Repte poètic 79 - ARRAULIDA

Un relat de: Repte Poètic Visual



Arraulida

negra vista - Sangifetge

Figura trista
orfe i sola,
negra vista.

Nena de tristors pregones,
que amb els ulls tapats,
a tots ens perdones..

Rigidesa expressiva,
cos arraulit,
essència compressiva.

Sense consol,
genolls al rostre,
enyors de Sol.

De llum mancada,
obscur cos d'infant,
nimfa tan estimada.

Figura trista,
orfe i sola,
negra vista.

***



Ànima de bronze- llampec associat

Hi havia una vegada en què més que sola, em trobava isolada. No hi havia raó o motiu per creure que passava res, però vaig assumir que potser havia de sortir i sortí a passejar per la ciutat sense fixar-me cap objectiu. Seguia l'ombra de l'ànima de la ciutat o la dels ocells tot migrant cap al Nord. M'era indiferent. Mentre passejava trobava els llocs més freqüentats per mi durant la infància, quan em vaig dir a mi mateixa:

"Travessaré la ciutat encara que se'm desgastin les sabates, encara que caigui el xàfec de la dècada, encara que m'empaiti la policia o em vulguin detenir".


Així va ser i quan vaig haver travessat la ciutat trobí un Museu on no hi havia estat mai i decidí entrar.

(passà una estona...)

La meva veu interior em digué: M'atreu l'escultura de la "Nena plorant", és extremadament derrotista. Me l'estic mirant bé... i s'assembla a mi, sé que mai sabré del seu origen però estic convençuda, que ara," in situ", ella sóc jo.


A l'instant que el cap em començà a donar voltes i caigué a terra, víctima d'un atac de plor, seguit d'un desmai. Ningú al voltant, el guarda de seguretat sense parar atenció. Perdé la consciència mentre el meu cos començà a levitar lentament. El meu cos anava levitant fins a fondre's amb l'escultura en una simbiosi perfecta entre el bronze i el meu cos.

Quan desaparegué, ningú se'n va adonar, ni el guarda que no mirava, ni a la guixeta d'entrada notaren res.

Vaig anar a parar a un pou de llàgrimes: terrible desídia.

La portentosa escultura em xuclà i em feu plorar eternament.

Ara, per a totes les noies que patiren de la llàstima aliena esdevindria una imatge captivadora que faria imaginar la tristor més lírica, la vergonya més immunda, l'autoestima més apedregada, la imatge més malenconiosa, l'ànima més pudorosa, el plor més colpidor, la figura isolada amb els sentiments més dolguts de tot el Museu, i per extensió, de tota la ciutat.


Conhort - F. Arnau

Encara ets tan jove i em pregunte
què t'haurà fet la Vida en aquests anys...

No plores més i mostra el teu esguard,
la tibantor de la teua pell bruna,
que es fa de nit quan et tapes els ulls
amb eixes mans òrfenes de fortuna.

D'ara en avant has de mirar al front,
recuperar el temps que no has viscut,
el nostre món no és tan mesquí com penses
i és ideal per a gaudir-lo els joves.

No plores més que et vull donar consol,
acaronar els teus cabells tan tebis,
mirar-te als ulls i dir-te a cau d'orella
només això: paraules de tendresa.


Plor de nina - brins

Desolada i nua
petita nina plora,
afligida i òrfena,
buida de petons.

Llàgrimes brunes
davallen pupil·la;
foscor de bronze,
sense vida.

La nina, entristida,
no creix,
s'arrauleix,
inverteix l'enigma...
torna a l'aiguaneix.


Llàgrimes negres - angie

Sola en l'esclat de la pubertat,
la natura, altre cop ha guanyat.

El vestit que duia per l'enterrament
roman trencat entre les ombres d'un dia fosc.
Sola. Ningú pot consolar tanta pena, S'ofeguen les hores en bassals d'incomprensió. El temps es llença damunt els llençols i s'atura. No vol pensar en res.
La son ha gronxat el plor i les llàgrimes s'han adormit, cobertes per la càlida flassada dels dits.
El cos nu amaga la tristor i la desesperança, mentre els somnis subsisteixen al ritme dels bioritmes alentits.
El fred s'escola entre els plecs de la impotència.
Quan desperti, els ulls inflats i la gola seca, li recordaran que ahir va deixar de ser nena. La mare és morta. El contorn del seu rostre ja es difumina en el record.
Llàgrimes de dol eixugaran, els propers dies, el cor.
Llàgrimes que es vessen sense control, amb la ràbia afegida d'haver de descobrir un nou món.


Arraulida (Fora de concurs) - Xantalam

Hem carregat els morts a les espatlles
de l'oblit, entre revolts i mortalla.
Els hem ofegat en el pou de l'ànima
però suren vius en les parpelles,
en cloure-les, en el dentell dels somnis,
quan badalla d'improvís i cisella
un pensament atònit. També en l'odi
que només senten els soldats de plom,
mentre esbudellen ninots i batalles.
Hem sobreviscut, sí, però les lleganyes
de tants anys ens enlloten la mirada.
Volem en catifes de primavera
i ens desfem en mots i en sentències
amanyagant les pors sota l'estora
-massa embalum per una vida curta-
I ara dorm, arraulida, l'esperança
veu passar al seu amant de bracet
d'una altra dona, i ni l'ha mirada.



Votacions

Veredicte

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: