Qui no arrisca, no pisca

Un relat de: llpages

En obrir de nou les parpelles, després de tant de temps closes, fins i tot la feble llum titil·lant dels estels va ferir-li la vista. El que el destarotà realment fou l'aire fètid que arribà als seus narius, una lleugeríssima corrent d'olor a sofre amb reminiscències pútrides d'allò més repugnant. En incorporar-se, es va topar amb una sinistra figura fosca retallada sobre el disc platejat de la lluna, la claror reflectida de la qual il·luminava tènuement la necròpolis com si una fina gasa d'un to grisenc perlat s'hagués depositat sobre tots i cadascun dels monuments.
- No t'espantes? - pronuncià una veu ronca que sorgia d'una cara on amb prou feines s'hi entrellucaven uns ulls, afegint més tenebrositat a una situació ja de per si insòlita.
- Per què? - respongué amb un cert to barreja d'un molt de sorpresa i un xic d'insolència, fruit d'una llarga i òbvia manca de relació amb el proïsme.
- No passa cada dia que retorni a algú a la vida; i, si no tens por, com a mínim hauries de sentir-te agraït -. El renascut semblava que reconeixia un traç de somriure sorneguer enmig d'aquella negror amb veu.
- Com que ja he patit el sofriment de la vida terrenal i l'avorriment mortal de l'altre món, què vols que m'espanti? Quant a l'agraïment, a mi ningú m'ha demanat si volia fer aquest viatge de tornada.
Sonava desafiant, però aquell ens enigmàtic encara no havia perdut del tot la paciència.
- Podràs tornar a jugar als escacs, què et sembla? Encara que amb una altra identitat, reviuràs triomfs memorables enfrontant-te a nous grans mestres. Ser altre cop famós i venerat, no et tempta?
- Ui no, i haver de tornar a matinar els diumenges per fer quilòmetres cap al campionat per equips? I suportar les picabaralles de més d'un sonat per aquest joc? Què t'has tornat boig? Fuig, fuig, que me'n torno al meu forat, que ja enyoro la seva pau.
És el que fa la son dels justos: qui agafa treballadera després d'experimentar en les seves pròpies despulles un bocí del repòs etern?
- Prou de dir bajanades! No em faltis al respecte! - tronà entre les creus del cementiri, les quals s'inclinaren imperceptiblement cap endavant, submises i temoroses davant d'un daltabaix imminent. La veu irada prosseguí, tossuda, per desvetllar els seus propòsits egoïstes:
- D'acord, si tu ho vols, no tornis entre els teus, però sí que accediràs a ensenyar-me a jugar als escacs cada nit, t'ho exigeixo! - ara foren els xiprers, símbols d'hospitalitat, els que van estremir-se amb el retrò final; que una cosa és acollir un finat i l'altra veure trencada la serenor de la nit amb una impertinent xerinola d'un banyeta aprenent.
- I si m'hi nego? - respongué amb una altivesa i un orgull del que tant li fa de quina cara caigui la torrada amb mantega.
- Aleshores et faré immortal, i t'asseguro que te'n penediràs per sempre més d'haver-me desobeït. Els teus coetanis, a qui vagis agafant apreci, t'abandonaran a mesura que s'esgotin llurs cicles vitals, submergint-te de nou en la soledat més aclaparadora pel fet d'estar alliberat d'aquesta roda. El que podria semblar atractiu d'entrada, guanyar la partida a la biologia, acaba convertint-se en un turment insuportable amb el pas del temps - i acabà la peroració amb un silenci que convidava a la reflexió més profunda. No obstant, va quedar parat de la ressolució del seu interlocutor.
- Vinga, ni tu ni jo: ens jugarem la meva voluntat a una sola partida d'escacs.
Sonava tan bé com arriscadíssim.
- La guanyaràs segur, no veig la solta a la teva proposta, ja t'he dit que no hi entenia ni un borrall.- aquella sinceritat l'honorava, venint de qui venia.
- Calla i escolta. Jugaré amb blanques i t'hauré de fer el mat només movent el meu rei les darreres deu jugades. Tan sols movent el meu rei, te n'adones? Encara que el teu monarca quedés ben sol davant del ple del meu exèrcit, és extremadament difícil de fer el mat sense poder moure-les! Si ho aconsegueixo, em deixaràs en pau, em manllevaràs definitivament la vida i moriré de nou i per sempre; si fallo, deixaré el meu sot i seré el teu entrenador d'escacs fins que te'n cansis, obeint-te sense piular.
Va avenir-s'hi amb reticència. Els jugadors d'escacs són uns éssers tan estranys i imprevisibles que et poden sortir amb un ciri trencat quan menys t'ho esperes. Però hi accedí: les seves beceroles en el joc, tot i rudimentàries, li feren arribar a la conclusió que el repte era quasi impossible d'assolir, i ell hi tenia molt a guanyar: darrerament, les nits se li feien massa llargues i una mica de companyia no li vindria gens malament, a banda d'exercitar la ment amb el càlcul de variants, quelcom d'allò més recomanable per eludir les regaleres d'un cervell revell com el seu.
