Repte poètic 129 - "La Buveuse" (La bevedora)

Un relat de: Repte Poètic Visual

*


Photobucket

Companyes i companys,

En aquest repte, vull recordar un retrat pintat pel gran artista Henri de Toulouse.Lautrec: "La Buveuse" (La bevedora). Enamorat de la vida parisenca, aquest pintor sentia una especial atracció pels baixos fons, la majoria de les seves obres presenten temes que s'hi relacionen.

La model d'aquest retrat fou Suzanne Valadon, una pintora de gran bellesa, assídua als bars de mala reputació, extravagant i capritxosa. Fou pintada per molts artistes de la seva època.

Espero que aquesta imatge us inspiri força i que comenceu a escriure, ben aviat, les vostres exquisides poesies i proses poètiques. Cada autor pot enviar un sol treball.

Teniu de temps fins dijous que ve, 3 de juny, a les 22 hores.

Endavant amb la poesia, amics!

brins

------------------------------------------------------------



VOTACIONS


Quin goig...!!!

Quanta inspiració ha provocat la imatge de Suzanne Valadon pintada per Henri de Toulouse-Lautrec! Tots dos n'estarien ben orgullosos si ho poguessin veure. Amb les vostres obres heu aconseguit una sublim comunió entre la pintura i la poesia.

Qualsevol dels treballs presentats conté la qualitat suficient com per poder guanyar el repte, però cal nomenar un sol guanyador perquè pugui fer-se càrrec del nou RPV; llegiu-los amb molta atenció i digueu-nos, abans de demà a les 10 de la nit, quins són els dos treballs que més us agraden

Estic molt contenta per la nombrosa participació que hi ha hagut. Moltes gràcies a tots!!!





01. a la meitat


el got mig buit
i l'ampolla a la meitat...

subjectada a la taula,
amb els colzes
suportant tot el pes del teu cos,
i mirant
sense els ulls orientats


que res és per sempre!!


m'ho demostres
deixant pinzellades engroguides
en aquestes parets, indignades sovint
perquè ja t'està bé ser com ets i fer el què fas...

la pintura és la bellesa, i ho saps


i composes els colors que tu no tens
en quadres que regales a qui els veu


02. Conversa...


Ni d'Henri Toulouse-Lautrec, ni de Suzanne Valadon [Marie-Clémentine Valade], es pot dir que fossin uns personatges exemplars, ans al contrari, possiblement de resultes de ser maltractats per l'ambient amb què es varen trobar envoltats, tant a nivell familiar com per les circumstàncies físiques que els van afectar, es convertiren en personatges amargats, de baixa condició moral... personatges que vivien el dia a dia sense pensar en el demà.

No sé ben bé, si això que escric a continuació es pot considerar... poesia, però és el que veient el quadre m'ha, diguem-ho així, inspirat: una conversa apòcrifa entre pintor i model.

*


- Conversa... -

Henri:
Suzanne, et vull fer un retrat.

Suzanne:
A mi... en el meu estat?

Henri:
Vull plasmar la decadència
que el teu aspecte proclama.
Jo no vull pintar cap dama
ni vull pintar la innocència...

Suzanne:
Henri, ets un mal parit!
Un degenerat... neulit!

Henri:
Calla i beu! Així m'agrades,
car després del teu enuig
el teu honor et defuig
i tu mateixa et degrades.
El teu aspecte abduït
jo vull reflectir en el quadre.
La mirada ben perduda
com mirall del teu esperit...

Suzanne:
Henri, ets un mal parit!
Un degenerat... neulit!

Henri:
Calla i beu! Et vull així...
Suzanne, posaràs per a mi...?

Suzanne:
Calla i pinta, desgraciat!
Comença ja el meu retrat...!

Henri:
Suzanne, en la meva dèria
per pintar-te ara mateix
representaré amb escreix,
l'aspecte de ta misèria!

Suzanne:
Henri, ets un mal parit!
Un degenerat... tolit!






