Endins

L'espai pren sentit una nit de finals de juny. Diuen que són les més curtes. Breu, doncs, i xafogosa, fins el temps goteja, deixant un “regustillo” amarg i un somriure curiós als llavis. Fa una setmana que somric així.

Passaran els dies i restarà. A les fotos, a les tasses de te amb menta de l’estiu, aquest rastre calmat quasi imperceptible. Avui m'adono que no sempre tot es comprèn. Que per aquí s'amaguen forces desconegudes. Els monstres poden lliscar per les parets sense fer soroll.

Els saludo amb simpatia sincera, la raó del meu somriure. Dibuixa una línia fina que no és trista; es resigna, és pacient. És el primer traç d'un projecte que pren forma, d'una acumulació de detalls insignificants que es dipositen, com a retalls de papers amb sanefa. Sedimenten en algun relleu de la trajectòria, esperant ser moldejats, apilats, ordenats, retallats i enganxats per donar lloc a una obra completa. Seran textures, motius extravagants que varen poder estar de moda, paraules que ja no s'usen ni s’usaran més, perquè són en una llengua estranya, sensual però sense semàntica coherent; seran aromes exòtics, notes desafinades, paper arrugat amb ràbia o plegat amb cura en quatre, segellat amb cera tova per garantir-ne la confidencialitat.

Avui entenc el caos. I tinc el somriure de qui es mira un taller amb teranyines. Que si, que hi ha molta pols, i fa tossir quan hi entres. Però si t'hi fixes entre tot els esbossos insalvables s'hi acumulen obres inacabades, maquetes, idees sense explotar, colors que la memòria havia esborrat de la paleta. S'haurà de fer neteja, però aquest lloc si, aquest lloc permetrà crear.