Com no costa gaire de suposar, el ressuscitat no va tardar gaire en agafar un avantatge aclaparador, no en va havia estat un destacat gran mestre durant la seva etapa entre els vius. Però el seu rival no podia rendir-se encara: volia veure si podia guanyar l'aposta perdent de la manera més prosaica.
Tornà a repassar la ubicació de les peces: les blanques tenien el monarca a f6, la dama a c3, un alfil a a1 i l'altre a a2, i un peó a h5, mentre que les negres situaven el seu rei, ben solitari, a h8 i tres peons ocupant h7, h6 i d5. Caram, així d'entrada semblava un tots contra un, de tan arraconat com estava el negre! Rumià una mica més i s'adonà que era mat en un movent la dama a c8. Però aquest no era el tracte: havia de guanyar tocant només el seu rei, no podia desplaçar cap altra de les peces. Per això jugà Rf7, amb escac al descobert, un recurs temible per al contrari, que queda semiparal·litzat quan es veu sotmès a aquesta acció devastadora.
No hi havia elecció: les negres mogueren d4, l'única possible. El ronc que seguí al moviment de les negres era difícil de desxifrar, però li va semblar sentir el mot "una" sorgint del més fons d'aquella gola. El seu particular compte enrera havia començat, amenaçador i implacable.
I ara què, com continuar? Les blanques van jugar Rf8 per evitar que el rei negre s'escapés del seu cau, el que tiraria per terra totes les seves opcions de victòria.
Quan va contestar amb dxc3, menjant-se la dama, el nounat va empal·lidir de cop en adonar-se que dues espurnes vermelles semblaven que s'encenien des del fons d'aquella cara abominable. Tot estava acabat, ara sense dama hauria de recórrer als seus alfils per assolir la victòria, i fer-ho sense maniobrar amb ells era una tasca titànica. La paraula "dues", pronunciada enmig d'una ronquera que començava a ser familiar, afegia més pressió encara a un cap confós pel kafkià de la situació: buscava deseperadament una sortida per a tornar-se a ficar al taüt.
Va decidir-se per Re8, el que forçava la resposta negra donat que el seu peó a c3 estava clavat: Rg7 única. Suant com un condemnat després d'escoltar el "tres" de rigor, el candidat a tornar a estirar la pota (o a no haver-ho de fer mai més) va aplicar una de les primeres normes elementals de tot final: guanyar l'oposició, i per això va moure Re7. Les negres s'adonen que només poden recular amb Rh8. Li va semblar que el "quatre" exclamat immediatament després ja no va sonar tan aspre com els anteriors, però no va saber trobar-hi una explicació.
Aleshores fou quan s'obrí el cel: després de Rf6, el peó negre ja quedava desclavat i podia avançar a c2, el seu amo estava ofegat al racó perquè l'alfil d'a2 controlava la casella g8. Ara va ser ell qui s'avançà a les paraules del seu contrincat: "cinc!", una exclamació de joia irreprimible. Finalment, amb Rf5 es consumà la proesa: Rf5, escac i mat en descobrir-se l'acció mortífera de l'alfil d'a1. Però no s'escoltà el "sis" definitiu, sinó que es desfermà un vent fortíssim que li enterbolí la vista quasi a l'instant, deixant-lo incapaç de discernir el que s'esdevenia al seu voltant i empenyent-lo irremeiablement cap al seu forat al terra, que actuava de trinxera davant el caire inhòspit del clima que l'embolcallava. El xiular eixordador de la terrible ventada va acompanyar la reculada de tot allò que s'havia desplaçat des del seu lloc original després de tants anys de lògica immobilitat, recuperant el cementiri l'aspecte erm més habitual, sense que res ni ningú fos capaç de trobar un signe delatador dels inusuals esdeveniments esdevinguts aquella nit.
El primer raig de sol que aparegué per l'horitzó va enfocar la llesca de terra coberta pel granit que cobria la sepultura, il·luminant el tauler gravat al capdemunt com a recordatori de l'activitat en la que excel·lí el seu habitant en vida. I ressaltava unes grafies que rememoraven la increïble gesta: 666 partides seguides sense cedir ni unes taules. Si algú més vell del llogarret s'atrevia a indicar que, estranyament, sempre hi havia llegit 665, era ràpidament desmentit pels seus veins, atribuint la confusió als típics desordres mentals de la gent gran.

llpages


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

228 Relats

1006 Comentaris

296970 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.