Repte poètic 36 - "Visions del Més Enllà"

*



"Visions del Més Enllà" Jeroen Anthonizoon Van Aeken "El Bosco". Aprox. de 1.490, oli sobre taula (87x 40 cms.) Palau Ducal de Venècia.
---------------------------------------------------------------------------------------------------


"Visions del Més Enllà"

"Nuesa" - deomises

Nu. Nu dins teu. Nu com mai no he pogut despullar-me.
Per a ningú més. I aquesta carn que et provoca fàstic
És la pròpia imatge que intento amagar. Amb vestits i somriures.

Nu. Nu i sense màscares. Mira'm i bufeteja'm si vols.
Pagaré els meus errors amb escreix i cruesa,
Amb l'etern purgatori de qui no sap redimir les seves accions.

Nu. Nu completament. I cauré entre llàgrimes d'angoixa
Davant de la teva impavidesa, aliena al meu penediment,
Mentre esdevinc més humà i feble, hipòcrita com el vers més trist.

"Volar en regrés" - Ferran d'Armengol

Tu la veus,
i no pots dir-me, ni saps,
com n'és de brillant
i rutilant la seva flama.
Retornes
a on cap porta
es tanca,
on els ulls no et calen
perquè la foscor
s'esdevé un record
que mil colors no amaguen.
Havies tingut fred
i no ho saps ja, però tu serraves les dents,
aquelles, i tantes, nits d'hivern
que ja no hi són.
Ignores ara que ets fugitiu
de les urpes opressores del temps,
ni tan sols te'n sents.
La llum blanca,
qui t'ho ha dit?
que és el final del camí,
si no ets ja capaç ni de sentir
que tornes, potser,
fent un vol en regrés.


***

"ACRÒSTIC (Anava a fer un post però...)" - Dolça Parvati

Diré que nu no em provoques mai fàstic.
En el vol de la teua ànima nua, majestuosa i alada,
O amb la purga dels teus errors tan tendres i humans,
Màscares caigudes d'un rectangle celest,
Irradiades des de l'ancestral por de nen abandonat,
Silent i bategant cor de ferro roent,
Evitatiu , pròxim, cargolat, genuí,
Seràs poema i home nu com el vers més sincer.


"Cap a la llum" - sergei

Cap a la llum, com les arnes, cap a la llum .
Sense roba, nus com els nou nats nascuts en el dolor.
Cap a la llum, guiats per grisos arcàngels, cap a la llum .

I allà dalt el cercle, perfecte, brunyit, espera,
l'arribada dels condemnats.

I allà dalt l'esfera resplendent, del camí, ens crida,
som els seus fills estimats.

Com les mosques i les flors, cap a la llum.
Sense vida, nus com els difunts, podrida la mortalla.
Guiats pels més bells dimonis, feliços, cap a la llum .


"Al jugador intrèpid" - Jeremias Soler

Em dius que sóc aquí i no m'ho crec,
em sembla colpidor i enlluernant,
el ser i el sóc i el sac de suc brollant,
del cocoter sublim que es va aixecant.
No entenc com visc, com penso i com respir,
per què? de què? però com? redéu! que gran!
Comprenc l'origen, si més no d'on ve?,
i sobretot, el què em sorprèn és ser.
I no dius res des que em vas plantar aquí
fas que no hi ets, i potser sigui així.
Però et veig ocult al tremolor dels pins,
al traç excels dels còdols dels camins;
I enllà del viure, si és que ja no es viu,
¿Faràs com jo, recomptant els topants,
el mirar buit dels lladres dels instants
l'odi malalt del monstre que no riu?
¿Esdevindràs castigador dels talps
perquè no albiren els fars esclatants
del cel immens que declama el teu vers
als infinits racons de l'univers?
Senyor dels talps, dels cecs i dels malalts
Jugador intrèpid dels gusts dels bosons
les teves timbes de daus embogits
han dibuixat els ulls dels meus petits.
Som com baldufes llençades al pla
dels clots i els rocs les rampes i el polsim,
si girem bé ballem i ens embellim
si ensopeguem, perdem el més enllà?
qui m'ha sembrat m'haurà de recollir,
no sóc res més que el solc que ahir va obrir.


"Mira'l - Nurithy

Mira el destí. S'endinsa en el cel,
remou consciències i acaricia
el teu rostre que m'estimaria
si no fos que tu ja no ets aquí.

Passets de núvols ens contemplen,
la seva ombra remou la llum
dels qui n'identifiquen el perfum,
si no fos que tu ja no els contemples.

Mira el destí. S'abraça amb l'atzar,
separa el teu present del passat,
aïlla records que broten vida,
aïlla records que no troben fugida.

Mira el destí. Jutja envenat,
no reconeix derrotes, mai cap.
Les llàgrimes es vaporitzen i,
desfan la sorra d'un rellotge mortal.


"Sortida del purgatori" - Rita O'Neal

Forces obscures
segueixen de prop
ànimes tendres
que fugen del foc.

Els àngels negres,
cabells com de foc,
entre tenebres
esquiven la mort.

Ànimes nues
portades a plom
per ales negres,
de vermell i groc.

Els sentinelles
contenen la por,
corren com bales
cap a la claror.

Negres tenebres,
instants de foscor,
deixats enrere
cap a la lluïssor.

