Retorn dels paradisos de l'Aigua

Un relat de: Illadestany
Retorn dels paradisos de l’Aigua



Desmuntem els campaments d’estiu. Som aus migratòries. Venim del bressoleig d’estrelles, venim de la fresca transparència on estàvem immergits, venim de l’esclat de lluna sobre les ones del blau estany.
Arribem de l’àliga que planeja per l’alta muntanya. Arribem del temps de l’amor i del joc, de la rialla, de l’aigua.
Venim del temps de la llibertat: condicional?
No, aquest cop ja no. No tornarem a perdre l’era de la calma, de la clara pau.
Ara, a la fi, hem après a esguardar defora, verament,
Ara, a la fi, hem assolit l’absència de por: i què sinó això, constitueix la llibertat trobada? Deixem, ja del tot, les arcaiques mirades closes, gaudim dels temps posteriors a l’Absolució.
Centrem-nos, ara, en afinar , més i més acuradament, les cordes del desig.
El desig és paraula, és amor, és aigua. El desig és flairar la llibertat, el desig és potser EL TEMPS: la rara rosa blanca, com en digué el nostre poeta: apendre a badar, gran mot perdut, veure transcórrer les hores, el cos lliure d’engavanys, d’obligades parets, d’intangibles presons internes.
Viure les nostres hores , contemplar-les des del verd recer o des l’alta fulla; des de l’hort de la vida o des de les altes valls. Des de dins de les ones, des la clara llar, des de l’extens amor dels aimats, des de totes les migracions que la vida ens permeti encara.
I la paraula, la paraula, sempre la paraula: cantada, dibuixada o bescanviada, escoltada o escrita, acaronada o ferma, greu com la de l’home de l’amor, o aguda com la de la jove estimada.
Els mots, l’aigua, l’amor; el amors.
El temps: veure’l fluir, viure’l net de pors, atrapar-lo, bressolar-lo, encalçar-lo, gaudir-ne minut a minut, abans que se’ns escoli entre els dits dels anys. Atrapar-lo ara, aquí, aquest matí de setembre, al verd recer, dins la calma de la clara llar. Badar sense més objectiu que sentir aquest ocell amant dels arbres del petit àmbit de pau, amagat dins la ciutat. Badar i acaronar aquella flor i la teva tendra galta.
Badar i sentir que aquest cop no ens perdrem en la solitud de l’asfalt, en les quotidianes reixes, en els silencis d’hivern.


Comentaris

  • PODER SER LLIURES![Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 17-09-2012 | Valoració: 10

    M'agradat molt. La teva manera de combinar la metàfora amb la realitat, l'he trobat molt encertada i plena de contingut.

    Gràcies pel teu comentari. A veure si els ocells ens ensenyen a volar. La seva esplenderositat, falta de rancúnies i la seva llibertat notòria, crec que valdria la pena que la raça humana, la sabés portar a terme.

    Una abraçada.

    Gemma

  • unes reflexions molt...[Ofensiu]
    joandemataro | 16-09-2012 | Valoració: 10

    profundes en la cerca de la calma interior per poder gaudir de l'existència

    gràcies pels teus mots al meu clam per passar a l'acció, per la unió, per la lluita social contra les injustícies, que n'hi ha tantes !!

    abraçades
    joan

  • Cal retornar a l'aigua de la VIDA[Ofensiu]
    Josep Vendrell i Torres | 14-09-2012 | Valoració: 10

    Tens una qualitat d'escriure molt bona... NO AFLUXIS!

    Sobre le llibre de la poesia "NO LA CANÇÓ PERFECTA..." d'en Joan Vinyoli ,
    és: POESIA CATALANA DEL SEGLE XX -llibres a l'abast, núm. 3- EDICIONS 62. Escrit per Josep M. Castellet i Joaquim Molas.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Illadestany

Illadestany

35 Relats

136 Comentaris

29526 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
M'allunyo dels embruixos de ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.

Joan Vinyoli