Repte poètic 80 - Berni Wrisghtson

Berni Wrisghtson
------------------------------------------------------------

RPV 80 - Berni Wrisghtson

lliure? - kispar fidu

Pensa, de manera tèrbola,
a través dels finestrals
quin serà el motiu
de tals preguntes.

Arraulit, com dèbil presa,
rere somnis adormits
i ments cansades
de tants silencis.

Llunyana mirada es col·lapsa
entre finestres despertes
que mostren l'essència
d'una vida que fora es belluga.

Rumia, immòbil,
quin serà el seu dubte:
si viure o restar a l'espera
d'unes tanques que el capturen
de les quals no sap desfer-se'n.

Pres en queda, sense intents
de deslliurar-se'n per trobar la llibertat.

***

Neguit Barroc - llampec (fora de concurs)

Aire, vent i pluja
fóra la previsió obscura
que em feu neguitejar.
Un segrest que em produïa
al·lucinacions i cenestèsia
pels averanys d'una mort propera,
em feu raure en ocults recers,
rere teranyines innòcues
i la cera dels canelobres
amb la llibertat escapçada.

Mentre escric...
Vosaltres, que vestiu humiliants crespons
de tela fosca i rasposa...
Sou la fam del pecat,
sou escòria immunda,
sou lànguida mortalla
i se us pagarà amb moneda bruta
i el mateix tracte
que m'heu donat.
Espero la vostra sentència.
Ja no tinc a on agafar-me
ni sé què argumentar,
sense fer apologia
del crim que us fa convictes,
motiu pel qual sereu jutjats.
La meva mort és propera,
perquè vosaltres la propicieu,
però sagnareu la meva mort
i remetreu contra Déus i Diables
per haver-me cisellat
el camí de la llibertat.
Us sentencio a abocar en el fangar
les vostres elucubracions,
donat que no tindré pietat de vosaltres
i tampoc sentireu la indiferència,
perquè l'odi us farà reprimits.
Matareu tot el que és gras
I escampareu la desídia
I fareu mal a tort i a dret.

Però...
Jo seré mort,
però amb mi vindrà l'espasa de Dàmocles
a retallar drets a capa i espasa
i a constatar que la meva mort...
va ser justa, fefaent i invicta.


Lentitud angoixosa - Josep Bonnín Segura

Mir l'horitzó,
i el silenci
m'omple d'angúnia.

Res a descobrir
i la vida em passa
sense presa.

Sense esma,
deix transcorre els segons
que cauen al pou de l'oblit.

Alen amb feixuguesa
fent un esforç
que sem sembla inútil.

És tard per recomençar
ningú m'espera
he perdut el darrer tren.


Casaldànima - allan lee

Plena és la casa de somnis immòbils. De paraules i crits que van quedar innominats. Suspesos en l'aire humit, en les teranyines gelatinoses a les bigues del sostre. Una història de desastre llagrimeja a les parets, dins de quadres antics menjats per la penombra. Aquí va viure i va morir la nissaga del meu pare. La follia els va apartar del món i ells van tapiar per dins les portes greixoses de les seves ments i dels seus terribles somnis de pluja. La melangia empara el bosquet on descansen les seves restes; oncle, pare meu, meva germana. La esquàlida mare meva senyora de Casaldànima va fugir en parir-me a mi, atiada per l'horror de tants desvaris. Mai estimat vaig créixer, d'amor malalt per ma germana. Algunes garses van riure's d'aquest amor davant dels nostres nassos, al caminet del sot de la bassa, on jo vaig jurar-li protecció i tendresa eternes, tan sols paraules foren. Ara dorm en calma sota els xiprers sense haver-me donat el que jo volia. M'entregava el meu pare malalt a la justícia, però per ma meva va trobar-se ell abans amb la infernal. Oncle molsut, va caure, cama trencada. Sis dies va cridar agònic; jo escoltava alta la musica per no sentir tals esgarips. Plou a fora i dins de casa. Sol em sento, llop al cau, cau la pluja. I la carta començo amb lletra delitosa: " Mare estimada, podeu ja tornar, amb ànsia us espero....."


Werther (Afàsia per absència) - deomises

Si la raó existeix per a les paraules,
Si la llunyania no entén de besos i d'encisos,
Si l'encens només crema quan ets present,
M'aboco a l'ampit de l'horitzó
I hi trobo l'abisme ignot del no-res
I melangio les hores i els dies
I allargo els instants, que eren fugaços
En sentir-te a recer,
I em perdo entre el paisatge,
Isolat arbre desolat, esqueixat, desert...

Si la visió ha estat oferta per apreciar la ceguesa,
Si témer la mort assegura una millor forma de viure,
Si l'esput roman intacte després de nits de vetlla i recerca,
Pressento en la minuciositat de la perfecció
Els detalls dels meus errors,
La dependència de llavis aliens i amats,
I estenc les arrels de l'esperança a través de la sequera,
Del sol abrasador, de l'ombra.
I dibuixo amb tinta xinesa, amb traços desiguals
L'esbós de la meva melangia.


Melangia - mjesus

En el meu cap els records
d'una vida espantadissa
fermada en aquest casalot,
m'embolcallen de tristesa.

És tan petit aquest espai
reservat per a la memòria.
Oh, infantesa perduda!

Em pregunto si hi ha
esperança de revolta
d'un passat que fuig
per un futur que ja em pesa.

Aquesta llum blanca m'encega
no veig el camí,
he d'endevinar el viure
que demà m'espera.

Silenciós m'arreplego,
mai més res no serà com ahir.



Votacions

Veredicte