Revolució

Un relat de: Anna Ramírez

Vaig néixer el 18 d'octubre dins d'un tub de pasta de dents. El meus pares es van conèixer allà dins mentre treballaven per una coneguda marca de dentífric, i és clar, tant de temps tots dos sols en un espai tan petit, la història va anar com van sempre aquestes coses: es van entendre, van anar agafant confiança, es van enamorar... i el dia que finalment van poder sortir del tub, enlloc de dos ja érem tres. Això, és clar, els va portar molts problemes. Com tothom bé sap, està prohibit establir relacions sentimentals amb membres del mateix equip, i encara menys tenir-hi fills en horari laboral. Però fet i fet, la culpa no va ser tota dels meus pares, perquè com també tothom sap, no es poden fer equips mixtes per feines que es desenvolupen en espais petits i per temps prolongats. Afortunadament, el jutge va considerar aquest darrer punt com a circumstància atenuant, i els meus pares se'n van sortir prou bé: òbviament, van ser acomiadats i condemnats a no treballar mai més tots dos a la mateixa empresa, a més a més d'haver de pagar una indemnització a l'empresa dentífrica, però això va ser tot, i a mi em van permetre seguir amb ells.

Els meus primer mesos van ser tan feliços per mi com els de qualsevol nadó estimat pels seus pares. Tot i que l'espai era força reduït fins i tot per dues persones i que no hi havia res adequat a les necessitats d'un bebè (de fet, era un espai molt auster), el pare i la mare eren persones de recursos i se'n van sortir prou bé. D'aquells temps en recordo ben poca cosa, ja que quan en vam sortir jo encara era molt petit, però sobretot me'n resten dos records: una sensació infinita de benestar i l'olor del dentífric de menta. En aquell món en miniatura també vaig donar les primeres passes, aferrant-me al torn amb el que el pare feia sortir la pasta blanca o als pinzells gegants amb què la mare hi pintava les ratlles verdes a tota velocitat. La meva vida era simple, es composava de dues persones i un munt de maquinària, però cap dels tres necessitava res més.

Finalment, però, va arribar el dia en què la pasta del tub es va esgotar, i en què per molt que el seu propietari ens sacsegés i comprimís, els meus pares ja no en van poder extreure ni una gota més. Va ser un dia trist. Normalment, la fi d'una tasca avorrida dins un espai estret sempre causa alegria, però en aquesta ocasió era diferent. No sabíem el que ens depararia el futur. Els meus pares havien comès un delicte que no podrien amagar, el càstig seria sever i, amb tot certesa, implicaria la nostra separació. La incertesa va omplir d'ombres els darrers dies al que havia estat la meva única llar, i tot i que jo m'adonava molt poc del que passava, notava que alguna cosa estava a punt de canviar. Quan va arribar el moment, la mare em va agafar en braços, vam obrir discretament el tap i ens vam escapolir ràpidament sense que ningú ens veiés. En aquell moment vaig tenir un xoc. En condicions normals, els nens no veuen el món humà fins que tenen com a mínim deu anys solars, i abans han estat convenientment preparats i previnguts i n'han vist fotografies a escala real. Jo amb prou feines si en tenia un, d'any, i havia viscut sempre en un espai circular que amb prou feines si arribava als dos centímetres de diàmetre. Quan el pare va obrir el tap, els límits van desaparèixer: el buit s'obria davant meu. Vaig xisclar i em vaig arraulir entre els braços de la mare amb les parpelles closes amb totes les meves forces. Sentia com ella corria, però no semblava arribar mai enlloc. Després d'una estona interminable vaig gosar obrir un ull, i davant meu vaig veure un mur que s'aixecava amunt, més amunt del que la meva vista podia abastar, i que s'obria a dreta i esquerra fins a l'infinit. Vaig perdre el coneixement.

Quan em vaig despertar, les dimensions del món s'havien tornat a reduir: érem a casa, tot i que jo encara no la sabia reconèixer com a tal. Tot i això, no va ser fàcil per mi adaptar-m'hi i la meva infantesa va ser solitària, ja que duia un doble estigma. Pocs em van perdonar haver nascut dins un tub de pasta de dents, però encara menys em van perdonar que els meus pares no paguessin un preu més alt pel seu crim. Mai, doncs, vaig tenir gaires amics, però tampoc no m'importava. Jo no tenia cap interès en una gent que em jutjava per enveja, per un pecat que jo no havia comès, mentre vivien esclavitzats pels gegants creient-se lliures entre unes normes que ens constrenyien i ens mantenien llarg temps separats d'aquells que estimàvem. Els pare, després de molt temps buscant, va aconseguir trobar feina en una empresa de fotocopiadores que l'obligava a estar allunyat de casa durant anys, i la mare feia el que podia per protegir-me de les ires dels veïns mentre feia feinetes degradants per poder estar amb mi el màxim temps possible. Potser va ser això el que em va acabar empenyent a militar activament al BAM (Bloc d'Alliberament de Miniatures), o potser va ser que el meu únic amic hi pertanyia. O potser van ser totes dues coses. No ho sabré mai, però unir-me a ells va canviar la meva vida. Vaig trobar els meus semblants, gent que pensava com jo, i tot i que al principi només repartia pamflets revolucionaris aviat vaig començar a participar activament en les seves accions. Al principi van ser coses senzilles: apagàvem les televisions en el moment més interessant d'una pel·lícula, o pintàvem les ratlles de la pasta de dents tortes. Aviat, però, a mesura que els nostres es van anar conscienciant i vam anar aconseguint un cert prestigi social, vam començar a ser més agressius. Aquella va ser l'etapa més divertida de totes: els tubs de pasta de dents explotaven a la cara dels gegants i ho empastifaven tot, ratllàvem les cintes de vídeo quan aquestes passaven entre els capçals o canviàvem totes les lletres de les fotocòpies. A mesura que el temps passava vam aconseguir allò que semblava impossible: un canvi social. Els fulletons impresos d'amagat i les accions aïllades, comeses a l'ombra, van donar pas als titulars de diari i a grans vagues i manifestacions secundades per la majoria de la població. Aquells que abans m'havien fet el buit ara em reivindicaven, i vaig esdevenir un heroi. Però l'admiració, com l'odi, no responien als meus mèrits sinó als actes dels meus pares, i per tant jo seguia, com segueixo ara, menystenint aquells covards que només seguien la corrent del moment.

Ara, en la meva vellesa, m'adono que tot allò pel que he lluitat ha esdevingut realitat. Ja no som esclaus de ningú, treballem pel nostre propi benefici i vivim a les nostres cases, a prop de la nostra gent. L'únic que em sap greu és que els meus pares no visquessin per veure l'afirmació de la seva rebel·lia. I els gegants? Doncs la veritat és que no ho sé, i ni tan sols m'interessa. Darrerament he sentit que fan mans i mànigues per omplir les seves màquines d'altres màquines més petites que ens substitueixin. A mi m'és igual. Assegut al jardí de casa, veient com juguen lliures els meus néts, sóc la persona més feliç del meu petit món.

Comentaris

  • crohnic | 05-02-2011

    Un relat original i fantàstic que t'atrapa des de la primera frase... molt bo...
    veig que fa temps que no escrius res, és una llàstima... A veure si et tornes a animar...
    Fins aviat

  • Felicitats![Ofensiu]
    Carles Malet | 24-03-2008

    Hola Anna,

    Soc un fan de les histories fantàstiques, i la teva m'ha enganxat des del primer moment: "Vaig néixer dins d'un tub de pasta de dents ...", un començament meravellós.

    Durant la resta del relat he estat intentant imaginar-me els personatges diminuts de la teva història. Petits bacteris amb consciència? Diminuts nanorobots? Essers d'una altra dimensió? Suposo que m'ha trait la meva part racional (jo també sóc de ciències...). El cert és he tingut que arribar al final per descobrir que un bona part del mèrit del relat rau en no explicar l'essencia dels personatges.

    Una abraçada i fins aviat!

    Carles

  • Atractiu moviment revolucionari[Ofensiu]
    Unaquimera | 22-05-2007 | Valoració: 10

    Un relat fantàstic amb gran dosis de gràcia per portar endavant la trama narrativa i amb un munt de coherència interna per cuidar els detalls. Desprèn un atractiu innegable... Jo l'he gaudit a poc a poc, seguint el seu pas, tranquil perquè està ben pausat, fruint amb cada entremaliadura argumental.

    Confio que podré tornar a llegir quelcom teu aviat... o passar pel teu blog.

    Aquí tens una abraçada ampla i forta,
    Unaquimera

  • albeta12 | 03-04-2007 | Valoració: 9

    Es molt guai perque l'ha escrit la meva germana

  • albeta12 | 03-04-2007 | Valoració: 10

    Es molt guai perque l'ha fet la meva germana.

Valoració mitja: 9.6

l´Autor

Anna Ramírez

3 Relats

17 Comentaris

3511 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Em dic Anna, sóc de Barcelona i estic en ple viatge a Itaca. Ja fa un temps que vaig sortir del port dels 20 i avanço cap als 30 amb el vent als cabells i bona companyia, però sóc una nostàlgica impeninent i no puc deixar de mirar les ones que queden enrere.

Tot i que professionalment m'he dedicat a les ciències, escriure i sobretot llegir sempre havien estat les meves aficions principals. Malauradament, la primera d'elles no va sobreviure al pas del temps i poc a poc la vaig anar abandonant. Ara he descobert aquesta pàgina, i això m'ha motivat a tornar-ho intentar, així que aquí estic, novament fent de pont entre el meu jo interior i el teclat .

La segona de les aficions ha persistit amb força, i l'expresso també a través de la xarxa: http://biblosfera.blogspot.com/

Bon viatge!