Concentració

Un relat de: 98765

Uno dos, uno dos, izquierda, uno dos, uno dos, derecha, arr….
Aquells fills de puta nacionales estaven entestats en què aprengués a marcar el pas. El pas de l'oca. A ell, que duia tota la vida caminant com un ànec, d'ençà que una malaltia infantil li havia deixat els peus deformats… Mentre maldava per seguir la renglera, es preguntava a qui collons li havia importat si marcava el pas bé o malament, per enviar-lo al front l'any 38. Els republicans no s'hi havien mirat pas gaire, a treure'l de casa. Amb la mare vídua i la germana trastocada per l'espant de les bombes, es creia que ja tenia prou tast de l'infern, fins que el vingueren a buscar per fer-lo allistar .Feia dies que per Barcelona corria la veu que se'n duien els nois més joves al front. En Manel sentia pena per aquells xicots, gairebé uns nens. Però no s'imaginava que també se l'endurien a ell, fill de vídua, que es creia massa gran per ser allistat i tenia al seu càrrec mare i germana. I sense botiga, que una bomba havia fet esclatar el sotaescala que li servia de tal i s'havia acabat el vendre cigrons i farina i ametlles torrades. Les ametlles torrades! No en podia tastar ni una, perquè si començava ja no podia parar, i eren per vendre…
Un cop de culata a les dorsals el retornà a la realitat de la filera: -catalán de mierda, que no te enteras ni pa que lado vas! El tacte satinat de les ametlles i el seu aroma s'esvaniren de cop. Tornava a ser al camp de concentració de Deusto, enmig de gent malcarada que semblava odiar-lo, que els menyspreaven a tots per haver lluitat al costat de la República, per ser catalans, perquè sí. En Manel no havia mort mai una mosca fins que es va trobar estirat al terra de la serra de Pàndols amb un fusell a les mans i les bales que venien de l'altra banda a grapats, a dotzenes, a centenars: ziu... ziu... Nois molt joves i homes grans s'anaven arrossegant per aquell sòl erm, bojos de por en veure tanta mort al seu voltant, sense saber si la sort era romandre viu al costat de l'amic destrossat o rebre també el regal d'una bala i acabar d'una vegada per totes.
Després de cantar el "Cara al sol"-més absurd encara en aquella terra plujosa-, i acabada la sessió d'instrucció sense més incidents, venia el treball diari. Començà a carregar totxos per dur-los al lloc assignat, mentre es fixava en la cara dels companys, cada dia més prims, més cansats. -Jo també dec fer aquesta mala ganya!. Les hores se li feien interminables. Sempre havia estat un gran feinejador, però allò no treia cap a res: muntar una paret en una banda del camp, per, al cap d'uns dies, tornar-la a desmuntar i fer el camí a la inversa. Tots aquells homes anant d'una banda a l'altra, callats i afeixugats. Hi havia gent de tot arreu, sobretot catalans. S'adonà que l'avorriment el consumia: -Almenys al front hi havia l'esperança que una bala t'engegués a passeig! El seu sentit de l'humor l'havia ajudat els primers dies, però se li estava tornant agre, impacient. No poder sortir mai d'allà, no saber quan de temps duraria la seva estada en aquell camp, la monotonia dels escassos menjars, -una setmana cigrons, una setmana mongetes i tornem-hi- , la gana, i aquella estúpida tasca de transportar totxos dia rere dia, sentia que l'anaven enfonsant. Que ja no podia distingir una jornada de la següent, ni una setmana de l'altra, si no era pel canvi de llegums, i encara.
Un matí, mentre s'esforçava per marcar el pas seguint la filera, li vingué al cap una cantarella d'infant, monòtona, repetitiva: les pe-ti-tes for-mi-gue-tes a l'es-tiu- fan xiu-xiu, fan xiu-xiu… Somrigué per dins mentre sentia que allò l'ajudava a mantenir l'atenció en el que feia, sense que ningú sabés res de la tonadeta absurda. Potser ells també eren com petites formiguetes, se li acudí, a disposició de ser trepitjades per aquells militars prepotents. Això si abans no es morien de malaltia, de gana o d'avorriment…Aturà els seus pensaments per por de rebre una altra patacada del qui vigilava la instrucció, el malcarat del Martínez.
De nit, estirat a la màrfega dura i rònega, li retornà la cantarella del matí: les pe-tites for-mi-gue-tes… Abans d'adormir-se, rebentat de cansament, se li acudí que podia anar recordant totes les cançons que sabia, que eren moltes, Així no se li oblidarien. Podia arrossegar els totxos cantant cuplets -remena, remena nena- , o esperar el plat de mongetes fent memòria de les cançons d'en Gayarre, o la Santa Espina o el Virolai… Mentre no li sortís cap so de la boca, dins seu podia fer el que volgués. En tenia per dies, fins que no se li acabés el repertori… S'adormí una mica més content per la pensada que havia tingut. Veia cuixes de cupletistes…
Durant uns dies, mantingué el joc interior: recordava i cantava, cada vegada li venien més cançons al cap. Però no en tenia prou, necessitava sentir-se la veu, semblava que el cervell li esclataria amb tants sons a dins. Començà a taral.lejar, fluixet, mentre treballava. Poc, una musiqueta gairebé imperceptible, alguns companys creien que parlava sol. Cap cosa estranya, en aquelles circumstàncies. De mica en mica, pujà el to. Res exagerat, però en Roca, el seu veí de màrfega, l'advertí : -vigila, Manel, que aquests malparits no estan per brocs!.
Aconseguí passar tres setmanes cantussejant i rememorant instants feliços, malgrat la gana i la brutícia que l'envoltaven. Els cuplets el duien al Paral.lel, les sardanes a la Plaça Catalunya... S'allunyava del seu patiment dins el camp de Deusto, però sovint se li feien presents la mare i la germana que s'havien quedat a Barcelona, tant lluny, qui sap què devien estar fent, com podrien sobreviure, si és que eren vives encara... No hi havia manera de saber-ne res, això el desesperava.
Un dijous al matí, enmig d'una setmana en què tornaven a tocar mongetes per enèssima vegada, ja n'havien perdut el compte, en Manel se sentí marejat, febrós. Havia començat a fer fred de debó, i allí ningú es preocupava de la salut dels reclusos. De tant en tant desapareixia algun home, i llestos. Li agafà molta por de morir-se en aquell cul de món per un refredat o una grip. Se sentia molt dèbil, afamat, trist i cansat, cansat a més no poder. Com cada dia, es posà a la filera a marcar el pas. Després vindria el desfer la paret que havien muntat la setmana anterior i muntar-la a l'altra banda, quina collonada més gran. Intentà concentrar-se en el que feia. Necessitava una cançó. Per dins, havia de cantar per dins. Davant dels ulls astorats d'en Roca, que marcava el pas darrere seu, entonà l'himne de Riego i l'anà pujant de volum: -Si los curas y monjas supieran la paliza que les vamos a dar... L'última cosa que veié fou la cara embogida del Martínez i una culata de fusell que baixava directa contra el seu cap.






Comentaris

  • "Con la música a otra parte"[Ofensiu]
    intratable | 16-04-2006 | Valoració: 9

    Començo amb el teu relat la ronda de comentaris dels relats publicats al llibre 2.0 (desgraciadament a la 1.0 em vaig quedar a mitges) que faré seguint l'ordre alfanumèric en que apareixen. Tanmateix no sóc gaire bon comentarista (o comentaire, en contraposició a relataire) com bé comprovaràs.

    És curiós com en un relat tan curt has aconseguit transportar-me a un temps que no he viscut però que, gràcies a la "memòria històrica", puc enmarcar clarament.
    Sincerament, em reconec en una persona que per passar mals moments recorre a la música. I també m'agrada la força reivindicativa de la música com a art que permet l'expressió personal i social convertint-se així en una arma contra la repressió i demés desgràces. Per tant, el fet que el protagonista del teu relat també ho utilitzi per benefici propi i, sobretot, que això sigui el desencadenant, del seu (inmerescut) càstig reforça la crítica que fas d'una història que mai hauria hagut de ser així.

    Segueix així i salut!

  • AIXO ESTA ESCRIT AMB SENTIMENT[Ofensiu]
    RAYSSA | 18-01-2006 | Valoració: 9

    ESTIC SORPRESA DE LLEGIR AQUEST RELAT, MAI M'HO HAURIA IMAGINAT AIXI... M'AGRADAT MOLT I L'ANIMO A ESCRIURE MES, UNS 400 MES. ENHORABONA.

  • Molt forta[Ofensiu]

    Molt forta. Així és la història d'aquest país i no hem d'oblidar-la. Em sembla un relat ben escrit.
    Una abraçada

  • m'ha agradat molt[Ofensiu]
    neret | 15-01-2006

    una història senzilla, dura i alhora capaç d'arrencar un somriure al lector en algun moment. I a més molt ben escrita, enhorabona.

  • històries ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 16-11-2005

    ben reals i que tampoc fa tant de temps que varen passar i que mai més s'haurien de tornar a repetir encara que n'hi ha que ho voldrien, és bo que qualcú les recordi ...

    Una aferrada

    Conxa

  • Molt bó[Ofensiu]
    NEULA | 16-11-2005 | Valoració: 9

    i molt real, m'ha recordat histories dela avis.

Valoració mitja: 9

l´Autor

98765

8 Relats

21 Comentaris

11121 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25