El cel espera
amb l'infern a prop,
com una escletxa,
la llum surt del cor.

Tots ells penetren
la perforació,
els àngels muden
en blanc i en or.

Sortint del túnel
aturen el vol,
l'esperit marxa
cap al cel, tot sol.


"Vides anònimes" - Naiade

Vides anònimes
segueixen el seu curs
ara gaudint ara patint
debatent-se entre incerteses
alimentant-se de banalitats
caient i aixecant-se amb esforç
pel pes de la dualitat
sense saber que en realitat floten
com globus plens d'aire en mans d'infants.

Àngels i dimonis els trontollen
fent d'ells titelles vivents
induint-los ara cap el bé, ara cap el mal.
sembrant dubtes existencials
entremig del desconcert
la vida va passant
enlairant els cossos
dirigint-los a port.
pujant entre sol i bromes

La llum encegadora apareix
obrint-se una escletxa d'energia
oferint el paradís
cadències celestials hipnotitzen
abduint als afortunats
ara no es pot dubtar
sense oposar resistència
atret per l'encanteri
la suau energia del àngel et guiarà.


"Revolta" - gypsy

No volem la llum eterna
guaridora de pecats innombrables,
no volem el camí de la perfecció
ni ascendir amb àngels virginals
que ens condueixin al destí etern.

Escopim la ràbia de la malvolença.

Afona les ànimes malsanes
en el cau de la solitud,
allà on cremen els febles
de pensament i d'obra.

Allunya't dels qui no cerquen
la bondat de l'univers immune.
No som conversos,
som homes de carn
i la sang ens brolla a raig

quan els nostres germans esdevenen
botxins d'un desamor despietat,
i conreen la pútrida olor de la mort
en aquesta terra erma, la nostra llar.

No volem el paradís
de la bona gent.

No ens el mereixem.


"Mal endanyat" - Carme Cabús

Hi ha un món ple de monstres de ferotges ulls,
dimonis furiosos de maldat curulls.
Els homes no poden mai aixecar el cap:
és la tirania del fort i del fart.
Tot el cristianisme malaltís i cruel
és dins la follia i treu verí i fel.
Rebolcant els homes pel més brut dels fangs
el catolicisme els va traient sang.
Malaltia humana que no deixa lloc
ni a l'alegria ni al plaer ni al joc.
Just el goig de viure esdevé pecat,
tot concupiscència i mal endanyat.
L'esperit s'envolta de la malvestat
d'un pecat horrible que l'ha originat.
"Ja la humanitat va ser desterrada
del bell paradís per espasa en flama".
Ho clama un clergat que escup serps malignes
i que ens vol esclaus i fer tornar indignes.
"Sou carn de condemna, ningú és innocent,
i per molts pocs s'obre la porta de Déu".
Potser per aquells que han just disfressat
les passions més baixes fent veure pietat?
Fan esgarrifances els que van al cel,
els que es diuen àngels i són pou d'infern.
Un cel que valora la hipòcrita faç
d'aquells que en el món són àspid voraç,
d'aquells que han volgut ofegar la vida
fent por als innocents amb la llei divina.
Aparteu son rostre del nostre davant:
si Déu existeix és goig galopant.


"I, després... Qui sap?" - llampec

S'acomiadaren del món terrenal,
sense saber quin destí els esperava.
Es redimiren dels pecats comesos,
pagaren les malifetes.

A l'infern els han castigat,
han patit, els han esclavitzat,
però el seu cos, nafrat,
s'ha recompost.

Ara són duts pels àngels negres,
a través del passadís de la llum,
a un paradís benestant
lluny del purgatori.

Els àngels negres sostenen,
entre els braços,
els cossos que esperen
sortir d'on vénen.

És hora de recomençar,
lluny de tot engany,
de tota hipocresia
i maldat.

El cel és més a prop,
i, fent passos per assolir-lo,
els súbdits són transferits
a la integritat celestial.

Hi ha qui obre els braços
invocant el regne de la llum...
Hi ha qui aguaita a l'expectativa,
creient passar a millor vida...

Posant el crit al cel,
mentre no arribi el desmai,
el viatge serà transitori,
i, després... Qui sap?


"Sis vegades morta" - Montse Canes

He hagut de morir lentament
agonitzant i arrossegant, ferida.
He xisclat de dolor i de ràbia
preguntant-vos, sense resposta,
sabent que sempre en dubtaria.

I és que malviure no és
morir a poc a poc?
Que et traeixin mil cops
i tornar-te a aixecar
no te mèrit ni sentit.
T'observen esperant
que et tornis, malparit.
I és més fàcil el camí avall
que ser per vos escollit.

I ara que ja he gastat el sospir
que em beseu de benvinguda
i sento el dolor que s'escapa
us pregunto amb por, perduda,
no puc quedar-me aquí, asseguda?


"Desèrtica claror" - Xantalam

Els ulls aclucats
per una llum encegadora
que tenyeix de blanc
resplendent
el que ara torno a veure

En la infinitud de la foscor
i el silenci
avesada la mirada
es dibuixava
de mica en mica
un paisatge amagat

En sortir del cau fosc
l'ànsia
d'engolir el món
s'apaivaga.
Miro la claror desèrtica
superficial, mundana
i torno
a l'essència ombrívola


***




Votacions

Comentaris

Resultat