El Dia Marcat

Un ràpid moviment de dits per tallar el pas del sèrum i un clac amb les tisores per treure's l'embenatge que li embolicava la mà. Els darrers mesos ho havia vist fer tants cops a tantes infermeres diferents que les seves mans havien actuat pràcticament soles, com si ho haguessin fet durant anys. Mecànicament va buscar una gasa amb la que pressionar-se la ferida descoberta a l'anvers de la mà però el sentit comú li va fer retirar el pilot automàtic; què importava que sortís un hematoma si avui era el dia en que moriria.
Va despullar-se actuant encara amb prestesa. Els calmants que li havien subministrat per la via intravenosa encara li tenien les sensacions embotides però estava convençut que el cor li estava a punt de saltar de la boca pels nervis. El seu company d'habitació estaria fent teràpia fins al migdia i quedava una hora perquè la infermera fes una nova ronda, carregada de drogues per matar-li els sentits. Però avui no el trobarien. A l'armari va trobar la seva roba neta, immobilitzada al prestatge des de feia ja tres setmanes. Estava excitat com un nano, semblava increïble. Va cuidar-se que el puny de la camisa li cobrís el braçalet identificador -78A MASCLE-, les lletres el ferien a través de la pupil·la. Estava massa acostumat a dur només bata. Els cordons de les sabates li van suposar un entrebanc d'un parell de desesperants minuts i en les darreres setmanes la temperatura exterior havia pujat prou com perquè amb camisa i pantalons se sentís acalorat. Un cop vestit la cosa canvia molt, es digué a si mateix. Només mirant cap avall als peus calçats amb sabates, els pantalons amagant les seves demacrades cames... tenia els mateixos nervis que podria tenir un noi de quinze anys abans d'una cita. Per primer cop en molt de temps se li va escapar una rialla, "això rutlla!". Com que ja no tenia quinze anys i vestit com un home corrent podia tornar a actuar com un home corrent va plegar la bata i la va deixar sobre el llit. No va col·locar correctament l'edredó perquè ja hauria estat una demora excessiva, però no tenia motius per deixar l'habitació feta un fàstic, al cap de vall l'havien tractat prou bé. Pentinant-se davant del mirall del bany es va fer la promesa de trucar al migdia a les infermeres, no fos cas que s'agafessin malament la seva fuga. Però en realitat no era cap fuga, tenia una cita amb el seu destí i tenia el propòsit -no, "el deute"- de passar el darrer dia de la seva vida lluny de cap hospital. Va sortir de l'habitació amb pas convençut, sabia que des del taulell d'infermeria no el reconeixerien d'esquena. A l'ascensor es va trobar al doctor Tuball, que li havia mirat el genoll feia dos anys. No el va reconèixer, però ell el va saludar. Total, en aquests hospitals tant grans mai ningú sap si et tenen ingressat o només estàs de visita. El doctor Tuball li va tornar la salutació cortesament.
Al carrer va caminar tant ràpid com les seves cames el deixaven. De mica en mica aquestes van anar recordant com es caminava i els músculs li van començar a respondre, potser el cervell havia pactat amb ells unes darreres hores d'esforç per després descansar per sempre més. A mesura que agafava ritme el pot de calmants que tenia a la butxaca dreta va començar a rebotar-li contra la cuixa. Saber que els portava a sobre el torbava una mica; els calmants, les medicines i les taules de quiròfan li havien complicat els darrers anys d'existència i acompanyar-se de calmants per passar el seu darrer dia podia no ser la millor opció. La idea era passar l'últim dia sent ell mateix i no en estat estupefacte, però sabia que potser li faria mal de debò... va deixar que el pot de plàstic li seguís botant dins la butxaca, sense preocupar-se'n gaire més perquè a mesura que s'endinsava en el poble aquest li reclamava la seva atenció per darrer cop. Les cases retallades contra el cel blau, els arbres amb les branques inclinades intentant acariciar els transeünts, els vilatans; cada un únic i particular. Rebia el món sense filtres per primer cop en molt de temps, tenia relació directa entre ell i el poble i això valia més que qualsevol matadolors que la ciència hagi pogut crear.

COM QUE feia temps que no deambulava d'una banda a l'altra del poble va decidir començar el seu escrutini per la zona exterior a la dreta de l'hospital -l'Oest, creia- i des d'allà anar creuant el poble a base de zig-zags sense deixar de passar per gaires carrers. La idea el seduïa, es tractava de fer una darrera repassada però sense el neguit que comporten els exàmens: portava els deures fets i només estudiava per plaer. Amb aquest raonament va començar a deambular pels espais oberts dels afores. Cases altes i amples, construïdes durant els darrers vint anys, ensenyant molt maó vermellós o pintades amb grocs i blaus cridaners. Entre casa i casa hi havia amplies distàncies omplertes d'arbres frondosos que es notaven ben atesos. Aquí i allà, rastres de la mainada -una pilota penjada en una branca alta d'un arbre, un tractor de joguina deixat de qualsevol manera davant d'una porta semblant un tresor a punt de ser recollit ara que el sol intensificava el groc de la seva pintura- però els nens mateixos no eren visibles enlloc. Ja se'ls trobaria un cop sortissin de l'escola, quan anés cap al centre. De moment veia el seu hàbitat. La gespa de les placetes estava en plena expansió. Dels incomptables mars verds sobresortien tiges més altes amb unes hèlixs al cap plenes de llavors. Va arrancar-ne una per poder-les escampar. D'alguna manera li agradava sentir com una llavor -la vida, sense metàfores ni condiments- s'escapava dels seus dits vells i marcats. Mentre aguantava contemplativament a la hèlix de llavors se li va formular la idea que potser era al·lèrgic, no podia recordar clarament què li havia dit el doctor Sobremunt feia ja uns quants anys. Era al·lèrgic a massa coses per recordar-les totes, però cap d'elles no el mataria. De totes maneres va seguir caminant: la gespa era massa alta i els carrers amples massa buits de persones.
