Hem guanyat

Hem Guanyat

I. Casa
Pel carrer hi passava un cotxe intentant tocar l'himne del club amb la botzina, mostrant-hi la mateixa traça amb la que el bony a la part posterior testimoniava que aparcava. En Tamburini acabava de buidar una copa de cava i de prometre a sa mare que combinaria la rauxa amb el seny mentre sortia a fer un tomb. A la casa del costat havien muntat una taula al jardí i ho celebraven amb invitats. L'home de la casa explicava una anècdota amb la veu massa alta mentre els altres l'animaven i aplaudien. Podia sentir l'escalfor de la victòria: més cotxes fent cantar les botzines, més rialles de la casa del costat. Al bloc de pisos de la cantonada es veien més llums enceses de l'habitual i a diverses terrasses les famílies hi tenien muntada una mena de revetlla a l'estil del seu veí sorollós. Valia la pena poder veure tanta gent feliç d'una sola mirada, per un cop no estava malament tenir un edifici alt tant a prop de casa. Va lligar-se la bandera al coll i va pujar a la bici. El cava començava a arribar-li al cap. La gent l'envalentonava i els cotxes el botzinaven quan l'avançaven o s'hi creuaven. Un home d'uns quaranta anys va donar-li de beure des del seu cotxe en marxa, com els del Tour a l'última etapa però amb cava en comptes de xampany i cedas i bandes sonores cada cantonada. Millor així, pensava en Tamburini, els obstacles cada trenta metres eren un respir entre els temeraris intents de donar-li de beure directament de l'ampolla mentre el fill aguantava el volant des del seient del copilot, son pare cridant-li sense pausa "arramba't més, arramba't més, que ho vessarem tot". Va quedar més tranquil quan a l'home va donar-se per satisfet i van prendre camins diferents abans que ningú prengués mal.
Parat en un Stop va treure's la bandera del coll per fer-la onejar davant dels cotxes que passaven, els passatgers traient el cap per les finestres i cridant d'alegria. De nou rodant i creient que ningú el veia va tornar a aixecar el puny amb la bandera enlaire un cop i un altre, l'emoció continguda per fi desfermada.

A l'arribar al bar es va quedar glaçat, incapaç de fer moure les cames mentre el cor li feia un bot. Un terrabastall enorme avançava cap a ell a gran velocitat. Abans que el cor li sortís per la boca va entendre que es tractava d'una traca i va riure per espantar els mals. Va deslligar-se la bandera del coll i la va tibar entre els seus braços estesos. Els de la traca li van dedicar un cant de triomf. L'entrada del bar era un guirigall. La gent entrava i sortia; uns miraven els coets petar, els altres xerraven, aquells cantaven, uns de més enllà s'abraçaven i, clar, uns quants encenien els coets.
Volia beure, va riure, va cantar i es va deixar fer un parell de petons. A tothom qui veia li deia que estava en èxtasi però que havia d'acabar de donar el tomb pel poble. Davant la bogeria col·lectiva l'havia colpejat la certesa que coses així no passen cada dia, aquell era un moment històric i havia d'acabar de donar la volta al poble per veure com reaccionaven els vilatans. Simplement ho havia de fer si d'aquí a vint anys -vint anys: amb fills asseguts a la falda a qui explicar aquest moment únic en la història humana- no volia mirar enrere amb penediment a aquesta jornada de màgia i vida.
Entre la multitud va entreveure els caps d'en Càrdenas Mort i en Carles, tallant la gentada amb les seves passes decidides. Li portaven avantatge: pocs segons després d'haver-los distingit ja l'havien encabit dins el cotxe i feien un tomb per veure com ho celebrava el poble. Li van passar un combinat de whisky en un got de plàstic i va deixar de pensar en on havia deixat la bici.

*****
El contenidor estava al mig del carrer i en Càrdenas Mort el va esquivar marcant una essa digna d'un professional. Les bosses i ampolles quedaven escampades per l'asfalt. El carrer es veia buit i l'escena semblava pertànyer a una hora més intempestiva. "Perícia, nens, perícia" deia en Càrdenas fent unes carícies al volant. Darrere el contenidor hi havia un grup de criatures saltant. En Càrdenas Mort havia parat el cotxe al mig del carrer i el Carles va cridar als nens que s'apropessin a la finestra. Es van felicitar els uns als altres pel triomf i els postadolescents del cotxe van desitjar sort en els disturbis als cadells. Encara no havien tornat a posar el cotxe en marxa els nens ja tornaven a ballar, cridar i saltar pel mobiliari urbà.
Van seguir donant la volta trobant-se un mosaic vivent d'alegria desenfrenada pels carrers. A l'altre bar l'ambient era similar al primer, potser aquí la gràcia era que hi havia un grup d'amics vestits de futbolista, amb canyelleres i tot. A en Carles li semblava recordar que s'havien apuntat a una lliga de futbol sala a Vilanova. Van decidir continuar la festa al primer bar, en Càrdenas Mort deia que és desagradable emborratxar-se rodejat d'esportistes amateurs.
Van desfer el camí vessant algun glop per la tapisseria del cotxe. On havien trobat el contenidor bolcat ara els nens escoltaven amb el cap cot a uns guàrdies urbans. En Càrdenas va aturar el cotxe a deu metres de l'escena i en Carles els va aguantar perquè no anessin a ficar-hi cullerada. Insistia que ell amb quinze anys si podia fer alguna cosa era córrer. En Tambu va dir que només reconeixia un dels nens, "el que ara assenteix, el que va de groc". Era en Topi. Bon xaval. Els altres quatre semblaven igual de mansos. En Càrdenas murmurava suplicant: "que no es passin...". "Semblen tontos, per què no corren?". "Pobres xavals...Càrdenas, quiet" deia en Carles posant la mà al pit del seu amic per retenir-lo. Aquest va tornar a cordar-se el cinturó. "Que no els humiliïn, tampoc han fet tant".

S'havia fos en l'ambient, volia entrar al bar però no podia deixar de mirar al seu voltant, no podia marxar sense deixar-hi la seva empremta. Mentrestant, la boca de la cova se'l mirava ombrívola. Hi havia d'entrar i barrejar-se amb els parroquians més exaltats, els que havien estat incapaços de trobar la sortida. Es preguntava si algú hauria patit un infart i hauria quedat encobert per les serpentines dels pallassos quan un ogre va sortir per la porta i el va abraçar. El seu alè fètid li va fer tremolar les cames i només la mateixa abraçada d'ós que l'ofegava va evitar que caigués enrera. Va beure del que li oferia. Era nauseabund. Va desempallegar-se com va poder de l'amenaça, que va saltar sobre un altre desprevingut. La gent seguia rient, cantant, bevent i abraçant-se. D'un cotxe aparcat formant un angle de setanta graus amb la vorera en sortia l'himne de l'equip distorsionat per uns altaveus forçats. Un home de quaranta anys li mirava els pits a una noia de setze. Era el mateix tipus que li havia donat cava des del cotxe mitja hora abans. El fill del vell verd havia aconseguit una bengala i amb l'altra mà escrivia al terra -un metre endavant del cotxe musical- amb esprai: BARÇA CAMPOI-O. Els del cotxe feien rugir el motor al màxim. Algú va cridar que rebentarien el tub d'escapament, però en Tamburini va mirar a banda i banda sense saber localitzar d'on sortia el crit. Ningú avisaria al noi de l'esprai que es podia fer mal. La gent seguia rient, alguns pocs ploraven. Va fer una ullada per comprovar que les llàgrimes no tinguessin res a veure amb el vell verd però en Carles el va estirar del coll per fer-lo entrar, volia invitar-lo a un glop. El van fer, però en Càrdenas es preguntava què estarien fent els nens i van sortir a buscar-los.
Abans de sortir definitivament a buscar-los van tornar a entrar i van fer un altre glop. Això també va ser idea d'en Càrdenas.

II. Camp de drogues
"Mira'ls bé, al voltant de l'ampolla... mira'ls bé i no te'n perdis detall"
El Càrdenas Mort parla i parla. Ell, en Tamburini i en Carles es miren l'escena des de dalt d'un monticle a quinze metres dels protagonistes. Els adolescents s'han acabat tota la beguda excepte mitja ampolla de rom i alguns comencen a aixecar-se de la rotllana que formen al terra.
Sense desviar els ulls dels joves temptegen entre ells d'anar a la propera final si hi ha sort i tenen diners. Segueixen parlant sense perdre de vista a la mainada. Ara un dels nens va cap a un arbre però els altres l'arrepleguen i el tornen al grup. Els postadolesents segueixen la conversa mentre els més joves s'aguanten la pixera. Finalment afluixen la pressió de les bufetes omplint cinc ampolles, una per cap.
El Càrdenas Mort redirigeix la conversa cap als cadells: "Mira'ls bé, són el nostre jovent". En Tamburini sent fàstic i en Càrdenas ho sap. Ho discuteixen. Teoritzen sobre el deteriorament general en edat semiadulta. Quan han acabat d'intercanviar arguments tots dos tenen la moral i l'ego sobreinflats. No passa res, aquesta nit tenen el coixí de la Copa i els seus conillets de laboratori segueixen fent feina. Són entretinguts de mirar.

Mentre les ampolles reomplertes descansen sota un arbre el grup està sota el pont, perdent el cap, desencaixant-se les mandíbules. Els tres grans parlen i els cinc petits salten i canten i es peguen i s'abracen. "Discuteixen a crits i parlen de no res. Gaudeixen fotent-se malalts". Els altres dos assenteixen, estan tots d'acord. En Carles obre els braços al cel. "La degeneració del jovent", proclama. En Tamburini riu i també alça les mans cap al cel. "Joves en efervescència!". En Càrdenas sacseja el cap. "LA DEGENERACIÓ DEL JOVENT, dius tu; joves en efervescència, diu l'altre. Però ells no diuen res, no coneixen el debat, només volen enviar el cap a l'altre món i tallar la corda." Ara torna a cridar: "Cremar els ponts! O això dic jo".

Els adolescents ja no saben qui són i què els ha passat: com han arribat aquí, què han fet? El més valent dels cinc explora el terreny. Té els amics cobrint-li les espatlles. Uns metres més enllà ensopega amb les deixalles d'una obra. Fa gestos als altres i ells hi acudeixen corrents. Han trobat troncs i tenen la intenció de cremar-los quan faci fred. El Carles els mira i riu. "Si t'hi acostes t'obriran el cap
i et faran al caliu".
Una patrulla d'urbans passa a tocar d'on estan ells tres. "Si els veuen hi haurà merder" diu en Tambu. En Carles riu, "si sobris no saben córrer ara aniran enrere". Tots tres riuen, imaginant-se els cinc nens col·locats amb la parella d'agents perseguint-los. Els policies només els veuen a ells. S'aguanten la mirada durant un segon i el cotxe torna a agafar velocitat, silenciós pels carrers.

Són les quatre del matí però fa estona que el temps s'ha esvaït. El Càrdenas Mort segueix parlant. "Mira'ls bé, què ha passat? Mira'ls bé....". L'explorador s'ha convertit en líder i els ha conduït a una nova troballa. Sota un arbre, entre totxos trencats i herbes altes, el tresor reflecteix la llum de les pantalles dels mòbils que els nois aguanten enlaire com a torxes. Els adolescents agafen les cinc ampolles de cervesa i es posen a ballar: estan plenes!
"Mira'ls bé i no em diguis que no són tendres i innocents."
En Carles s'ha assegut sobre una roca grossa i se'ls mira amb fruïció. Segueix tenint la vista afilada. Crida, tot i que els seus dos companys estan a un metre i mig. En Tamburini sospita que es per donar potència al missatge. "I demà seran feliços?!?"
En Càrdenas Mort contesta perquè té respostes per tot i perquè li agrada buidar el cap en moments com aquest. Ho fa xiuxiuejant. En Tamburini sospita que es per donar transcendència mística al missatge. "Demà despertaran. Són ells els qui tenen la recepta del demà. Avui són el nostre jovent; demà ells seran nosaltres i nosaltres sense ells no serem res." Potser només juga amb la veu. Per què no jugar amb unes cordes quan hi ha coses pitjors a fer? Què acaba de dir? "Què acabes de dir, Càrdenas Mort? M'ha semblat profund".

Ja han buidat les ampolles. Un intrèpid explorador enviat d'avançada torna amb una bossa de plàstic plena que havien amagat unes hores abans entre les herbes per començar la segona ronda. En Tamburini baixa a saludar el seu amic Topi, ara que ja no hi ha pixums a la vista el risc es petit. En Càrdenas i el Carles el segueixen. Li passa la mà per l'espatlla i en Topi somriu, l'ha reconegut. Li parla del partit, però quan li passen la bossa fa una parada.
"Un moment, ara hi arribo, una mica més i hi arribo".
"De què parles, Topi?"
"Ara m'hi acosto, ara m'hi acosto, començo a veure-la"
El que ha portat la bossa es posa a riure. Té la rialla aguda. En Càrdenas Mort sacseja el cap, està apunt de dir-li als seus dos col·legues que sembla d'aquella mena de desgraciats que només riu de desgràcies i trompades alienes. Però es mossega la llengua per no interrompre a en Tamburini i en Topi i una segona mirada al nano de la rialla aguda l'ajuda a adonar-se que és molt jove (massa jove). L'haurà de deixar tranquil, no voldria traumatitzar-lo. En Tamburini segueix interrogant en Topi, vol saber a on vol arribar. Però en Topi ha aixecat el dit cap al cel i el mou mentre remuga coses. En Carles pregunta què diu. En Tamburini li pregunta "què veus?"
"La veig, la toco... la lliga. Ja no"
El nen de la bossa s'aixeca del terra per botar i riure. "Està zumbat. Hahaha, està penjat, tot penjat!". Però en Topi segueix mirant al cel. Amb qui parla? "Ho veig, ho veig, una mica més i l'agafo. L'agafaré".
En Tamburini baixa la vista i el Càrdenas Mort torna a sacsejar el cap. El Carles s'asseu al terra mentre en Topi segueix mirant-se l'horitzó a través del dit. "La tinc, la tinc...però se m'escapa... m'estiro... la tinc" segueix dient. En Tamburini s'asseu en una roca i s'estira els pantalons buscant una postura còmoda. "La tinc, la tinc...però se m'escapa... m'estiro... la tinc". Mira a en Carles. Tan de bo anés a comprar cervesa, serà una nit llarga.