Res

Imaginem un recinte amb quatre parets, un sostre i fins i tot un sòl. Fent un esforç podríem donar-li color pintant les parets i el sostre de blanc. Fins i tot podríem pensar que hi ha una porta. Col·loquem-hi dues finestres a cada costat excepte en el de la porta on només n'hi posarem una. Per cert, la base del recinte té forma de rectangle de base 10 metres i altura 5 metres. Les parets tenen una alçada de 4 metres (volum = 200 m³).
Una habitació així és bastant absurda. Omplim-la, doncs, amb objectes. Al fons a la dreta hi hauria d'haver, per exemple, una taula rectangular de color verd ataronjat que sembli bruta.
Per a acompanyar a la taula hi hauríem de posar una cadira al costat (és igual a quin costat estigui col·locada, n'hi ha prou amb que hi sigui, però sempre va millor que estigui situada de manera que qui hi segui no estigui d'esquena a la finestra (si no es faria ombra) ni de cara a ella (s'enlluernaria). Sobre la taula hi podem posar una màquina d'escriure vella (gairebé tothom en té alguna que no fa servir gairebé mai).
L'habitació, doncs, ja no és buida. Però encara ressona molt quan parles amb algú en veu alta i quan l'altre t'hi parla a tu. A més gent, més batibull, clar.
Un altre objecte útil en alguns casos i inútil en la resta, seria una làmpara situada sobre la taula. Però aquesta làmpara portarà molts mals de cap. La làmpara no funciona per art de màgia (com sembla fer la taula) si no que s'ha d'endollar. Per a endollar-la necessitarem un endoll, i aquest endoll (normalment es col·loquen a les parets) hauria d'estar col·locat a la paret. Però, ostres!, no tenim instal·lació elèctrica. Traiem tots els objectes de l'habitació i instal·lem la instal·lació pertinent (en tot cas sempre podem avisar a un instal·lador electricista que sàpiga instal·lar instal·lacions elèctriques per a habitacions imaginàries. Si som manetes (i si no ho som també) podem realitzar la instal·lació nosaltres mateixos: ens estalviarem els diners de l'instal·lador, tindrem la satisfacció d'haver fet quelcom, però la instal·lació serà una merda).
Després tornem a pintar l'habitació de blanc, posem la taula al fons a la dreta, que sigui verda-ataronjada i d'aparença bruta, al costat hi posarem la cadira (que no entri el sol de cara quan hi seguis ni que t'hi entri d'esquena) i a sobre la làmpara (perfectament endollada) i la màquina d'escriure que (possiblement) no funciona. A partir d'ara hem d'intentar no cometre cap altre error estúpid. Vinga!
És molt probable que necessitem algun objecte realitzat específicament per a col·locar-hi de manera (possiblement) ordenada llibres: se'n diu prestatge o prestatges (depenent del número). Hi ha varis tipus de prestatges: clavats a la paret i arrepenjats directament a terra. Jo, personalment, escolliria els del tipus terrestre. Els llibres que hi col·loquem els necessitarem (normalment) quan siguem seguts a la cadira col·locada estratègicament per a què el sol no et vingui de cara ni d'esquena (que resulta ser, de moment, la única cadira de l'habitació) així que el millor és que col·loquem el prestatge entre la taula i la paret, aprofitant al màxim la llargària i l'altura.
Fet això ja podem col·locar tots els llibres que vulguem i hi càpiguen, triant aquells que degut a la nostra feina o estudis siguin més tendents a la utilització per a posar-los més a mà, acció que podem fer també amb els nostres llibres preferits o predilectes. També hem de deixar espai per a llibres nous, que ens facin gràcia o que necessitem llegir. Si no som de mena lectora, també en podem trobar de buits. Pregunteu en una botiga de mobles.
Però... potser una cadira no és suficient. N'hi hauríem de col·locar una altra, almenys. Aquesta nova adquisició cadirística la posarem al costat de la primera. Per previsió, n'hauríem d'adquirir dues o tres més, tenint en compte que han de ser de la mateixa família que la primera per a no donar la sensació d'hortera. El que també es pot fer és que la primera sigui molt més còmoda i pràctica que la resta, el que fa que quan hi hagin amics quedi demostrat de qui és l'habitació.
En cas de creure que hi falta alguna cosa, l'hi afegim: la imaginació ens ho permet. Encara que en realitat no tinguem res.