora del sentit de despullar-se, no havien dit res de "sentit social", però havien estat parlant de com la gent veia el despullar-se en públic. Diferent però millor: l'havia submergit en el món mental dels qui salten i es despullen, i en Matt ja no l'abandonà mentre es quedà al terrat amb en Jon i la seva germana, la Sally. I encara estava en aquell estat quan en Jon va decidir baixar al bar -"després parlem del teu curro, ok?"-, i quan la Sally va ressagar-se per dir-li "ahir vas estar genial". Seguia en el món en què l'havia sumit l'streaker que havia jutjat com a tonto quan va decidir quedar-se una mica més a dalt tot i les súpliques de la Sally, el record d'ahir borrós, la feina perduda distant... En un nou món però sense saber què fer, a prop de la segona revelació del dia però sense arribar-hi. Encara la sentia (la possible revelació: a vegades una sauna que l'envoltava, altres moments una llum que el cegava però que no podia distingir netament ni agafar) quan la Sally, girant el cap per assegurar-se que en Jon ja no hi era, li feia un petó. "Ara baixo", va dir ell, però no sabia ni que faria d'aquí a deu segons.

A l'entrar al bar va veure en Dan, la Sally i l'Streaker en una partida de cartes en una taula enganxada a la paret. Va saludar-los i ells li va tornar el saludo. Al billar hi havia en Jon, massa concentrat en la partida per haver-lo vist entrar. En un minut en Matt estaria a la taula amb ells, birra en mà, gaudint el moment i pensant com emportar-se la noia al llit. Però encara no. Es va quedar dret al mig del passadís, abstret. Tornava a pensar en els streakers. Va veure una successió d'imatges d'arxiu, tallades en sec per un pla obert on un streaker despulla l'ànima enmig dels seients buits d'una grada, amb l'estadi mut. Semblaria professional, n'estava segur. I es va imaginar assegut en una butaca, olorant la colònia d'un realitzador malaisi de la fila del costat en l'entrega d'uns premis de documentals.
Però va deixar de pensar-hi, probablement mai el farien; un altre somni llençat per la borda. Només que aquest cop el marc havia estat perfecte i encara notava el petó de la Sally als llavis. En Matthew sabia que recordaria aquest moment tota la vida.