Des d'un racó resguardat darrera d'un avet notablement alt i d'un plataner cridanerament esquifit el cos d'una nimfa li va robar els ulls. El riure desafinat d'un noi li va agafar el timpà d'imprevist, esperant el só d'una arpa mentre avançava cap a la nimfa. Al ritme que el seu cos li marcava després de tres setmanes d'hospital va tenir temps d'examinar-los bé abans de creuar la distància que els separava o de que ells s'adonessin de l'home vell captivat que se'ls apropava . La noia era castanya, radiant de bellesa fèrtil. Si un vell com ell havia sentit la crida del seu cos era gràcies al poder amplificador de la roba-...però prou! Quan més s'apropava més conscient era de l'edat adolescent de la seva musa; on havia vist una nimfa hi havia encara una nena. Potser s'hauria deixat entabanar clamant que l'encanteri del santuari li havia doblegat la resistència de voluntat si no fos perquè l'autoengany era massa evident davant la rotunditat de l'escena: un noi callat i amb la cara amagada darrera un ram de grans assegut al manillar d'una moto pintada de vermell cridaner amb més enganxines que cavalls; al seu costat, el noi que reia estridentment, amb els ossos acabats d'estirar amb un pop! tan sobtat que la carn encara no els havia pogut seguir, una mena d'esquelet vivent que desolava els cors de la contrada amb els seus sons d'ultratomba. Ell també havia fet galls i ara avançava amb simpatia cap a la desafinada rialla, al cap de vall res no havia canviat tant, també ell i els seus amics s'havien escapat de classe per dedicar-se a fer-ne de les seves. Al fons a l'esquerra, darrere el tub d'escapament del ciclomotor, una parella amagada on les branques de l'avet eren més amples. Els petons pertorbaven a un quart noi, amagat darrere el seu amic de la rialla malformada amb un cigarret a la mà, els ulls xequejant aleatòriament cigarret, una pedra del terra i la Sireneta que l'havia atret fins allà en primer lloc. Quina gràcia li feien, ara que ja veia la cua de peix de la Sireneta, a la Lolita sense distorsió! Beneïda edat per veure les coses que els joves encara no saben veure, apreciada edat per evitar caure en les mateixes dolces trampes!
Lliure de distorsió, s'aturà davant la mainada, primer alarmats per l'arribada d'un adult i en pocs segons relaxats al comprovar que es tractava d'un avi. Va somriure amablement, sabedor que congeniarien fàcilment, els dos extrems de la vida fent coses que els que remenen les cireres no voldrien que fessin, escapant de les ordres de submissió dictades pels de mitjana edat.
"Us importaria tallar-me la corretja amb una navalla?", mostrant el canell aixecat.
"Sí", "No". Ells van riure, ell va somriure amb més afabilitat.
"Vinga nois, no li faríeu aquest favor a un germà?"
Riuen més. La nimfa benigna escampà el seu missatge d'amor pel santuari.
"Jordi, dóna-li la navalla, sembla que l'home vol escapar."
"Et tenien intern en algun lloc?" Però el xaval de la moto li passava la navalla. "No, clar que no, només em vull treure aquest braçalet. De debò creieu que es pot tenir engabiat a un home contra la seva voluntat?"
"Voltaire?"
El noi del cigarret -que tenia els cabells del color de la pastanaga acabada de ratllar- es posà a riure sorollosament en notar les mirades de condescendència dels seus companys. Va intentar arreglar-ho: "Vell, fem campana per evitar sentir aquestes menjades d'olla". Es va fixar que també tenia forces grans.
Va donar una calada nerviosa al cigarret mentre mirava amb matussera dissimulació a la Sireneta. Ella no el va aprovar ni desautoritzar.
"Necessites ajuda amb la navalla?" va preguntar el noi acaramel·lat, ara amb la mà on acaba l'espatlla de la seva amiga. "No". Però tampoc se'n sortia. Coi de plàstics! El noi aparellat el va ajudar. Mentre li estava aguantant el canell va notar la força i confiança de les seves mans. La fulla de navalla sense osca va desfer-se del plàstic pel punt més prim. Ell havia estat massa nerviós ni
per buscar-lo. Lliure, es va apressar a acomiadar-se, fortament conscient de que les galtes li cremaven.
"Llegeix molt Nietzche a la teva cel·la!", li va cridar el noi pèl-roig de la cara envaïda d'acne quan ja s'havia allunyat a una distància segura. Més calmat, no li calia girar-se per veure la mirada de suau i rutinari desdeny que li dirigia la nimfa, massa tendra i cansada per enfadar-s'hi de debò; ni per veure com el noi baixava la mirada, fent-se una nota mental per bloquejar aquest record i poder viure en pau. "Oh, ja creixerà" va pensar.

EL CEL es mantenia blau i infinit sobre els caps i les teulades del poble, presidint l'escena sense barrejar-s'hi. No podia deixar de fixar-se en el contrast entre els edificis i el cel, entre el verd dels arbres i el blau que els envoltava. Es mantenia pels afores del poble malgrat que el canvi de barri es començava a fer evident: les cases quedaven més separades les unes de les altres, la pintura no era tan blanca i, aquí i allà, el bosc s'endinsava en pronunciades banyes dins la urbanitat. Els pins predominaven sobre els plataners i hi havia extensions de terra. Terra: terra marronosa, terra sense res plantat; terra a seques, com la que veia de petit. Sola, rodejada per terra en un radi de 5 metres, una paperera. Era metàl·lica i estava clavada al terra. Entre el cèrcol de dalt i l'enganxat al sòl hi havia una malla metàl·lica i una barra de ferro en el cantó on s'enganxaven els dos extrems de la xarxa. AJUNTAMENT DE CALDESES, es llegia en una inscripció en el ferro. No veia cap bossa de plàstic, ni on hauria de ser ni enganxada en un matoll. Però el més sorprenent era que la malla estava deformada -desplaçada del cilindre que hauria de formar, amb un cantó profundament abonyegat. De nou, tornà a mirar al voltant: terra a cinc metres a la rodona, una falda de terreny erm. De nou a la paperera: entre el cèrcol de dalt i la tapa mig oberta s'aguantava encastat un paper rebregat. Els dos cèrcols estaven intactes, com la barra de ferro que els unia. El paper podria haver estat col·locat allà posteriorment a la deformació de la malla, però què l'havia deixada així? L'impacte del paraxocs d'un cotxe hauria arrencat la paperera sencera. El cop havia d'haver estat brutal, si agafava la malla amb les mans no la podia moure: era forta, resistent, gruixuda. Uns nois -potser els que l'acabaven d'ajudar a deixar de ser un tros de carn etiquetat- amb un bat de beisbol? L'acte requeria premeditació. Dia a dia el diari li havia portat fidelment la descripció de la degeneració del jovent, però l'augment de violència venia acompanyat d'una capacitat d'atenció i concentració en declivi pronunciat. No quadrava amb un atac planificat a una paperera a la frontera entre poble i muntanya.
Va seure sobre la terra que rodejava la paperera. Se la va examinar durant diversos minuts, va desplegar el paper rebregat de sota la tapa (un full de diari de feia dos dies), va tornar a especular i va caminar per la zona. Quants cops havia passat per aquest indret, a quantes generacions d'adolescents havia vist créixer? Sabia que era l'home que més records tenia del poble, el seu coneixement abastava tots els actes de vandalisme comesos des d'abans que l'incivisme fos una paraula amb projecció social. Estant en la darrera estació de la seva vida havia anat acumulant coneixements de tota mena i avui era el dia d'aplicar-los sobre el llençol tacat que s'estenia davant seu, anar escrivint en el llibre del habitants del poble fins que l'esbós tingués sentit i algú, en un dia encara per determinar, pogués llegir-lo i aprendre'n un bocí de saviesa.
No va ser capaç de solucionar els misteris del cas però va alegrar-se d'haver fet escala a la zona, l'observació minuciosa l'havia tret d'un error important: no eren banyes de natura endinsades en el poble sinó residus de natura aprimant-se davant el voraç avanç urbà. Intenta conèixer una cosa i després torna-la a mirar, estarà canviada. Va seguir caminant, allunyant-se de la cua del municipi, aquest cop endinsant-se en els carrers.

S'HAVIA AIXECAT bé i caminava sense problemes, poc dolor en el sistema. Era un dia d'estiu preciós, tal com l'havia somiat. Des del gris llit de l'hospital havia recorregut innumerables cops el poble, visualitzant cada detall i cada persona amb qui es trobaria. Sabia fins i tot quines converses hi tindria, quin efecte produirien les seves paraules carregades amb el pes d'un home que se sap amb un peu i mig sota terra en el món dels qui encara tenen vida per davant. Caminava pels carrers que havia de veure, veia els detalls que havia imaginat i el fet que fos realment estiu només li evitava els pòl·lens i insectes propis de la primavera. Però a la gespa li calia una segada i no havia pensat mai en cap enigma d'una paperera. No calia posar-se nerviós, ningú ha de provar res en el seu darrer dia, però va fer-se una llista mental de quins coneguts visitar, per si de cas no se'ls trobava on esperava torbar-los.
D'una paret en baixava una d'aquelles plantes enfiladisses, nascuda al jardí de la casa de darrere el mur -"com es deia?". N'arrancà una punta, tal com havia fet distretament milers de cops en la seva infància. El delit de tornar-se a sentir un nen se li va anar esvaint a mesura que una substància viscosa es propagava de dit en dit a l'esmicolar les seves mans la fulla i el tros de tija arrancats amb infantil inconsciència. La saba lletosa de la planta -com es deia? Sabia el nom!- li havia empastifat les mans, ara enganxifoses mentre amb els dits se la intentava espolsar amb poc èxit. Sacsejava les mans obrint i tancant-les amb brusquedat fins que va treure's un mocador de la butxaca. El mocador va quedar tacat i la tela de les butxaques havia quedat també enganxosa. No, això tampoc ho havia previst. Potser el fat tampoc estava present en el seu final. Quan se suposa que el trobaria? Mentrestant es va decidir per un amic i cinc minuts després ja estava trucant al timbre de la seva porta.

NINGÚ pensa mai en portar una agenda a l'hospital i ell no n'havia estat l'excepció. Per molt que renegués, la porta no s'obriria. El seu amic no era a casa i no tenia cap número per trucar-lo. El bruc de sobre la paret era massa dens per poder veure si les persianes estaven obertes i -"avui no!"- era incapaç de fer un saltiró i guipar-hi per sobre la porta. Sense pistes. Va dirigir-se a la plaça més propera, a seure en un banc i replantejar-se l'estratègia. La plaça era com la recordava dels últims temps (després de l'enèsima remodelació), però no coneixia a cap dels vells que seien en els bancs. En total eren tres, tots a l'ombra; dos que anaven junts i un altre que semblava escorcollar-lo des de darrere de les seves ulleres de sol en un segon banc. No s'hi va fixar gaire, que no els conegués no volia dir que el poguessin sorprendre amb res de nou i tampoc era el millor moment de la seva vida per iniciar noves amistats. O sigui que va deixar-se caure amb un sospir en un banc a raig de Sol, agraint l'escalfor sobre la seva pell acostumada a tres setmanes de grisor i fluorescents en una capsa d'hospital. Sobre les enormes rajoles de pedra llisa que ocupaven el terreny on -per la seva satisfacció, ho recordava nítidament- dues remodelacions més enllà s'havia ubicat un cercle de patinatge un xaval amb samarreta groc canari i pantalons que li cobrien tres quarts de la cama assajava incansablement un ollie amb una taula d'skate. Veia com li brillava el front humit a raig de sol, les taques fosques a l'esquena i el pit de la samarreta que relacionava amb l'ampolla buida estesa uns metres més enllà i com al noi li costava cada cop més tornar a ressituar la taula de patinar per tornar a fer el saltironet. Quiet, mirant de no atreure l'atenció, podia observar tots aquests detalls però era incapaç d' atribuir-hi un significat; per més que busqués en la seva memòria no el relacionava amb res, fins i tot les interpretacions amb inducció d'LSD s'esmicolaven en ser projectades sobre el jove saltador de voluntat incansable desafiant el Sol i la deshidratació sense motiu aparent. Tampoc sabia si la mirada del noi era de curiositat al bon avi que portava una llarga estona admirant la seva vitalitat o d'odi cap al vell del rigor mortis que l'espiava indiscretament des de feia ves a saber quan. La natura humana tant canviant com la natura urbana, et desconnectes durant un sospir i has de preguntar direccions i demanar un mapa senyalat. Esgotat -però no escarmentat, "ha anat bé" es repetia a si mateix- encara de la seva darrera topada amb els joves d'avui va preferir abandonar la seva quieta observació per encaminar-se a la seva següent parada, completant el primer zig-zag que el retornaria als afores del poble, on es connectaria amb la seva pròpia joventut.
