Cercador
Que el destí no et sigui generós, senyor Mahor!
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El senyor Mahor roncava bastant sorollosament, el cos escanyolit i fosc encargolat al sofà aprofitat, brut i mig esventrat. El televisor no callava i així se'l sentia menys. La Getta per fi s'havia desenganxat dels braços de l'home i la Neetu, que acabava de rentar els plats, va acostar-se les passes justes que tenia comptades i li va fer un petó. Sumant petons...l'havia anat perdonant.
Van sortir a fora, mare i filla, del bracet. El cor els anava més de pressa. Aquell dia, cada any, per més que no estiguessin al cas del temps, esdevenia l'anticommemoració. No podrien dormir...el record vívid s'instal·lava amb feredat, tot i ser sempre present als seus rostres.
Feia veure que dormia, l'home de poc més de cinquanta anys. Quelcom que no podia aturar el martellejava pel malson que havia fet real en tal dia com aquell. Si veïns i coneguts o qui fos li preguntaven si se'n penedia, responia sempre els mateixos mots:
-Tots estem subjectes al nostre destí.
I, per distreure l'excusa de la perversitat, se n'anava a tocar el trombó traguent sons pels quals ja ningú no volia pagar. Les dues dones el mantenien. Una oenagè els havia donat feina en una cafeteria. Per aquell motiu s'havia asserenat.
Elles, silents, al pati, acaronaven un cos invisible, el de la filla que no va sobreviure quan el senyor Mahor, ebri i emprenyat, els havia vessat àcid al damunt.
-Jo volia fills, maleïda dona que em duus dones. Les dones són dot!
Per la pell dels rostres cremats, destrossats, les llàgrimes lliscaven acaronant la bellesa que ulls subtils sempre hi trobarien. Ajupides, tocant el terra, per les mans els corrien formigues, talment com havien fet pel cos de la nena que no es va salvar. La mare i la germana cega li van cantar una cançó dolça per treure aquella por i dolor que romanien impregnant l'espai i que cada vegada que feia un any, a la mateixa hora en què va passar, tornaven i es feien sentir, esfereïdores i sense apaivagament.
****(relat basat, dissortadament, en un fet real passat a l'Índia).
Van sortir a fora, mare i filla, del bracet. El cor els anava més de pressa. Aquell dia, cada any, per més que no estiguessin al cas del temps, esdevenia l'anticommemoració. No podrien dormir...el record vívid s'instal·lava amb feredat, tot i ser sempre present als seus rostres.
Feia veure que dormia, l'home de poc més de cinquanta anys. Quelcom que no podia aturar el martellejava pel malson que havia fet real en tal dia com aquell. Si veïns i coneguts o qui fos li preguntaven si se'n penedia, responia sempre els mateixos mots:
-Tots estem subjectes al nostre destí.
I, per distreure l'excusa de la perversitat, se n'anava a tocar el trombó traguent sons pels quals ja ningú no volia pagar. Les dues dones el mantenien. Una oenagè els havia donat feina en una cafeteria. Per aquell motiu s'havia asserenat.
Elles, silents, al pati, acaronaven un cos invisible, el de la filla que no va sobreviure quan el senyor Mahor, ebri i emprenyat, els havia vessat àcid al damunt.
-Jo volia fills, maleïda dona que em duus dones. Les dones són dot!
Per la pell dels rostres cremats, destrossats, les llàgrimes lliscaven acaronant la bellesa que ulls subtils sempre hi trobarien. Ajupides, tocant el terra, per les mans els corrien formigues, talment com havien fet pel cos de la nena que no es va salvar. La mare i la germana cega li van cantar una cançó dolça per treure aquella por i dolor que romanien impregnant l'espai i que cada vegada que feia un any, a la mateixa hora en què va passar, tornaven i es feien sentir, esfereïdores i sense apaivagament.
****(relat basat, dissortadament, en un fet real passat a l'Índia).
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
440468 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com