Reflexions particulars

Estimada Josoc,

Fa poc que hem encetat un contacte, i que m'agrada, i que m'agradaria continuar, perquè la teva experiència és molt valuosa, i perquè portes un tresor dins que transpua bondat, serenor, sinceritat, equilibri, amor...

M'agraden els teus escrits; n'he llegit uns quants, i vaig contestar les opinions que em vas dedicar a cada un dels meus escrits però en el meu espai, la qual cosa em fa pensar que no els vas llegir. Encara no sé gaire bé les tripes d'aquesta web i, per tant, la meva ignorància em fa fer coses equivocades o sense resultat.

Comprenc els teus sentiments, que tan bé saps expressar, i crec que si continues escrivint, encara que et sigui dur, et trobaràs millor.

Una abraçada de tot cor,

Materile

Feia dies que no passava pel teu racó.
He llegit el teu escrit com si fos directament per a mi. Com si estiguessis fent-me confidències. No he servit mai per a donar consells, però crec que el fet de treure’t els “dimonis” de dins ja és un xic alleugeridor.
Continues escrivint en un to, tan i tan personal...
—Joan—

Tens raó, envellir és una merda, però forma part d'un procés, pel cual no ens ensenyen cap lliçó. Encaixem com podem les limitacions del propi cos i costa més acceptar les pèrdues. Per a mi, hi ha dues maneres d'encaixar-ho: una vivint al moment i gaudint del que tenim i l'altra, estar emmurriada tot el dia. Ara sóc aprenent de la primera.
Una pel·lícula que em va impactar va ser una que fa poc van fer a la TV que es titula Elsa y Fred. Et deixo l'enllaç per si vols veure-la per YouTube (he de copiar-te tota l'adreça perquè no sé fer enllaços aquí a relats)

http://video.google.com/videoplay?docid=8652388703327698645#

M'agrada llegir el que escrius

pel teu contacte tan amable i pels teus relats i rreflexions, jo també t'aniré llegint... i estic d'acord amb tu envellir, tot i que és sinònim de seguir viu, en el fons és una merda, amb perdó també...
rep una abraçada de mataró
fins aviat
joan

Ara que les vacances són lluny i l'estiu ha deixat part definitivament a la tardor, torno a passejar per RC i a visitar als meus autors favorits per llegir les seves darreres creacions...
He vingut fins al teu espai, doncs, i m'he trobat amb aquestes reflexions tan particulars, tan personals i sinceres, que em semblen com un regal de part teva que m'estava esperant...
Et sembla bé que les prengui com a tal?
És que, en anar-les llegint, m'he sentit com si una amiga em fes una confidència, em fes l'obsequi dels seus pensament íntims amb tota sinceritat... i per a mi, la confiança i la sinceritat són regals autèntics!

Jo també he vist la pel·lícula a què fas referència, Montserrat, i també vaig plorar en veure-la.
Crec que més enllà de la situació concreta individual, fa al·lusió a una situació que transcendeix l'àmbit personal: la soledat, la pèrdua, el dolor.
Si a més, el moment de qui la veu és especial com tu dius... encara toca més "endins", és clar!

Espero que l'estiu hagi estat bo per a tu en conjunt, i que des que vas escriure aquestes reflexions hagis remuntat l'ànim, és així?

Mentre espero la teva resposta afirmativa, t'envio una abraçada molt particular,
Unaquimera