Quan la foscor m'envaeix...

Ara, tot està ennuvolat, tot va malament. Els dies, cada cop se'm fan més llargs, sense algú en qui confiar. No veig la fi de res, les hores pasen com anys, lentament, com la meva vida. Penso en tot i en res, no veig com arribar a una conclusió clara. Tot és negre. No espero que ningú em comprengui, tots som diferents, ningú sent igual, Com algú pot sentir el mateix que jo? Els segons es fan eterns. Les llàgrimes cauen per les meves galtes. No saben on anar, el camí acaba al meu coll, cansat de respirar... Els meus ulls ja no són de color verd, culpa de les llàgrimes. Sense voler, perdo els nervis, tot ho veig massa complicat. Tremolo. La meva respiració s'accelera, sembla, com si el meu cos s'haguès posat d'acord per riure's de mi. Em miro, les meves cames no s'aguantan dempeus, són només dos pilars que impideixen que caigui més avall. Els meus braços estan marcats, vermells de dolor. Ja no sento el meu cos. Observo les meves mans i veig que han viscut massa per tindre només 16 anys. Miro al meu voltant i ja no hi ha ningú. M'envolta tanta gent... però... tants pocs semblen escoltar-me... Ningú sembla veure'm. De sobte... escolto una veu que em diu: "fes-ho... ja no tens res a fer aquí" M'hi veig reflexada al mirall. Sola. Nua. Sense res. Les meves pulseres, les que un dia portaven els meus canells, han desaparegut. No vull que la sang arribi a elles. Em concentro i ho veig tot borrós. Les llàgrimes no em deixen veure... el meu pols.. tremolós.. agafa amb poca força una fulla... Decideixo fer una cosa que mai havia pensat fer.. De cop i volta, veig passar per la meva ment tota aquella gent que en algún moment m'havia dit: "T'estimo" I ara... no els creuré. Tanco els ulls, sense deixar de plorar. En aquell moment recordo aquell peluix que em van regalar al moment de néixer. Deixo caure la fulla i em cau al peu, però no sento res, com si el meu cos fos de pedra. Sec al terre, plorant abraçada a aquell peluix al que quan sols era una nena, era feliç. Obro la porta del meu armari, m'hi fico dins i sense deixar de plorar, m'hi quedo dormida.
Porto mesos així, sense ganes de viure, sense de riure, sense ganes d'estar... sols volent arribar a casa i posar-me a plorar. Esvair-me del món que m'envolta. Esvair-me de la realitat, d'aquesta puta realitat en que una està sola, tot i envoltada de gent. Realitat en la que molts riuen, altres ho intenten, altres ploren i altres ho neguen. Arribo a casa. Veig la fulla al terre, plena de sang. Veig a ma mare al sofà asseguda, plorant. Que sap ella? Si no em coneix ni tan sols una mica. Creu que soc feliç, però només veu el que vol. Sense creuar cap paraula, vaig a la meva habitació i encenc l'ordinador. Ella ni tan sols m'ha mirat. Escolto una cançó i em poso a plorar. Em dius "Hola" i perdo les ganes de contestar-te. I torno a tremolar. Tot em tremola... em giro i caic al terra. Ja eren massa nits plorant, sense menjar, sense dormir, parlan't amb els coixins. Em desperto a una sala freda. Un hospital. Solament un doctor està al meu costat, em diu que ningu ha pogut anar a veure'm, ni un sol dia. Em diu que ma mare va caure rodona al terra en veure'm desmaiada, que no havia soportat la idea de perdre'm... No soportava la idea de veure'm d'aquella manera. Sense color. Tremolant. Amb les llàgrimes als ulls i un full arrugat a la mà amb un últim adéu abans d'hora... M'aixeco de cop, però sóc massa dèbil per estar aixecada, i caic al terre un altre cop. No tinc forces per viure... Veig unes pastilles, agafo unes quantes... escric la meva realitat en uns folis blancs que trobo. Em prenc les pastilles i em perdo a la llum.. que se'n va... poc a poc es va convertint en una ombra en la que ningú intenta donar-me la mà... però en la que m'hi sento bé. Veig el final… trista la meva vida, trista la meva mort… però, i què?... si ja a ningú importava…