Retorn dels paradisos de l'Aigua

Retorn dels paradisos de l’Aigua



Desmuntem els campaments d’estiu. Som aus migratòries. Venim del bressoleig d’estrelles, venim de la fresca transparència on estàvem immergits, venim de l’esclat de lluna sobre les ones del blau estany.
Arribem de l’àliga que planeja per l’alta muntanya. Arribem del temps de l’amor i del joc, de la rialla, de l’aigua.
Venim del temps de la llibertat: condicional?
No, aquest cop ja no. No tornarem a perdre l’era de la calma, de la clara pau.
Ara, a la fi, hem après a esguardar defora, verament,
Ara, a la fi, hem assolit l’absència de por: i què sinó això, constitueix la llibertat trobada? Deixem, ja del tot, les arcaiques mirades closes, gaudim dels temps posteriors a l’Absolució.
Centrem-nos, ara, en afinar , més i més acuradament, les cordes del desig.
El desig és paraula, és amor, és aigua. El desig és flairar la llibertat, el desig és potser EL TEMPS: la rara rosa blanca, com en digué el nostre poeta: apendre a badar, gran mot perdut, veure transcórrer les hores, el cos lliure d’engavanys, d’obligades parets, d’intangibles presons internes.
Viure les nostres hores , contemplar-les des del verd recer o des l’alta fulla; des de l’hort de la vida o des de les altes valls. Des de dins de les ones, des la clara llar, des de l’extens amor dels aimats, des de totes les migracions que la vida ens permeti encara.
I la paraula, la paraula, sempre la paraula: cantada, dibuixada o bescanviada, escoltada o escrita, acaronada o ferma, greu com la de l’home de l’amor, o aguda com la de la jove estimada.
Els mots, l’aigua, l’amor; el amors.
El temps: veure’l fluir, viure’l net de pors, atrapar-lo, bressolar-lo, encalçar-lo, gaudir-ne minut a minut, abans que se’ns escoli entre els dits dels anys. Atrapar-lo ara, aquí, aquest matí de setembre, al verd recer, dins la calma de la clara llar. Badar sense més objectiu que sentir aquest ocell amant dels arbres del petit àmbit de pau, amagat dins la ciutat. Badar i acaronar aquella flor i la teva tendra galta.
Badar i sentir que aquest cop no ens perdrem en la solitud de l’asfalt, en les quotidianes reixes, en els silencis d’hivern.