El Correu

EL CORREU

No hi ha missatges a la carpeta.
Era la frase temuda. Es llevava al matí desitjant poder engegar l'ordinador, però primer havia de fer moltes altres feines i, sobretot, dissimular la seva angúnia. És per això que la Nuri conservava la seva aparença normal mentre feia l'esmorzar als dos fills, els preparava la bata i la cartera, deia adéu al marit amb un petó apressat i ficava els nens dins el cotxe per dur-los a l'escola d'una esgarrapada.
Aleshores, quan tothom era a lloc, pujava a l'ascensor, feia girar la clau a la porta del pis i s'asseia davant la pantalla. Un rictus nerviós se li escampava per la cara. Premia suaument el botó mentre el cor li bategava esbojarrat. Entrava al correu i de nou es desil·lusionava: No hi ha missatges a la carpeta.
Amb l'ànim decaigut, la Nuri es posava la roba d'estar per casa i començava a feinejar: posava la rentadora i arreglava la cuina mentre es feia un cafè carregat. La ràdio ben forta, intentava taral·lejar una cançó fins que se'n cansava i apagava l'aparell. Aquella setmana s'apuntaria a la piscina, segur. Necessitava distreure's i fer una mica d'exercici. Era massa jove per estar-se deixant d'aquella manera -arribaré als quaranta tronada, si no m'espavilo.
Després de fer els llits pensava que hauria d'anar a comprar alguna cosa per dinar. I decidir què faria, cada dia el mateix, aquella obligació d'alimentar bé i variat a tota la família, ja cansava. Es posà una americana lleugera al damunt i agafà la bossa. En passar per davant de l'estudi, no ho pogué evitar: encengué de nou l'ordinador, ja sentia els batecs que li augmentaven i entrà al seu correu. No hi ha missatges a... Deixà anar un sospir i feu via cap a la botiga.
En tornant, es mirà l'aparell de cua d'ull abans d'entrar a la cuina a buidar el cabàs, però resistí l'impuls que la duia de nou cap a ell. Patata i mongeta, llom arrebossat i cireres, estaran contents, que són molt cares aquest any... La nena no el vol arrebossat, en guardaré dos talls per la planxa. Cuinar la distreia, però li hauria agradat que algú li dictés què havia de preparar cada dia, matí i vespre, tres-cents seixanta-cinc dies l'any, seixanta-sis els de traspàs. Tants àpats que duia pensats i els que li quedaven per planificar encara, quin túnel més llarg.
Quan tot estigué a punt, s'assegué al sofà. Li quedava una estona abans d'agafar el cotxe i recollir les criatures. Sentí néixer la frisança que la duia cap a l'ordinador i s'aixecà. Feu unes passes i es deturà a mig passadís. Tornà de nou al sofà i s'estirà com feia el seu fill, totalment deixada anar. Intentà deturar el seu pensament sense gaire resultat i s'acaricià el sexe amb poc convenciment. Després es concentrà en evitar el neguit que de nou l'envaïa, renyant-se per l'absurda insistència que la duia una vegada i altra davant la pantalla. S'adonà que només vivia per a això, esperant el correu que no arribava. No entenia quin era el motiu d'aquest silenci: ella, gairebé cada dia li enviava un missatge on explicava la seva vida, els seus sentiments, el seu neguit... Per què no rebia resposta? A l'últim, s'hi havia ben enfadat, les hi havia escrit tan grosses, que estava segura que ara sí que Ell reaccionaria. El que fos li serviria. Una paraula, un missatget adjunt, qualsevol cosa. Clar que, potser estava ofès. Això s'havia de solucionar. Ja havia trobat l'excusa per asseure's de nou i obrir el correu: No hi ha... Es posà a redactar un altre email amb fervor, l'excusà pel seu silenci, comprengué que Ell tenia sempre molta feina, s'oferí a respectar el ritme de correspondència que Ell volgués, el to que li semblés bé, més atrevit, íntim, vulgar, el que fos. Ara sí que no se li podria resistir, havia de contestar segur. Exultant, baixà a treure el cotxe del garatge.
Camí de casa després de recollir els nens, la Nuri sentia que l'humor li havia canviat. Potser ara havia trobat la solució, aquest cop se'n sortiria. Sense escoltar gaire la xerrameca de les criatures, aparcà al carrer davant de casa, quina sort que he tingut ara, i se n'anà amb ells cap a l'ascensor. Es discutiren una mica per a qui li tocava parar taula aquell dia, -una rutina més, observà. El temps del dinar se li feu llarg, es delia per veure l'efecte del seu darrer missatge. Optà per amagar el seu neguit altra vegada, no volia que la seva família fes preguntes, ni que el marit la veiés córrer cap a la pantalla. I menys per una relació que només havia pujat de to per mitjans electrònics, perquè les poques vegades que s'havien vist de debó, la Nuri ja s'adonava que a aquell home ella no li feia ni fred ni calor. O potser una mica sí, però a molta distància de la intimitat dels seus correus, de la procacitat dels missatges adjunts, de la diversió que durant uns dies havia estat veure el nom d'ell a la llista de missatges. I ara, ja res, tres setmanes de desert. Tres setmanes en què ella s'havia fet la simpàtica, sincerant-se, enviant acudits, fent insinuacions sexuals, enfadant-se i demanant perdó. Però ja s'havia acabat: quan es tornés a quedar sola entraria al seu correu i sabria, d'una vegada, quin era el motiu d'aquell silenci.
Per fi, tothom era fora, el marit de nou a la feina, els fills altre cop a l'escola. A poc a poc, nerviosa, s'assegué a la cadira i premé l'interruptor. Se li despertà un tic a l'ull. Mentre apareixien les icones a la pantalla, se li acudí la possibilitat que li toqués llegir de nou: No hi ha missatges a la carpeta. No sabia si ho resistiria i es mirà llargament la pantalla, les mans damunt el teclat -una mica suades-, imaginà la pròpia cara d'impaciència i una sensació de ridícul l'envaí. Es desdoblà: una Nuri asseguda, impacient, una altra Nuri que ho veia tot des de fora, amb pena i un toc de burla a la mirada. I se n'adonà: sentia compassió per ella mateixa, que tantes vegades s'havia col.locat allà davant esperant una espurna de comunicació, el que fos, qualsevol cosa, sí.
De sobte, ho veié ben clar: no hi hauria missatge. O sí, però quina importància tenia, si ja li era igual, si tot s'ho havia fet ella, si allò era una humiliació sense sentit. La Nuri respirà profundament un parell de vegades i després, decidida, marcà Inici amb el ratolí. A continuació, Apagar, i finalment, Acceptar.