Difícil, però no impossible.

Cada dia m'aixecava a la mateixa hora, tan desperta com sempre, em mirava al mirall i em deia a mi mateixa: avui serà un gran dia petita, les classes aniran de luxe.
Un bon dia em vaig aixecar amb un mal als pits.. pensava que m'havia donat algun cop i no li vaig donar més voltes.
Aquest dolor va seguir durant dies i dies, cada matí, em costava més dir-me a mi mateixa que sería un gran dia; no em sentía bé.
Vaig decidir tocar-me el pit, el notava estrany. Vaig notar una cosa ben estranya dins. Tenia un petit bulto al pit. Quina cosa més rara.
A partir d'aquell moment vaig estar miran't-me els pits cada dia per si notava alguna cosa que no havia de ser.
No podia aguantar més, em feia mal i no sabia que fer ja. Vaig dir-li a la meva mare. Em va mirar, em va palpar el lloc on jo li havia dit que havia notat el petit bulto.

Vam decidir d'anar al metge, no sabien molt bé que podia ser.
La doctora em va manar unes pastilles per si era una petita inflamació per algun problema més aviat de la menstruació, però aquestes no van funcionar.
Als pocs dies vam tornar, me mare ja es posava nerviosa, i jo, seguia sentint aquell mal.
Em va dir que ho creia poc probable, però que m'haurien de fer unes proves. Tot era posible, i si era un càncer?
La meva àvia va morir d'això vaig pensar, i la meva mare sempre m'havia dit que a partir dels 18 anys, cada any m'havia de fer una revisió per si les mosques.
Dit i fet. Em van fer les proves, però encara havia d'esperar uns dies.

Estava neguitosa, apart d'aquest petit bulto jo tenia els meus problemes, els meus amics semblaven passar de mi (o almenys això és el que sentía jo), el noi amb el que estava estava molt estrany amb mi, la meva familia estava al seu món i jo em veia cada dia una mica més sola, però tot i així cada dia tirava endevant com podia.
Als 2 dies d'haver-me fet les proves, van trucar de l'hospital. Haviem d'estar aquella mateixa tarda allà que volien seguir investigant. El resultat de les proves donava positiu en quant al petit tumor que tenia al pit, però no quedava clar que una noia de setze anys poguès tenir càncer, ja a aquesta edat.

Els dies seguien passant i a mi m'anaven fent proves i més proves I els doctors no acabaven de dir-me que tenia, semblava que m'amagaven alguna cosa. Vaig parlar amb la doctora que m'havia anat fent tot el seguiment i li vaig parlar clar:
-Siusplau Gemma, digues-m'ho, què tinc? M'hes igual que sigui res dolent, però necessito saber-ho… siusplau t'ho demano…
-Petita, on és ta mare? M'agradaria que fossiu les dos aquí.
-És a fora al passadís, vaig a buscar-la, ara torno.
-D'acord.

Vaig surtir i vaig dir-li a la meva mare que entrès, haviem de parlar amb la doctora.

Va començar dient:
-Aviam, m'és molt complicat de dir-vos-ho, però tots els resultats a les proves que t'hem fet ens donen positiu al càncer.

La meva cara es va posar blanca. Ma mare em va agafar de la mà i em va dir:
-Tranquil·la, tot anirà bé, ja ho veuràs.

Em vaig quedar parada, ho havia imaginat, però vaig pensar que no podia ser, tan jove, i ja amb un problema d'aquestes dimensions. No m'ho podia acabar de creure. La doctora va continuar:
-Mira, tot no s'acaba aquí. Tú ets molt jove i amb les noves tecnologíes i les nostres cures, tiraràs endevant. Tens molts anys per viure i aquest tumor que t'hem trobat era ben petit, no s'havia evolucionat encara.

Vaig agafar a me mare, li vaig donar un petó i vaig sortir a for a, havia de respirar aire, no volia sentir com seguien dien't-me que tot seria igual. Jo no ho veia pas d'aquella manera tan positiva.

Al poc vaig començar amb les teràpies. Tot havia cambiat, els meus amics, semblaven haver desaparegut, no sabia res d'ells. La meva familia va ser la única que va estar amb mi en tot aquell temps.

Quan vaig poder surtir al carrer sense cap tipus de por vaig decidir trobar-me amb tota la colla, havien canviat tant. Tots tenien les seves parelles i eren feliços. Jo no havia fet ni batxillerat i ells ja començaven la carrera. Em va fer il·lusió veure'ls, però em sentia desplaçada encara,Aixa que m'ho vaig propasar… a partir d'aquell moment, vaig veure que la única sortida que tenia era el no amagar-me més i tornar a ser del grup, o si més no, intentar-ho.

Si havia pogut arribar a superar el càncer, allò era feina de nens petits, o no…