El centre de la joventut (una extensió plana rectangular d'uns onze metres d'amplada per vint de fondària, asfaltada per ser l'aparcament de ves a saber quin projecte mai concretat, partida en dues meitats que havien de permetre aparcar un cotxe en bateria per banda per una filera d'arbres dels quals feia anys que només en quedava el sec esquelet, rodejada en conjunt per oms que amb el temps havien crescut i ara enclaustraven l'espai, donant-li una privadesa que en la seva joventut només s'aconseguia de nit) en ruïnes: l'asfalt esquerdat, la brutícia vinguda de la ciutat i la caiguda dels arbres acumulant-se en piles de desigual descomposició contrastant amb el arbres que la tancaven al poble correctament podats, tinguts en compte per un ajuntament que també havia tancat els ulls als terrenys circumdants, sembrats d'envasos de plàstic i runes d'obres domèstiques saltejats per arbustos espinosos que creixien sense control. Al fons, les muntanyes seguien contemplant l'escena, potser ara amb més indiferència de la que recordava, sabedores que seguien sent una barrera eficaç a l'expansió de l'asfalt i les cases. En ruïnes: fins i tot notava fred aquí, en el lloc on sempre et trobave
s calent i còmode. Volia recordar-se a si mateix dins un cotxe amb la calefacció encesa o, a l'estiu, bevent cervesa i ballant al ritme d'una ràdio a tot volum. Però va acabar mirant al cel i només va saber veure núvols blancs i flonges per les bandes i amb la panxa fosca i carregada d'aigua. Va abaixar la vista per dirigir-la a l'únic punt viu del conjunt, un cubell groc amb rodetes deixat al mig de la meitat esquerra. No sabia quina utilitat podia tenir, o si algun veí de l'altra punta del poble havia considerat que aquest era el seu millor cementiri, però la seva perfecta centralitat ressaltava una profunditat de l'espai que abans, més acollidor en els seus records, no tenia tan marcada, com tampoc hi feia tan fred en aquesta època de l'any i no hi havia marques d'humitat pels cantons al migdia ja passat. Mirant només els arbres pelats que tallaven l'asfalt i les marques fosques fondejades per petits bassals d'aigua es va preguntar si de debò estaven a l'estiu. També alguns dels oms que l'envoltaven mostraven aspecte d'estar morts, però igualment en veia de verds i frondosos: seria una epidèmia? El verd fosc, l'asfalt trencat i humit per una aigua d'aspecte gèlid, la calor volatilitzada: tenia la sensació d'estar a la fi del món, i saber que es trobava en el seu propi epíleg no el reconfortava davant la solitud letal que el paisatge inspirava. "En ruïnes", va dir amb un fil de veu, deixant escapar l'alè cap a la colossitat decaiguda.
Ja era suficient. Es va endinsar un altre cop en el poble deixant els afores a l'esquena per sempre més fins aturar la seva fugida endavant a les escales del costat de les pistes esportives.

VA NOTAR el primer símptoma del malson quan ja havia remuntat la meitat del desnivell. De cop els graons es van eixamplar i corbar, apropant-se-li i allunyant-se davant el seu esglai. Es va marejar com un mariner novell mirant des d'un ull de bou en plena tempesta al mar de la Xina. Va mirar on posava els peus però a l'acotar el cap tot es tornà més fosc. Va mirar enlaire, buscant una referència que l'estirés enfora abans que la negror li cobrís el coll. El pal amb focus del camp de futbol s'alçava no com a amic sinó com a sentinella armat, vigilant-lo directament sense que el buit de lleis físiques d'entre ells -les baranes de l'escala formant angles impossibles en diferents nivells de proximitat magnificats per lents invisibles que flotaven sense sentit ni ordre per l'aire- suposessin no només cap obstacle sinó que representessin un accelerant de primera per a la seva amenaça de deixar-se caure i aixafar-lo allà mateix, finalment el seu destí trobant-lo per, en dos segons, riure-se'n a la cara; ni el pla pel dia més íntim pot sortir-te bé, "jo marco el final" li venia a dir. No podia avançar ni tirar enrere. Tampoc podia vomitar. No podia fer cap mena de moviment, tots els seus esforços se centraven en aguantar la mirada al sentinella, com si fos l'única manera d'impedir que caigués sobre seu. Estava massa aterroritzat per tornar a mirar a les escales o intentar agafar-se a la barana, tant per l'amenaça dels focus com per la possibilitat que els graons de ciment que trepitjava es tornessin a desequilibrar. L'única cosa que sabia sòlida era el pot de calmants que tenia aferrat a la mà -sense recordar haver-lo tret de la butxaca- i tampoc s'atrevia a deixar de marcar al sentinella (l'altra promesa, infranquejable, de solidesa, el dens acer pintat de blanc a una distància indeterminada però de duresa inqüestionable) per destapar-lo i treure'n una pastilla. I així es va quedar fins que, de cop, va arribar el final del malson, ja fos per ordre de la providència o per una reacció química en el seu teixit neuronal. No ho sabria mai, només es va guardar els calmants a la butxaca i va tornar a caminar.
Li va costar una estona esborrar el que havia passat, però com que tampoc ho entenia les possibilitats de treure'n una ensenyança es van diluir ràpidament. Com a home pràctic i de gran experiència ho va acabar acceptant com el que havia estat, un malson. I de la mateixa manera que els malsons que ens destorben la son queden desterrats de la memòria després d'un bon esmorzar i una animada conversa sota la llum del Sol, aquest va quedar oblidat per sempre més quan va aturar-se al trobar un pluviòmetre digital idèntic al que havia tingut controlant les precipitacions en un hort del pati del darrere d'una casa antiga. Va creuar la paret derruïda mentre es treia un mocador per netejar-lo de la pluja terrosa que havia caigut quatre deies abans. El propietari de la casa probablement fos un jubilat que no s'havia preocupat d'esbrinar quines cures necessita aquest instrument de precisió per donar dades verídiques. El fill d'un americano, pel que podia reconèixer de la galeria i l'estil de la casa. Ell, en canvi, l'havia netejat incomptables cops ensenyant-li al seu nét a tenir cura de les coses i el sentit de la responsabilitat. Al creuar les restes de la paret va veure una paleta, un carretó ple de maons i una formigonera en un racó, esperant que s'acabés la pausa de dinar. Al descargolar la part parabòlica superior del pluviòmetre va descobrir, arraulida, una papallona morta. Estava dissecada, impol·luta. Va buscar bé i sota la balança que mesura les precipitacions va trobar un petit capoll. Havia entrat sent cuc pel forat mil·limètric del fons de la parabòlica i la pobra ja no en va poder sortir, atrapada entre les dues parts. Les ales plegades; pobre, que va morir sense poder-les estirar! Però no podia deixar de mirar-la, ara sobre el seu dit índex, apropant-se-la als ulls. Com contrastava amb la seva mà, marcada per l'experiència, arrugada pel passar dels anys. "És tan immaculada... grisa perquè el Sol no l'ha tocat més que indirectament". No era cap biòleg, però com qualsevol ment desperta podia refer la vida d'aquell ésser dissecat que no coneixia altre món que els pocs centímetres cúbics on havia transcorregut la seva vida i que ara s'emportava el vent, rodolant fins a la fi de l'hort, entre tomaqueres i enciams i una formigonera que ho observava tot en silenci des del seu racó. Per molt que volgués seguir contemplant l'hort i esbrinar quatre coses sobre la casa decadent va tornar al carrer i seguir el seu recorregut, l'escena li havia cridat reminiscències massa recents per ser explorades.

