Repte poètic 90 - Hèlix (L'ull de Déu)

*



Hèlix, nebulosa planetària a 700 anys-llum de nosaltres (Fotografia de l'Hubble)

Hèlix (L'ull de Déu)

Mort del Sol - Jeremias Soler

I a dins
on tot és clar i l'or es fon,
se'n va l'orgull absurd i l'ego bla.
Pom de blaus, encens de llum,
i el gust
de l'origen radiant,
del riure pur.

I arran
del negre fimbrament de fum,
acarbassat amb sang
de déu discret.
Estany
d'aigua d'esclat,
besllum encès;
floreix la rosa dins de l'univers.

Alè
del temps, i un sol que se n'ha anat;
cargolament del buit, i el bosc del fred;
saltiró de l'espín miraculós,
un joc, un cop, un prec, un crit, un vers.

Si fos
la vibració, sols, del no res,
el llibre antic dels astres de la nit,
a l'últim mot hi hauria el traç més dolç,
i el bleix feixuc del Sol que mor al llit.

Si fos
l'entendriment de la gelor,
la resposta a aquells ulls clavats amunt,
l'espai seria mot, i el buit perfum,
i el temps anhel, i el so de l'aire brum.

***

Gràcies- deomises

Lluny de mi, lluny de tot allò que conec,
Proper al no-res, a la teranyina de la fosca
Més intensa, la que embolcalla el que habites,
Calles.

Calles i el silenci és un secret hermètic, l'enigma
Que trasbalsa i difon la notícia d'una existència
Ignota, desconeguda, imaginària, onírica.

I fremeixo per conèixer els racons guardats, revessos,
La llum que t'emplena, que junyeix resplendors i foscúries,
Lluernes i nits d'insomni, i la carn humana que guia
La curiositat fins a l'extrem, per comprendre i aprehendre.

I segueixes callant, amb els llavis closos, colossos
Que s'alcen enmig d'enlloc, quan l'ull esguarda l'ull
D'un déu a qui no sé agrair res més que l'Univers...


(Sense títol) - rnbonet

Un ull d'un déu
que tot ho veu.

Un bell forat
just i valent
allà als confins
del firmament.

Forat
ben blau
semblant
a l'orifici
ambivalent
del toma
i daca.

O de deposicions
al lloc comú.

¿Som com a femta.
O melic del món?

I jo vaig fent,
però.
gens conseqüent.

Un ull diví
tenim,
de galàxia
alleugerada;
a pams i pams
pels àngels
amidada.

Un ull ansiós
prest i lluminós.

Un ull astral
que no té cura,
-i gens procura-
d'assumptes terrenals.


L'Ull de Déu - Filalici

Una vesprada qualsevol, en un bar,
dues mirades que es creuen, dos somriures que volen.
Dues mans neguitoses es troben, tot tremolant.
I l'Ull de Déu és allà.

L'home trist observa, de lluny,
el dolç caminar de la seva estimada
marxant, segons diu, per no tornar mai.
I l'Ull de Déu és allà.

Fa un dia assolellat, i vora el riu
un nen petit fa una nova troballa,
la lleugeresa i colorit d'una papallona volant.
I l'Ull de Déu és allà.

El nou ric gaudeix del fruit de l'estratègia
que l'ha fet un home temut i important
mentre les seves víctimes ploren de ràbia.
I l'Ull de Déu és allà.

El jugador més famós empenta la pilota
amb un toc suau de destresa subtil.
Milers de somnis s'esquincen, milers es realitzen,
i l'Ull de Déu és allà.

L'infant escanyolit mira al seu voltant,
casa i vila en cendra, runes d'una guerra.
La pena és tan gran que no pot ni plorar.
I l'Ull de Déu és allà.


Miralls a l'espai - rínxol

Vas dir-nos una nit, que la teva força coneixeríem quan l'espai fos casa nostra. És arribada l'hora, i el teu esguard ens colpeix els sentits. No sóc capaç de copsar la teva obra, i sé que puc observar-te en el mirall etern, perdut en l'espai, vigilant-nos sense actuar, perquè no està a les teves mans fer-nos més camins planers, els hem de fer nosaltres, i aprendre a cercar la teva mirada, aquella que ja hem trobat, enllà de les estrelles.
I ara ens dius que ja no hi ets, que allò que veiem és sols el record del que va ésser, del que podria haver estat, i ja no és.
Però no podrem deixar d'admirar-te, el teu fons blau, el teu contorn marró. Els teus verds eterns, inapreciables.
M'és impossible deixar de mirar-te, tot cercant dins del cor la pregunta oblidada que tantes nits m'ha rosegat l'enteniment, fins gairebé perdre'm. I ploro, perquè sé que no tinc cap resposta, que no rebre... cap resposta. Ni jo, ni cap de nosaltres. I ploro també fins molt endins, perquè voldria ser aquell que enfront la teva utòpica mirada, el genoll li calgués doblegar, i poder dir a tots els que hem seguit la teva promesa, que per fi t'han vist plorar davant d'un mirall a l'espai.


joc de nens - perunforat

-veig, veig

-què veus?

