Rosseta

Em passejo a mig matí, lenta i tranquil·la, per les places de la ciutat. Prenc el sol, dono un volt pels carrers més estrets i torno cap a casa amb calma. Menjo amb gana, llepo la llet, m'assec a prop de l'escalfor i dormo una estona. L'amo m'acarona mentre faig la migdiadeta al sofà groc del menjador i ronco plàcidament. Li agrada el meu pèl ros, suau, de cotó. De tant en tant , diu que m'enveja.
M'enveja a mi, la gran mentidera, la falsa dòcil gata que s'ha venut, o ho fa veure, a canvi d'un sostre, una mica de pinso sintètic i unes carícies que no m'interessen. Però no sabeu res de mi, vianants que ni us fixeu en una gateta vulgar quan us la topeu en una cantonada. No em coneixes, amo. Amo? Sóc jo la mestressa, les normes són meves, quan vulgui fugiré i t'hauràs de comprar un peluix, o un altre gatet, perquè em trobaràs a faltar. No veuràs els meus ulls verds ni sentiràs la tebior del meu pèl ros. Perquè a mi, amo, no m'has tingut mai, ni és meu el nom babau que em vas posar, Rosseta
No sóc una rossa, jo, en cap idioma. Sóc la gran gata rabiosa, la reina de les gates d'aquesta ciutat, la puta de totes les teulades, amo miop. Tots els mascles de la meva espècie em persegueixen, ho sabies? Però jo trio, sóc la poderosa, i dic tu no, massa ratllat, tu tampoc, massa greixós, tu menys, fosc com la nit, no me'n refio. I ells abaixen les orelles, amaguen cua i se'n van, a buscar femelles més bledes o més necessitades de sexe. Ells coneixen el meu nom veritable i el xiuxiuegen sota la lluna: Fúria!
Tots els felins de la comarca saben qui sóc, només ells entrelluquen la meva personalitat. Em tenen por d'ençà d'aquell dia… Però no sé si ho puc explicar, això, a un humà. Són curts d'enteniment i no endevinen, no veuen més enllà de la seva lògica. Una gata dolça és una dolça gata, per a ells, res més.
Amo, t'ho diré perquè rebentis d'odi quan sàpigues a qui has estat peixant amb tanta paciència. Però jo ja no hi seré, que sóc molt llesta i no em cal veure el teu rostre gris i congestionat per saber que això passarà. Ja em llepo els bigotis amb delit ara, imaginant-m'ho. Les urpes se m'esmolen soletes de pensar-hi.
Aquesta vegada no t'hi valdran policies, ni anuncis als diaris, estúpid. De mi, no en sabràs res més. No caldrà que em passis pensió, com a la teva doneta, que et va deixar sol després de…tot allò. Jo sóc la reina de les teulades, recorda-ho, no em faltarà de res. Mai vau saber del cert què havia passat, oi? Quina poca imaginació…
Encara ara bufo de malhumor quan us recordo tots dos sobre el llitet, dient-li bajanades al nadó. -Ai, que és bufó! Que maco, el meu nen! Digues alguna coseta, riu, riu….
-Vés, Rosseta, surt del coixí, passa cap a una altra banda…
Però a la Fúria ningú li diu què ha de fer. No era un lladre qui va raptar el vostre nen, no el trobareu mai en cap altra casa. La criatura me la vaig endur jo, agafada pel coll com un cadell, arrossegant-la de nit d'una teulada a l'altra, fins a reunir-me amb el Consell dels gats vells. Ni ells van voler entendre el meu despit, no acceptaven que llencés aquella cria d'humà, ja tant malmesa pel fred i el camí, a l'aigua de la riera. Però ho vaig fer, perquè jo prenc les meves decisions i marco les meves lleis.
Des d'aleshores, uns em menyspreen i d'altres em témen, però tots volen jeure una nit amb mi, l'assassina. S'estremen de plaer en pensar en la meva pell daurada.
De quins deuràs ser tu, amo?
Ja tinc curiositat…