"ÉS QUE la gent s'ha tornat idiota?" A ell ja li ho deien els professors quan va fer el batxillerat, però ara anava de veres. Va tornar a mirar el cartell i ho va tornar a preguntar en veu alta, enfadat perquè se li treien les ganes de fer el cafè. "És que la gent s'ha tornat idiota?". Darrera el vidre de la porta de la cafeteria unes lletres d'un vermell insultantment viu sobre fons negre anunciaven a cos elefant SÍ, ESTÀ OBERT!!! Ja no tenia ganes de fer un cafè. En el moment que l'establiment va passar a ser regentat per uns imbècils que havien d'evitar que la seva clientela d'imbècils passes de llarg (amb les persianes pujades i la llum encesa en un dia assolellat, en nom del Cel!) amb cartells com aquest, el Cafè havia deixat de formar part de la seva idea de com passar el dia. Però per mal que li fes, sabia que seguia sent el Cafè de la Plaça i probablement fos una de les seves darreres oportunitats per trobar algun amic o sigui que va forçar els seus braços a empènyer la mateixa porta on un rètol cridaner tractava d'inútil absolut a tot client potencial. Al creuar-la va passar per un colador que filtrava tots els seus prejudicis mentre s'animava en retrobar-se amb el taulell i els tamborets, intactes des de feia anys. Només li quedava saber si al sortir recuperaria la mala bava, però d'això també se n'oblidà sense ni proposar-s'ho. En una taula tocant a la paret va veure-hi els dos vells amics i va anar-hi amb un somriure d'orella a orella.

VA MIRAR a la tassa. Massa clar per ser un cafè sol. Al plat, el croissant era de xocolata i no normal com l'havia demanat. Ho va comentar en veu alta.
"Santa puta paciència!" L'avi Manelic s'havia queixat de que la cafeteria no era com abans i aquesta li feia vessar el got. S'inclinava sobre la taula carregant endavant, recolzant-hi els avantbraços i escrutant les activitats del cambrer mentre sacsejava el cap. Conservava cabells marrons sota la calba tallats al ras. "És que no són capaços de recordar dues soles coses? Que siguin imbècils és una cosa, que no sàpiguen fer la seva feina n'és una altra de ben diferent. Garçon!". En Manelic va aixecar la mà enlaire però ningú va semblar veure'l. En Francesc va ficar-hi cullerada.
"Això em recorda a un cop que vaig anar a França durant la dictadura. Volíem anar al cinema i a comprar llibres... no era El Último Tango sobre París, només es tractava de que a l'Elisenda i a mi ens agradava respirar una mica d'aire lliure". Va sospirar i fer una parada d'uns segons per navegar entre els ulls dels seus dos oients mentre aprofitava per xuclar amb força dissimulada oxigen dels tubs que tenia connectats al nas. La seva veu pontifícia desgastava necessitava aquest descans. "La qüestió és que vam anar a un restaurant, no gaire diferent a aquest cafè, i vam demanar ara no recordo exactament què. La qüestió és, amics meus, que ens van portar el que no era. No vam dir gran cosa, perquè l'Elisenda no sabia gaire francès i es pensava que el meu no podia ser tampoc gran cosa," aquí somreia amb contenció "però al cap de cinc minuts veiem que de la taula del costat s'aixeca un gran home (deuria fer casi dos metres, era tot un Sant Pau) i assenyala a la seva beguda i al seu plat". Una segona pausa: nova posta d'oxigen i tensió dramàtica. "Per no avorrir-vos amb detalls, només us diré que vam adonar-nos que el cambrer era portuguès i no entenia gaire el francès. Mai sabré si ens va portar el que vam demanar, però m'agrada pensar que ens va portar una tercera cosa. Sí senyor, el que jo vaig demanar, el que ell va entendre i un tercer plat que ens va aparèixer perquè a la cuina li van donar el que no era i el cambrer no
es va atrevir a dir res per por de no tornar a ficar la pota."
Va riure, parant per tornar a respirar i riure una mica més. Recolzant el seu cap coronat amb una llarga mata blanca a la paret amb taques d'humitat contemplava imperial als seus dos amics de l'altra banda de la taula. Havia estat un home brillant, per què explicava aquestes foteses? Ara ja no estava segur de què havia demanat en primer lloc. Quan el cambrer passava per davant seu li va fer un gest a en Manelic perquè ho deixés estar. "Igual he estat jo que m'he equivocat."
"Serà aquest coi de desgraciats amb memòria de ratolí. Els malparits no en fan ni una a dretes."
En Francesc havia estat un home de gran cultura, si això era tot el que en quedava més valia retirar-se a temps. Té una certa dignitat, l'Indurain ho va saber fer. En Pelé arrossegant les seves cames velles pels estadis americans... trist, molt trist, no es pot viure sempre del passat. Marxar d'aquest món quan encara sabem que hi vivim.
En Francesc tornava a tossir, traient-se els tubs del nas per sacsejar-se més lliurement. Va buscar un mocador i va trobar-se que les seves mans contra la fina seda seguien notant-se enganxifoses. L'atac d'en Francesc ja havia parat, tornava a respirar profundament del tub. Va preguntar-los si sabien el nom de la planta. Li'n van donar una allau.
"Això s'ha de rentar bé, la llet aquesta és molt puta, la de bactèries que porta perquè els ocells no es mengin la planta. Renta't-ho amb sabó abans de seguir menjant si no vols córrer a buidar l'estómac d'aquí a cinc minuts". "Ben cert. Joel Titan, que fa cosa de deu anys vivia a la residència de les monges del carrer Pou, va perdre una mà, no sé ara si la dreta o l'esquerra, per una planta. Complicacions infeccioses, els metges van dir".
Va tornar a mirar-se fixament les mans, potser al final seria aquí on podria llegir el seu destí.

VA DIRIGIR-SE sense presses cap al llac. Era una sort tenir un parc tant bonic al cor del poble, com Londres i com Nova York però sense tants visitants trepitjant-ne els atractius. Mentre creuava el poble se li va ocórrer que aquest tenia tots els elements d'una gran ciutat però el menor temany el feia més vulnerable als canvis, un impacte sonat el podria sacsejar de punta a punta en molt poc temps. O potser no, una gran ciutat seria més susceptible a una plaga, vivint tots apilats passaria de persona en persona com un corrent elèctric entre les neurones. Ordre: autodestrucció. Autorització: no necessària, limiteu-vos a passar la corrent sense fer preguntes. L'espècie humana: un jardí ben cuidat susceptible a rebre en qualsevol moment l'amenaça d'un agent destructor. Enfilant ja el darrer carrer abans d'arribar al parc se li acudí que als paràsits se'ls pot exterminar amb verí, però que aquest de vegades intoxica també al mateix jardí i al cuidador si aquest no té prou cura. Lluny de preocupar-lo, la qüestió el fa somriure. Total, ell ja fa la seva darrera passejada per aquest jardí. Potser és ell l'autèntic paràsit i com que els vells són una massa compacta i invisible als ulls d'una societat infantilitzada capficada en jugar amb el seu melic ningú encara no se n'ha adonat.
Les sabates el mataven, feia temps que no caminava tant. Va tirar un carrer enrere per buscar l'espardenyeria on anava amb la... [amb qui? la dona, la mare? Era un nen quan esperava a la porta?]. A la porta hi havia un cartell, "TORNEM A LES 5". La T era pràcticament il·legible de tant descolorida com estava i una taca d'un marró llardós s'estenia des del còrner esquerra cap amunt, amenaçant en engolir la promesa incomplida. Va escampar la boira d'allà tant bon punt un calfred li va recórrer l'esquena.
Va comprar xancletes en una tenda de plàstics una cantonada més enllà. Després tindria fred als peus però ho ignoraria perquè tampoc hi té gaire sensibilitat -ni la vol, així pot seguir pensant lliurement en preocupacions que no siguin els seus dits de baix.
Amb el calçat còmode va disposar-se a recórrer els pocs metres que li quedaven per arribar al parc. Creuant a l'altra vorera el Sol li va envair la vista. Era una brillantor esmorteïda però li cegava completament la visió. Va anguilejar sense èxit, mirant al terra els raigs el seguien encegant des de dalt. Podia entendre a en Jordi Vainilla, un noi que tenia les ulleres sempre boiroses. Les tenia cobertes d'una capa blanquinosa i, al col·legi, els altres li solien prendre per fer veure que quedaven cecs. Realment era impossible caminar recte amb aquelles ulleres, és lògic que en Vainilla no enviés mai un sol xut a porta a l'hora del patí.
Es va arrecerar contra la paret, però ara que s'havia deslliurat de la pressió solar s'adonà que l'havia feta bona, no sabia on es trobava. Va fer el cor fort i va tirar cap a una banda, no perquè cregués que fos la que tenia planejada pel seu recorregut però sí convençut amb allò que la idea del dia era veure poble, i això ho faria tirés per on tirés. El fet és que sense saber com va arribar al Parc de la Concòrdia en un minut. Així que al sortir de l'espardenyeria havia creuat fins el carrer del Tarà i allà havia agafat el del Pou? Llavors el devia haver agafat una mica més amunt de la casa d'en Lluís Orteig. Hauria pogut... però potser no era el d'en Lluís Orteig. Qui seguir hi vivia era en David Torres, en un edifici de balcons amples. Fos com fos no calia preocupar-se, el cel seguia sent blau i els arbres verds, al Paradís tots els carrers porten a lloc paradisíacs -i a l'Infern a llocs infernals.
Va netejar-se els pensaments mirant el reflex cristal·litzat del món a les aigües. Estava a la punta del llac, trepitjant fang. "Tanta bellesa!". Va omplir-se els pulmons d'aire càlid. Va seure en un banc de fusta pintada de blanc des d'on podia contemplar les aigües calmades. A l'altra banda del llac una dona jove corria a bon ritme. Li va somriure, sabent que ella no el veuria. Es va tornar omplir els pulmons, sabent que havia d'atresorar aquest moment de pau. Al llac hi flotaven quatre fulles, no distingia de què. Al deixar vagar una mà sobre la fusta del banc va notar el cruixit d'una fulla seca. Va veure que sobre el banc hi havia sis fulles, tremolant amb l'aire calent que espirava mentre les observava acotat arran de fusta. Va tornar a aspirar, "més fred". Va mirar enlaire i avall. Les copes eren ataronjades i al llac hi flotaven incomptables fulles. S'havia fet de tardor
Es va girar cap al límit del parc, també allà els arbres eren marrons. Una parella gran anava camí a casa allunyant-se del parc. La dona portava un paraigues plegat en un braç i dues bosses de plàstic a l'altre. El marit caminava amb més dificultat i només en carregava una. Els coneixia? Va estirar la mà cap a ells, regirant la memòria. En Fargues va ser operat de... s'havia d'apropar una mica, per distingir-los. Es va forçar carrer amunt sobre l'asfalt moll, els vidres de la filera de cotxes li tornaven el seu reflex durant la persecució. Tenia bon aspecte, fort, saludable; havia aconseguit acumular la salut per un darrer esforç. Quan es va trobar a la cantonada no sabia cap a quina banda havien tirat. Va seguir vagant pels carrers de la zona. L'havien construït durant els vuitanta on abans només hi havia quatre cases. Parelles professionals de la ciutat hi havien anat arribant al llarg dels anys mantenint el barri jove amb els seus fills. Davant d'un portal va veure-hi una nena preciosa llençant molles als ocells. Era tan maca, amb els seus pantalons texans de pescador i allargant la mà lentament cap als ocells que li va recordar per què s'havia enamorat de la seva amant. Va continuar sense detenir-se a observar-la, no podia espatllar aquell moment tan perfecte. Era una noia natural, bondadosa, com la seva Mariana. Si la Mariana no hagués estat tant... ell va prendre riscos, però no va sortir bé. Fins i tot el moment en que van decidir deixar-ho -la seva dona ja s'ho ensumava tot des de feia temps, la Mariana començava a atipar-se de les trobades d'amagat lluny del poble- va ser una cosa tan dolça... Havia de tornar a veure-la. Va intentar dirigir-se cap a casa seva, cantonada i cantonada mirava a totes direccions però no aconseguia situar-se, "ha canviat tot tant". De tant en tant reconeixia un fragment del carrer -la casa del pòrtic en volta, a prop de casa seva tirant per...-, però no era suficient, els últims anys aquesta zona ja només l'havia recorregut en cotxe (un Nissan? Citroën? Maleïdes pastilles, li havien atordit el cap!).
Una cantonada més enllà va haver de tornar a seure per recuperar-se. Es trobava en un carrer residencial sense bancs. Uns pocs cotxes estaven aparcats en fila arran de les voreres, però la majoria de residents devien ser treballant a la ciutat o, les senyores, fent la compra. Seia a la punta de la vorera, és un carrer prou net i tranquil perquè un home vell jegui per omplir-se els pulmons d'aire i doni una treva a les fatigades cames. Ah, amb noves forces ja trobaria la casa de la Mariana, per força hi passaria pel davant. Tant de bo no s'hagués acabat casant. Trobaria la casa en una de les seves esses per la vila. Ella obriria la porta i creuarien mirades; ell somriuria, ella l'abraçaria. No necessitarien dir-se grans frases, els detalls i circumstàncies dels últims anys quedarien oblidats a la primera guspira que saltés dels seus ulls.
Ja no tenia acritud pel cansament; els calmants no eren una urgència ni una opció a contemplar si no és per descartar-la amb un somriure desdenyós. Per fi es trobava en pau. Va contemplar les fulles amuntegades sobreeixint-se als canelobres de les cases i les que obstruïen l'entrada del clavegueram. No hi havia catatonia, havia de seguir, va plantejar-se per on reconstruir el recorregut, s'havia d'espavilar, passaven les hores.
Estava en blanc, no sabia on anar.

EL CEL LILÓS cremava lentament les cases, que en la fosca creixent semblaven construïdes de cendra. "I quan el vent se les emporti tornaran a c
onstruir-les sobre cendra". Havia segut davant d'una paperera? Avui, en el dia de la seva mort, havia malgastat quinze minuts donant voltes a una paperera desemparada per Déu i l'home en un camp de deixalles dels afores? El concepte de temps era relatiu sota el cel, la única certesa, ara cremant-nos la pell a foc lent, evaporant-nos la sang sense molestar-se a donar un sentit; potser l'únic Déu, la mort. Però ell no li seguiria el joc, no hi pensaria ara; ja se la trobaria aquesta nit i podrien parlar mentre descansaria en els seus braços d'hidrogen i oxigen rodejats pel reflex de mil astres sobre un bilió de partícules diverses sortides de la nostra pell cremada i de la cendra de les bigues de les cases sota les quals pretenem resguardar-nos.
I llavors, quan el cel canviava el lila pel plau fosc que precedeix la nit, va veure el camí davant seu. Dues pedres en marcaven l'inci. Les va franquejar, seguint les llums de la riba que la fosca deixava veure. Al treure's la mà dreta de la butxaca el pot dels calmants va avall al terra, la vintena de píndoles sacsejades sonant com unes maraques fins que la tapa va saltar i van [barrejar-se entre les fulles]. Pas a pas va seguir, girant en una cantonada marcada per un pare Noel amb un arbre a les mans senyalant la direcció, posant un peu davant de l'altre, com un autòmat. A mesura que el camí el feia navegar pel poble els pensaments li anaven degotant. ["És un camí a la meva làpida-no, el camí està completant el meu recorregut pel poble...estic tornant a casa- ara em trobaré fit a fit amb un amic"]. Eren les preguntes que faria un nen al seu pare des del seient de darrere el cotxe al emprendre un viatge que sabia amb final feliç: se sentia segur dins el camí, el gest del destí que havia estat esperant.
A l'altre cantó del Passeig Ausiàs March una espelma a cada portal senyalava la continuació del camí. Es va creuar amb diferents persones (parelles atrafegades carregades amb regals, el fill petit dels Macies tornant a casa apremiat pel fred) però per molt que trepitgessin el camí, que en seguissin uns metres fins aturar-se davant la porta de casa seva amb una mà buscant les claus a la butxaca de l'abric, sabia que no el podien seguir ni borrar-ne el senyal. Cada nova passa li confirmava la certesa que era un camí personal, només transitable per aquell qui l'havia obert en el moment precís: ell.
El tram final estava marcat per bastons de caramel blanc amb tires vermelles que conduïen a una casa de dues plantes i amplies finestres que pintaven el carrer de groc. Podia veure el crepuscle allà on la terra es corba, més enllà del fons del camí, una mena d'adéu que es filtrava entre els alts arbres pelats pel fred i les cases (que en aquest barri arribaven fàcilment als tres pisos). El seu camí li evitava els arbres, i ni tan sols havia d'esquivar cap cotxe aparcat. No tenia de què preocupar-se, el seu camí girava clarament en els bastons nadalencs, les parts blanques il·luminades amb una bombeta interna -"així doncs deu ser un caramel especial"- que els hi donava un toc rosat, com la nata tacada pel suc de les maduixes. No tenia dubtes, no tenia fred malgrat que el sentia al voltant del camí i va prendre el tram final preguntant-se si els caramels no es farien malbé a la intempèrie, però finalment va entendre que res no importava: la calor dels llums, el podriment anunciat del dolç en l'espai obert: el camí era per ell, i demà ja no importaria que passés a les marques. Va pujar l'esglaó fins al portal que finalitzava el camí, una porta blanca mancada d'adorns i va picar amb els artells, mut i solemne per rebre amb el respecte degut al seu destí. Quan la porta es va obrir allà aparegué, en l'hivern de la seva vida, la flor de primavera més fresca que mai hagués vist. El cor se li va parar, incapaç de bombejar sang amb l'energia d'un jove enamorat, al retrobar-se amb els ulls de la seva amant més de cinquanta anys després. El seu reflex s'encengué en els ulls melosos que el contemplaven alhora que el cor li feia un goig al sentir el seu exquisit i privat cant d'amor.
"Bona nit, què vol res?"
Es quedà erguit, aguantant amb el cap alt per no perdre's detall del que veia. Ja l'envaïa el flaire aromàtic de les mil flors que aquesta de sola era capaç d'emanar. De nou, cantaren els ocells. El cor seguia sense respondre com volia; ah, aquesta devia ser la prova final, la mort en plaer o la vida sense llum. La falta de sang devia començar a fer-se-li evident perquè el seu amor es va començar a preocupar.
"Disculpi... que em sent? Es troba bé?"
Però no era la seva veu. La sang li tornava a circular, amargada, provocant a cada múscul una contracció de dolor. Desorientat, la llum dels pals de la seva esquena arribada acariciant-li els temples li demostrava la veritat; la semblança era tal que ja no sabia en quin any es trobava i qui era qui. Però no era ella, això estava clar. El seu gran amor seguia amagant-se; el seu destí l'havia visitat per fer una darrera burla: aquesta era, sens dubte, la seva neta.
"Sí, bon dia, miri... buscava a la seva àvia, a la Mariana".
Havia creuat les mans i inclinat lleugerament el cap en senyal de respecte. La noia somrigué, però abans que aquest pogués aprofundir el seu afecte sobre l'home vell les comissures dels llavis li van agafar un tocat de tristesa.
"No és la meva àvia, sinó la meva mare. Però passi, endavant"
I així ella s'apartà. Definitivament no era la Mariana, no la de la seva joventut: una altra figura, uns llavis més voluptuosos, un altre pentinat. Però accedí complagut, entrant com si anés sobre rails, el camí l'havia guiat fins aquí sense permetre-li recular i el seguia portant més endavant, cap a dins la casa en la que havia somiat en els seus deliris febrils en un llit d'hospital. Sobre rails, es digué de nou a si mateix, repetint-ho encara un altre cop per assaborir aquest privilegi insòlit: "sobre rails".

ERA GUAPA però li canviava l'humor bruscament. Havia entrat. Ella l'havia invitat a seure, li havia preparat un te i havien parlat. S'havia sentit còmode en el seu paper de reflotar el record de la seva mare conjurant-lo com un prestidigitador, fent-la ballar sobre la catifa davant seu. Però, ai, el truc havia estat tant perfecte que a la imatge s'hi veien els defectes. La Mariana bevent te amb ells, tan tangible que la filla li hagué de retreure unes quantes coses. Per descomptat ell s'havia sentit incòmode, però era tant conscient de que aquells eren els últims moments amb el seu gran amor que mai hauria estat capaç de tallar l'embruix voluntàriament. O sigui que va aguantar com la filla s'enfrontava al seu dimoni mentre ell estirava la mà per tocar el seu gran amor un darrer cop a través de l'única porta que tenia: la carn que havia sortit de la seva carn, la flor del seu dolç nèctar.
Al carrer, exposat amb poca roba a l'aire fred, es va preguntar si la nena que havia vist jugant amb els ocells seria la néta. Si ho era més li valia tornar aviat, la filla tenia mala llet.
No tenia on anar, el camí s'havia esvaït. Va seguir tombat pels carrers sense esma, tenia les cames cansades però tampoc li feien mal. S'havia convertit en un home de goma, incapaç de sentir il·lusió o d'estar abatut. Ja tant li feia tot, només volia esperar a que el seu destí el trobés i acabessin ja.
Va poder veure com els seus peus traïen una de els promeses que s'havia fet al llarg del dia. Tornava a estar als afores. Un centre comercial s'alçava gris davant seu. Uns focus il·luminaven l'aparcament gegantí, el quitrà profundament negre en la nit. Tanta buidor. Tot estava perfectament net, les parets eren completament llises, cúbiques. El sentia completament buit, desolat. Trobar-se allà davant seu tenia la qualitat surreal d'un somni. No recordava com era el terreny sobre el qual l'havien alçat i si ell no podia volia dir que havia desaparegut per sempre més, només en quedarien fotografies topogràfiques, mesures per l'arquitecte... o sigui, res. No entenia res. En un darrer moment de lucidesa va mirar al seu voltant, al poble que tenia a l'esquena com un nen que mira el paisatge estimat després de la guerra, impotent davant l'allau irreversible d'esdeveniments. Un Stop dibuixat a la carretera, un altre en senyal i d'esquena, una fletxa invertida al carril esquerra, arbres pelats, cases blanques fantasmagòriques. El cap li feia mal, havia de... però estava tant cansat. Els seus ulls ja només reconeixien runa i cendres, el que fins llavors havia cregut viu estava darrera cel·lofà mentre una placa en cantava les anacròniques i ridícules virtuts; un museu de cera vivent. El pergamí sobre el qual mil anys de generacions havien sagnat i rigut cremat fins a quedar-ne només un bocí carbonitzat sobre el qual llueix en vermell fluorescent TORNEM D'AQUÍ A 5 MINUTS, la taca marró d'un fong indemne a l'incendi esperant per saltar des de la T i propagar-se per tot el món.
Va estendre la mà esperant que caigués neu virginal per emblanquinar el paisatge però fins i tot un vell com ell acaba notant el fred. Només li quedava anar al llit, només tenia forces per anar al de l'hospital.
Va passar per davant de les infermeres sense que se n'adonessin. No havien atorgat a cap nou pacient el seu llit, devien ser les normes.
Es va posar sota els llençols sense ni desvestir-se. Se sentia tant cansat... Un agradable formigueig li ballava de les cuixes fins a la boca de les costelles i les parpelles li pesaven més i més. Va tancar els ulls. En un darrer pensament abans de perdre la consciència va entrelligar-se les mans sobre el pit en un intent de buscar la pau eterna.

QUAN va obrir els ulls se sentia a desorientat. La penombra de l'habitació l'ofegava. La bufeta el constrenyia, la pell del pit li picava sota la roba de carrer. Una mirada angoixosa al rellotge de la paret li va revelar què havia passat. Va incorporar-se per anar al lavabo i ja amb les sabatilles als peus va preguntar en la fosca: "i ara què?".