-un ou ferrat irisat...

-un ull?
o potser un forat?
un gran buit acolorit
jo diria que vapor amb pols de guix
o un cel d'un jorn que mor
també podria ser un engany
una imatge plana en 3D
o l'aurora polar
vista des de Venus o l'àtic del davant
galàxia o fum d'un rom cremat
o més et dic
l'entrecuix fosforescent
d'una senyoreta incandescent,
l'he encertat?


TAN DIMINUTS I TAN DISTANTS - Fidel

Avui et parlaré de l'espai,
del que veuen els nostres ulls.
Curiós, tan esquifits al nostre món,
em arribat a l'ull de la més alta immensitat.
Ull que de tan transcendent... per nosaltres
se'ns torna insignificant, inabastable.
Tan diminuts i tan distants, els nostres ulls fragmentats
en mil i un bocins de plors que regalimen com rius de ràbia.
Dissortades mirades les nostres !:
mars que ens separen, horitzons trinxats,
esquarterats, dessagnats..., i fosses marines per escrutar
amors mutilats, països amuntegats, éssers trepitjats,
altament controlats... per estranyes raons d'estat.
I allà dalt, qui... ?, què... ?, com... ?, quan...?, per què ...?;
un ull distant que dorm sota el silenci imperial del cosmos.
I aquí baix, els altres ulls, els panòptics concrets :
l'objectiu d'un paparazzi, les càmeres als bancs...,
i el gran angular per estampar aquella catedral
que també dorm sota un silenci imperial.
Tot sota control i imatges. Vigila i venceràs.
Qui més ens està aguaitant...?
Tot fotografiat, fins i tot l'inaccessible.
Jo no vull solcar l'univers !; amb tot, un filó d'esperança :
només vull baixar caminant al carrer dels teus ulls,
allà on la mirada perduda m'indiqui que ja puc, o no...,
accedir a allò abordable:
el teu minúscul i superb espai,
el teu petit cos somrient i solemne.
De menut volia ser astronauta, de jove astrònom
fins que vaig saber que no calia anar tan lluny
per cercar-te.


Placenta de l'univers - gypsy

Placenta de l'univers
amanyagues llavors
d'estel embrionàries,
obres pas dins la foscor.

Inicis de llum esclaten
cerquen l'aire per sorgir,
amb passió desfermada
esmicolen vestigis de melangia.

Il·lumines la nit del temps
que solca nous fills celestes
per abrivar somnis meditats
amb cura i dolor d'absències.

Tancar el pou d'una memòria
gastada pels records antics
renéixer en gespa humida
i bells somriures.


Ull del cel - diamant

Em veus a mi, ull del cel,
el meu trescar sense treva?,
arrossegant el meu cos
que aquí cau i aquí s'aixeca?,
sentint el meu desencís,
que no desitja ni espera?
M'astora el teu mirar,
ull inclinat a la terra,
i em pregunto com s'ha dat,
tanta radiant meravella.
Però ets un ésser tancat,
igual que jo, circumspecte,
en equilibri orbital,
lluny de mi, com un espectre.
I no saps què m'ha passat,
ni em vetlles ni em regeixes:
som éssers concomitants
que viuen sense coneixe's.

Gran pupil·la - Palerm

Ull del cel, rutilant,
brilles lluny dels humans.

Gran pupil·la, blau celest,
ets estrella d'univers.

Fins contorns d'ull humà
dalt de l'òrbita estel·lar.

Et compons de planetes
com si fossin blanques perles.

No ets diferent pas de mi:
com el viure tindràs fi.

Milions d'anys t'han bastit,
però el teu temps és finit.

Titil·les al firmament
amb galàxies en lluïment.

Enjoiat per les estrelles,
ets diàfan, tant com elles.

Ancorat a l'espai
ets dins l'òrbita sideral.

La bellesa que et conforma
és immensa, i ens astora.

El pregon existir
del teu ésser fa estremir.


L'ESPAI QUE ES MOU - El_grec_somiadoR

pas a pas en l'espai caminava
com ploma frágil que es pot trencar
en un instant em vaig enamorar
la volia besar mentres ballava.

aquella mena de llavis de vida
que váhate ven amb un cor gelat
cos que semblava tan abandonat
es contrau i expira callada.

canta amb piano una balada
que silent es fica dins del cor
com aquella atrevida mirada.

que cada nit l'espai va retallan
i amb paper maixer dibuixa un cor
un cor que batega en el meu instant.


***


VOTACIONS


RESULTAT