Prop del mar

La Muntsa havia anat a buscar la seva veu prop del mar.
Un tren , un altre tren, quatre en un matí, dos cops a la setmana, vuit dies al mes, quin avorriment. Molts trens, on trobava gent a qui desconeixia, que ni estimava ni li importaven. El trajecte Mollet-Badalona la feia sentir immigrada al seu propi país, envoltada de cares grises que no sabia on anaven. Noies romaneses amb criatures adormides als braços fent sempre la mateixa cantarella per demanar almoina, minyones sud-americanes, estudiants amb la carpeta de la Universitat, algun executiu amb el seu ordinador portàtil... Els primers dies es distreia mirant-los, però aviat els veié ben iguals, gent que va i gent que ve. Badalona era per a ella excusa i metàfora. L'excusa per allunyar-se dels problemes familiars dos matins a la setmana, la metàfora d'ella mateixa, perquè a causa d'uns nòduls a les cordes vocals havia perdut la veu i havia d'anar-la a cercar lluny de casa i prop del mar.
Mentre es dirigia cap al centre de recuperació, sentia que no abandonava l'avorrit tractament precisament perquè el mar l'acompanyava en el procés. Quina sort que almenys aquella ciutat toqués el mediterrani! Sempre l'havia fascinada...
Es va prometre que el fotografiaria. Buscaria un lloc davant aquella immensitat d'aigua i dispararia: clic! I serien unes imatges seves, úniques, visions no compartides amb ningú. Que des d'un mateix punt, dia rere dia, capturaria els canvis del blau saturat d'espurnes daurades al verd calmós o al gris somogut dels dies de pluja. Que s'enduria el seu record encastat al rodet, la força que la nodria en acostar-se al mar, l'escalfor del sol i el sospir profund dels dies boirosos. Es creia amb dret a intentar-ho. Ho faria, segur, trencaria la mandra que la dominava.
Sols coneixia un tros de la ciutat. Amb el seu recorregut per Badalona dibuixava l'Óssa Major damunt l'empedrat: de l'estació del tren, en diagonal cap al carrer del Mar, d'aquest cap a la dreta al Canonge Bananera i finalment, a l'esquerra, el carrer de la Mercè, on hi havia el centre terapèutic. La tornada la feia pel Passeig Marítim, per construir l'Ossa Major sencera amb el pinzell dels seus peus. Li agradava pensar que els seus passos tenien un sentit.
De vegades, interrompia el seu recorregut per entrar a una botiga i demanar preus. Ella, que mai havia entès el vici tan corrent d'anar de botigues, aquí, en aquesta ciutat que li era estranya, xafardejava aparadors i es feia petits regals. Observà que les botigues es repetien sovint, ja que res distingia el centre comercial de Badalona del de Mollet -l'olor de mar, alguns dies... -pensà. Amb tristor es va adonar que era una desconeguda per a tots, però aviat va assaborir aquesta descoberta com un alliberament. Ningú sabia res d'ella, en canvi el seu posat dolç feia que no en desconfiessin. Podia emprovar-se robes cares i no tornar, robar un pintallavis i no tornar, fer-se ensenyar quinze bosses i no tornar, marxar sense pagar el cafè amb llet i no tornar...
No tornar.
Dia rere dia, la idea la va obsedir: no tornar. Entrar cada matí en un lloc i no tornar. Furtar una cosa i desaparèixer. Però aviat el sentiment s'amplià i començà a mirar els rètols de pisos per llogar, per vendre. No tenia diners per a fer-ho, però el cor se n'hi anava igual. Apuntà telèfons i concertà visites. Es feia ensenyar pisos, sobretot que donessin a mar, això sí. Arribava tard a casa, feia el dinar en una esgarrapada i planificava el viatge següent: un altre cafè amb llet sense pagar, una ampolla de colònia cara robada, estava agafant molta habilitat. No tornar a casa, al divorci del fill, a la decrepitud del pare, a la tristesa del marit. Veure un àtic impossible de pagar. No tornar. Allunyar-se dels problemes sobre els quals ja no tenia cap possibilitat de decisió, ni veu ni vot. La vida li havia dut moltes tristeses sobre les quals no podia opinar, sols fer el que tots esperaven d'ella, callar i aguantar.
Viure prop del mar i no tornar a la seva ciutat sorollosa.. Buscar un tresor perdut al fons de l'oceà, capbussar-se a les ones just en el lloc on el vaixell pirata enterrà la seva veu. Nedar juntes, la nena callada que duia arrapada a les entranyes, l'adolescent trista que fou i la vella enrabiada que era ara, matriosca inconeguda amb qui ningú no jugava.
La Muntsa s'assegué prop del mar, aquell dia li sobrava una mica de temps abans d'anar a agafar el tren. Començà a somriure mentre el sol li escalfava la pell damunt la sorra . I una cançó, petita, li pujà gola amunt. Cada vegada amb més força, la veu s'enfilava, potent, fins esdevenir crit i rialla. Mai més deixaria el mar, mai més es quedaria sense la seva bonica veu. Uns nois que passaven , motxilla a l'esquena, se la van quedar mirant. -què li passa a la vella?.
Sense perdre l'alegria, s'anà desprenent de la roba fins quedar nua i, deixant roba i bossa abandonades a la sorra, s'endinsà al mar.