Quan els ous eren ous

Li vingué de cop una onada de melancolia. Una ona salada, un xic brusca potser, amb un gust de no-sé-que dolç. I tingué, altre cop a l’avia allà, repenjada a la massa de pa cru que pastava. La boca se li feu aigua en tornar a trobar-se, tot just baixar de l’habitació de cortines corregudes, amb uns ous fregits amb patates a taula i el got de llet abocat amb cura. La trobava a faltar, oh i tant que la trobava a faltar! Amb el seu davantal tacat de seu de porc, les mans enfarinades i els pocs cabells que li restaven aguantats amb una pinça fosca. O potser era aquell perfum suau de gingebre que se li havia barrejat a l’aire salat de l’illa? Tot tornava, sense haver-ho demanat, i ella seguia allà palplantada amb els ulls buits i tant plens alhora de temps llunyans i, d'acord amb el gran tòpic, feliços. Així com l’escriptura expia l’ànima, pensà, les olors l’enverinen. Se’t posen dins els narius, ben calentetes, sense donar cap senyal de voler-ne sortir. I és llavors quan és fa la màgia i tot revé. Aixecà els ulls, com sortida d’un viatge llunyà. La botiguera, que apartà la mirada que li tenia clavada, dibuixà un somriure intuint la c
-Ja no se’n troben d’ous com aquests eh! Són dels del meu sogre, els recull ell mateix en sortir el sol. Els hi deixo per quatre euros, només per a vostè. I miri que són bons aquests ous, no en trobarà pas de millors en tot el mercat.
-Posi-me’n mitja dotzena