03. Un brindis a l'esperança


Glop a glop, amb indolència,
seu a la taula del bar,
mentre els seus pensaments
voleien malenconiosos
fent més densa l'atmosfera,
que li atrapa inclement...
Sent mancança i soledat.

Glop a glop, fins que s'acabi...
No hi ha res per compartir.
La seva companya és l'ampolla,
on , sa imatge, s'emmiralla.
Una ampolla ja mig buida
que com ella, es va extingint,
poc a poc...tota sotmesa.

Però a dins d'aquesta buidesa
hi ha un niuet que batega,
que es resisteix a morir.
Un fluix espurneig desprèn...
És un brisall d'esperança
I és per ella que fa el glop.
Un brindis de bones amigues,
que no la vulgui deixar...
I amb el vi, ja l'ensarrona,
i la deixa endormiscada
perquè , una mica embriagada , somii
que arriba el dia que s'eixampla
i , amb tota la intensitat,
pot sentir felicitat...

De moment , li manquen forces
per afrontar aquesta vida.
Potser demà, quan desperti,
li farà retrets aïrada.
Però... qui sap si hi haurà un demà?
I si l'hagués, què caram, són camarades!
I encara que se les fumin,
a la nit... ja s'avindran!




04. ETÍLIC
En el difús ambient
d'unes parets solitàries,
s'escolta, cos en dins,
el degoteig d'uns glops de vi,
cercant anatomia.

Perduda la mirada en l'infinit,
al pas de la inconsciència,
descuidant el to,
amb l'obsessió distreta
en el perfil d'unes hores silencioses.

Finit el dia, impassible,
s'esgota l'ampolla
amb l'etílic deliri
que anul·la els sentits
sense trobar resposta.

Implacable, l'esfera del temps
dóna la sentència.
.........





05.Gueule de Bois (La Buveuse)



"En la mateixa taula d'ahir
una antiga faula
sota el cel gris de París."


Dibuixes la meva eterna amargor
en l'esbós inalterable del groc cinabri.
Em fas immortal
amb la sang diluïda per glops d'absenta
o conyac ... o vi, diuen que és vi,
però té un estrany color violeta.
Adés, morat, pels hematomes de la vida.

Un got sense fons. Un brut got.
Sense transparència. Transita
la meva existència.
No cal sentir compassió.
No he demanat compassió.
He escollit. He gaudit. He estimat.
Escullo. Gaudeixo. Estimo.
Espremeré fins a la darrera gota
d'ambrosia. Seré, per sempre més, eterna.

Oi que em faràs per sempre més eterna?
Que no veus
el rictus de la meva boca
dibuixant l'última acrobàcia?
Que no has provat mai
aquesta essència meva
d'ametlles i sabó de Marsella?

Sense pinzells,
centímetre a centímetre,
amb els dits tacats de pintura a l'oli
potser, aquesta nit inacabable,
Henri Marie Raymond,
seré jo qui et pinti a tu,
estimat.














06."Bevia la musa"



Bevia la musa

Bevia per divertir-se,
o per no avorrir-se
Bevia per oblidar
o per no recordar

Bevia i bevia sense parar,
bevia fins que no ho sabia.

Bevia, sí

Bevia la musa de retrats sense brusa
Bevia en companyia,
de Lautrec o d'algun barbamec
"terrible Marie", tu, amb el teu verí,
de tants amants i benefactors
et sortien totes les pors, però mai, mai els plors
ofegats entre absenta i conyacs.
Bevia la Suzanne per passar els dies
sense retrets ni melancolies
bevia sota les negres nits de París.

Bevia, sí
sense acorralar el seu destí.


07.'Jolly Jane'


Jo era una Reina. Què carai va fallar?. Encara tinc els ulls de color castanya i les cuixes de marbre.
I els cabells grisos i les arrugues d'una flor marcida. Sóc una nina de draps descosits, un malentès d'entretemps amb la boca esvaïda. Sóc un pòsit de despropòsits.
Els desamors neden en un got de vi. Poetes, pintors i pintamones desfilen en tromba amb una promesa enganxada al cul. Artistes de mirada absent, talent vaporós, un passat obscur i el futur de via estreta. No espero res més que la xerrameca habitual. Els colzes sobre la taula i els peus sobre la Terra. L'ampolla sempre a l'abast de la mà; un munt de pensaments que no encaixen del tot em fan companyia. Eren altres temps, en vindran de millors… potser. Brindem per això.

