Repte poètic 26 - La dama de Shalott

">


La dama de Shalott

The Lady of Shalott - Francesc Arnau i Chinchilla

Enmig del Tàmesi
envoltada de lliris
roman la Dama,

que mira el món
reflectit a l'espill
malalta d'ombres.

D'allò que albira
des de la talaia
fa una catifa,

fins que aquell dia
va passar un cavaller
bell com un àngel.

Esbalaïda
va trencar l'encanteri,
l'espill, la tela...

i dirigint-se
a la riba del riu
salpà amb la barca,

on va gravar
el seu nom amb el foc
que la cremava.

Quan ja arribava
a prop de Camelot
trobà la Parca,

mentre entonava
el seu cant melangiós
s'acomiadava.

Tothom la plora,
fins i tot Lancelot
la veu preciosa!


***


***

Recerca - deomises


Què busques enmig de les aigües somortes de l'oblit?
La teva ànima, potser? Els ulls de qui no pot mirar-te més?

La desesperança malmet les hores, les malda,
I no sabràs quina és la distància entre el record i la realitat
Quan la foscor s'endugui les restes del teu estimat.

Què busques, misteriosa dama de la nit perpètua,
On el vent ja no bufa per a pentinar-te els cabells,
On la vida no és el més dolç dels plaers que queden?

d.


L'ultim amor, i el primer - Sergi Yagüe Garcia

Dama desgraciada,
Un cop trencat el mirall,
la teva vida maleïda,
esgotada,
S'apaga riu avall.

Dama Elena, de Shalott,
Plora pel teu amor darrer,
Invocant el nom del cavaller
Que protegeix Camelot.

Plora dama esmorteïda,
De mirada agònica i gastada,
Travesses les aigües de cristall
A la deriva, lluny de Lancelot,
El teu últim amor, i el primer.

Sergi


La dama del riu - desideri

Diuen que t'has desfullat
entre els dits del temps
i que et condemna l'aigua,
narcís fràgil de la tristesa.

Diuen que duus la llum
al fons del teu esperit,
que ningú podrà cercar-la
mai. Només els llavis.

Però el teu cos de pètal
no accepta llavis qualssevol.
Han de ser els de l'amor
que ha triat lligar-te a ell.

Diuen que l'has perdut en l'horitzó,
per això mors lentament.
Per a poder-lo acompanyar
al més aviat possible.

R. V.


Bella dona de la barca - Thaïs

Bella dona de la barca
que cerques el teu amor.
Mirada perduda, somriure trist,
llàgrimes que anuncien la seva absència


El teu vestit llueix la falsa esperança
de retrobar allò que et va pertànyer,
allò que un dia es va perdre
en els resquicis d'una tempesta a mitja tarda


El teu refugi és l'aigua,
veu de la desesperació.
Percepció creixent a cada paraula
que el dolor converteix en silenci


Reflex cristal·lí
de l'entrega que no espera res,
de la soledat que demana a crits
un ungüent que curi les ferides
que dia a dia l'existència
s'encarrega de marcar més profundes.


L'ESPERIT DEL LLAC - Naiade

Entre sedes i brocats
la teva figura lànguida
Oh bella dama!
feta de somni i desig.

Llisca la barca
ombrejant el llac
desfilant entre la broma
enterbolida com el teu pensament.

Abduïda dins el teu jo
abstret el pensament
et deixes dur per la brisa
fent del dia nit eterna.

Vivint sense viure amb tu
deixant fluir el teu sentiment
ancorat en el passat
l'únic temps on vas ser feliç.


La dama blanca - Filalici

L'aigua arrossega lenta la barca
en què s'arrossega, amb les seves teles
la trista dama blanca
citada amb el destí.

Tres espelmes i un capvespre.
Sobre el riu, brodada en tela
la història de Camelot, amb la dama
navega ara vers la fi.

Bella dama que brodaves,
dama blanca, cor d'or fi,
plega els braços, com les veles,
mira enllà, on no t'esperen.

L'aigua arrossega la barca, i el riu
resta en silenci, tot esperant
la tempesta que ja ve,
el cop final del destí.


Fat maligne - boeing

Un fat orc, maligne, plana sobre el bosc,
i el riu espurneja espirs verinosos;
l'aire és tenyit -metzina de mort-
per efluvis d'èter densos i ofegosos.

L'aigua és espessa, llefiscosa, bruta,
i reflecteix núvols en un cel captiu;
una malvestat n'ha pres part, com ombra,
i tem voraçment l'amor femení.

Tot el clos paratge és de misogínia,
que vol fer ser estàtica la dona en amors.
Oh, dama de Shalott, reclosa en una illa,
bellesa damnada en plena esplendor.

Fugint d'un castell, encaterinada,
pel mirall del temps has vist Lancelot,
i fuges ardida, sense por ni ànsia,
i vols 'nar pel riu fins a Camelot.

La teva bellesa fereix el paisatge,
del tot sollevat pel teu gosar audaç,
i l'excelsa ufana de la teva gesta
embraveix el mal, que et tenyeix la faç.

Ningú pot reduir-te, només maleir-te,
i es llancen conjurs terribles vers tu,
i com una nimfa en sulfur caiguda
ta vida s'escapa per cercar la llum.

I en cada brau dona que neix cada dia
una espurna teva la va a assaciar,
i com una au fènix la dreça, altiva,
i ni bruixa ni home la pot dominar.










Votacions

Comentaris

Veredicte