Repte poètic 83 - Venezia Celeste

Repte Poètic Visual 83: Venezia Celeste

La ciutat del silenci - mjesus

Basteix l'espai de línies dibuixant una imatge tan real com alhora de somni: Venècia. L'arquitectura ens sedueix, l'harmonia de la forma esdevé calma i la calma perfà un silenci concèntric. El color blau -protagonista de la ciutat- absorbeix els sons, fins el seu propi, el d'un món singular ofegat entre palaus renaixentistes. Les góndoles llisquen suaument sobre aquest món blau que agonitza sota les aigües somortes i fosques, aigües que han abduït els records de milers d'ànimes, ànimes que voleien entre els edificis humits i resclosits… Però hi ha vida també, la que estima, la que lluita, i la que s'endinsa entre les portalades d'aquest món doblat.

***

El senyor M., no. Venècia, sí. - rnbonet

A la imatge, un pont. I un altre pont
en perspectiva, que menen més enllà
d'un costat a l'altre dels reflejos de l'aigua.

Imatge amb línies clares i netes
-portades a l'aigua com qualsevol vaixell-
d'algun edifici que va a l'infinit
sota un cel plom rosa.

No, no és aquesta la meua Venècia!

La meua ciutat és aquella
de pútrides aigües d'estiu calorós;
d'edificis amb corbes, de Pont de Llibertat
‘avant toutes les choses';
d'un acabar constant i ple de ‘vaporettos';
de la plaça sant Marc amb pam i mig d'aigua;
de riure de turistes; de Vivaldi;
d'exuberants femelles
al festival de cine;
de màscares de gent, al carnaval.



Temps que no s'empra... - deomises


Al fons de l'espill, el perill
D'abocar el futur al pou negre
De la fam absoluta, de la llengua impoluta
Que abrasa l'esperança i no l'alegra.

I l'aigua no sap quin nivell abasta,
Quan el mirall multiplica la imatge
Mil cops i mil més com si fos el fill
De la gota seca de la sínia bruta.

Alquímia del silenci, s'enclasta
On jeure per descansar és miratge
I desert que manté despert per sempre.

I la paraula emmudeix i és idioma
En la vall de la llunyania més soma
Mentre el dia és temps que no s'empra.


Venècia - Xantalam

La gòndola bressa,
en la clara nit d'estiu,
un esquitx de somni.

Ens agombola el silenci
en els canals de Venècia...

Al pont dels Sospirs,
el Palau acota el cap
i la lluna el besa.

Venezia en ment - darkman


Qui vola?

Nau vigília del passat
canalitza un futur incert
de fondàries obertes
al més ample sospir.

Destí incert, espatlla oferta,
oblida el passat, somia el futur.

Navega, no vius, navega,
jugant amb els mots,
i els somnis ignots
que ens donen brega.

Tu ens pagaràs penyora
de la pena viscuda
mostrant-nos recons remots,
on no som, que no hi són.

Qui vola?

Un àngel, un senyor,
la fantasia dels camins
d'una gòndola,
d'un vaixell la parca,
el destí final.

Vida i misteri de la ciutat
que no ho és, i lluites per oblidar,
revivint la nua consciència
de la ment i el lament,
d'una Venècia
que, potser, no ho és.



Votacions

Veredicte