08.S'esberla el negre


S'esberla el negre
fent volar baix les papallones dels teus ulls,
que no mostren encara els llacs vidrencs
on amagues, amb poc encert,
les llargues hores d' alcohol i fum.

Trobes, no obstant,
un punt on fixar l'esguard, i mires però no hi veus.
Saps que al final guanyaràs
la dolça batalla a l' ampolla.
Et serà fàcil fer-li seus
l'enyor i la buidor que ara t'omple,
car serves en secret la determinació
de no ser més el desig que empeny tots els colors
de tantes paletes.

Que apaivagui el vi la seva impaciència,
que esmorteeixi l'home el seu batec
que la teva és força de dona:
no l'aclofa el dolor, però un bes li fa un trenc

09. Autobiografia anònima


Sense vida pròpia, somio omplir aquesta buidor,
trista buidesa que em comprimeix l'esperit inert.
Amb el roig del vi, intento acolorir tota la grisor,
però tan sols aconsegueixo esgrogueir-me la pell.

Miro l'infinit. Observo com el fum del local s'esvaeix,
desitjant que les angoixes també em desapareguin,
pretenent abismar la quotidianitat i vèncer l'apatia.

Bec sense cap pressa... pausadament, lentament.
Glop a glop, sense assaborir-lo, m'empasso el vi,
fins que assoleixo un punt d'inconsciència infinita
que permet que d'altres m'escriguin l'autobiografia.





10. Consistència d'àmfora

Espera. Amb la consistència d'àmfora,
Amb la inclemència de qui no sap respondre
Les preguntes més fàcils que formula el temps.

Fa dies que ha callat. Malgrat tot, la vèrbola
Apareix de tant en tant en els seus deliris,
Com els insectes, en l'abstinència, a la paret.

Ha descomptat els gots buidats. La indulgència
Del cambrer no augme
nta l'import final. La dona
És tranquil·la, no busca brega ni fa escarafalls
Quan li demanen de marxar del local, a punt de tancar.

Espera. Mentre l'ull d'una altra criatura noctàmbula
Copsa cada gest, cada ganyota del seu rostre.
La mà no tremola, són els vapors de l'alcohol
Que enterboleixen l'espai que hi ha entre el paper i el carbonet.





11. Trista Angèlica


En els carrers impera la boira,
mantell metàl.lic a cada llosa del carrer,
i ella entra a la taverna, com cada vespre,
cercant la companyia d'un got de vi ple.
Beu sola, a la mateixa tauleta,
davant la finestra, decadent aparador,
poques monedes fan girar la ruleta,
la nit acull el premi d'un dia esgotador.
Rebusca rere els vidres entelats amb la mirada
allò que l'alcohol encara no li pot donar,
repassa hipnòtica la seva grisa jornada,
l'ampolla, erecta, mica en mica es va buidant.
Recolzada en somnis ebris
cada minut es va confonent,
com les ombres en dies de boira,
regust de mísera solitud en tornar a trepitjar
el carrer...

12. Un altre glop



Em mires, et veig el menyspreu escrit al rostre, inclús fas una ganyota de fàstic envers la meva estampa miserable. Tu, que ets feble com un infant abandonat, malgrat et vesteixis amb una cuirassa protectora. El pitjor és no saber que ets mesquí pel fet de jutjar-me. Un altre glop, una altra imatge. Més prejudicis que et vessen enfora, com la suor després d'un dia xardorós. Tanques els narius, receles que t'arribi aquest tuf d'alcohol i brutícia en el que sóc immersa. Et miro als ulls i no abaixo la mirada, no em fas por, no m'incomodes, ni em fas sentir una dona ínfima. Un altre glop. Més llarg i sostingut. Oh Déu! sort de l'absenta que m'il·lumina. I tu, cretí, continues fitant-me com si fos un enderroc. Quin mal hi ha en ser com sóc?. Ara, pujaré amb l'Henri i farem l'amor sense estimar-nos, només per necessitat. Però primer, buidaré l'ampolla.

13. Pinzellada a pinzellada


Pinzellada a pinzellada
vaig copsant-te l'ànima.
Tu deprecies la meva presència
ignorant-me en un racó del bar.
Jo t'observo sense que te n'adonis,
escruto el teu rostre enutjat i insatisfet
cercant un bri de la bellesa d'altres temps.
Ara tan sols veig la mirada buida i perduda
el cos sec i contret, absent de tot el que l'envolta
mostrant las marques de la decrepitud.
Tu no ho saps, però tinc accés al teu interior
puc escoltar el desvariejar del teu pensament.
Conec bé els estralls de l'absenta
els espectres dins la ment enterbolida
preludi de les llargues nits d'excessos.
Abandonats als vicis que ens dominen
i que tard o d'hora ens acabaran destruint
caient al pou sense retorn de la bogeria.


14. Perdut, trobat... llisco


Algú es beu la nit.
I a la nit un es veu perdut o trobat
enmig de mars ferotges.
I tu, que veus i beus onades a la deriva
on els poetes intenten fer surf.
Algú, engolit, creu lliscar per una boca
dolça i veu cavalls corrent mar, horitzó enllà.
Però aquest algú ; resta sol o sap romandre-hi ?
Camina descalç, mira rius vermells
o s'aixopluga rere cascades negres.
A algú li esclaten els vicis mar endins,
s'endinsa pels aiguamolls de la desmesura,
bandera vermella, prohibit banyar-se...
Algú sobrepassa el límit sota tones de por,
beu, busca..., aprèn a trobar
vols d'ocell en l'abisme,
o viatges al paradís de l'infern.

Tot torna. Algú em mostra
una imatge que jo ja he vist.
Els poetes sempre tenim un mirall
per combatre'ns; per combatre; o per enfonsar-nos.

Llisca l'alcohol com taula de surf d'algú.
Llisca la teva, la meva fuga.
Navego cap els meus pous.
A fora fa fred, molt de fred,
i l'infern és encara més cruel i palpable.

15. Llord líquid


El vi
on perds la humanitat,
cova l'oblit
i et fa pagar el tribut:
despersonada
i amb un tuf agre i brut
davant el vas
vesses en tu el llord líquid,
i així fas miques
a poc a poc els llaços
humans, vitals,
que et lliguen a la vida.
Només et queda
per segar-ne els enllaços
ja no alenar,
només perdre l'oxigen.


16. La bevedora


Ésser estrany davallant les tenebres,
dona desfent la sendera floral,
l'impacte al bar on vi més vi engoleixes
em desafia amb un embat brutal.
El teu posat que desdenya la vida,
l'esguard pesant amb el llavi que es guerxa
obren en mi una rosta ferida,
un esvoranc que sospeso amb cautela:
també existeix el món que tu ens mostres,
aquest que va desballestant frontisses,
món tortuós fet de sutge i de ronya
en què es davalla fins la bogeria.
I tinc temor de la imatge ominosa
del vi que beus de l'ampolla homicida
i em fa feredat tomballar en la roda
presa com tu pel dogal que emmetzina.
I a poc a poc giro esguard i espatlla
i et deixo aquí, esqueixada, atuïda:
jo no sóc l'àngel que pot aturar el perdre't,
ni cloure el buit, ni guarir el teu abisme.






Fora de concurs:

La noia del bar



Noieta panotxa
que esguardes l'ampolla,
quina mirada errada
t'ha deixat el cos.

S'atansa la festa,
i tu l'esguardes pensarosa.
La nostàlgia no és vida
quan l'alegria malviu de l'inrevés.

Apropa'ns el viure
mostra'ns el teu riure,
comença la dansa...
que no s'esperi l'amant.


Bona lectura!!!


brins



RESULTAT DE LES VOTACIONS













Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: