Pura urpa

-La doctora Kota té la cota d'empatia tan reduïda que costa d'entendre.

Aquell mots, curiosament idèntics, eren dits d'ella d'ella vint-i-dues vegades al dia i feia temps. Un nombre mestre que l'havia d'alliçonar. Així que en somnis la va advertir:

-Et van posar Dakota, que en nadiu americà significa 'amiga'. No n'estàs fent cap bon ús.

Però la doctora es va girar cap a l'altra banda del llit, de cara a l'amant de torn: un senegalès molt ben proveït, com els baixos d'ella demanaven. El va grapejar un xic per repetir sessió de why not top sex i ell megabé que s'hi va avenir. Mentre cardava pels descosits, però, a la Kota se li dibuixava un 22 a la paret, al pit d'ell, al llençol...que impedia acabar l'orgasmamenta com era de menester. Allò era preocupant.

Va demanar un descans laboral per desvintidosar-se. Volaria a Birmània, li va venir. Quan tornés es podia canviar el nom. Allò d'haver tingut una àvia medicinewoman no li anava bé en aquell sentit. Ella era doctora de la seguretat social i una de les millors imita-humanoides del centre, per la qual cosa havia obtingut un bon ascens. Si calien retallades, ella era la millor tisora i allò no ho sabia fer qualsevol.

Quan estava entrant les maletes al cotxe platejat amb els seients folrats de tela daurada to posta de sol, va sentir una veu darrere seu:

-Veus que bé? Vacancetes, filla de la gran puta! Contenta, eh? Això és vida!

La veu de l'home de quaranta anys llargs malportats que el feien semblar de seixanta i que es deia Froz la va fer estremir.

-Frog?

Sí, l'anomenaven 'granota' en anglès pel fet d'haver-se malmès les cordes vocals a causa de l'allargassament d'una infecció bucal a la qual la doctora Kota no li va donar massa importància. No n'hi havia per tant! Res de permetre's deixar la feina, a pencar, que s'havia de fer tirar el país confús com fos com fos com fos.

-Hola, gripau afònic. O hola, granota rogallosa.

Ella va ferir-lo encara més, per recordar-li la relació amorosa que havien tingut feia anys i que no havia arribat a bon port.

-Gaudeix, bon viatge!- va acabar. I ella va fer cas omís d'aquell gramòfon rovellat.

A Birmània va tenir la mania d'adquirir una tela que li va entrar pels ulls, estampada de roses de te obertes com vulves tendres. Com la seva, tan fresca. Va somriure lascívament.

Tan bon punt va tornar a ser a casa seva, situada al barri més alt de la ciutat més alta de renda per càpita, va fer-se fer una faldilla llarga amb la roba artesanal asiàtica. La seva modista habitual havia tingut un atac de ciàtica i no podia atendre-la. Així que la Kota en va buscar una altra. Aparcar l'antiga no li va ser un problema quan la dona va demanar-li si la podria visitar i donar-li un cop de mà per a medicaments. Bé, que anés a la consulta i ja prendria nota a l'ordinador, el déu que enviava l'escrit a la central, ella era mera subordinada. Ah, i que es recuperés.

El peça tèxtil acabada era tan primorosa que tothom mirava la Kota lluint-la conjuntada amb una camiseta cenyida, jaqueta de pell amb serrell final i botes de xarol fúcsia. Collaret de pedreria que havia costat ni un ronyó en una joiera d'uns arruïnats que malvenien el gènere i que arran del disgust patien de pedres als ronyons, punxaires com meteorits del tipus cactus de la sogra. En saber que la compradora era doctora, van voler parer, sinònim de certa comprensió...i ella els va enviar al centre de salut a fer tanda com tothom i atenir-se al protocol. En temps de vaques flaques, va afegir, a tibar-se el cinturó. I es va passar una mà pel seu, de macramé rosa clar, una delicatessen d'haute couture.

Quan va ser al seu domicili va voler dutxar-se. Després trucaria un amic seu notari de la mateixa índole que ella prenent la píndola de la vida, força notori al catre. I que portés cava del millor.

Quan va anar a treure's la faldilla...se li va fer impossible. Se li havia arrapat al cos amb insistència envejable per a qualsevol contendent sexual que hagués tingut. La Kota va estirar-la, i tampoc. Començava a enfadar-se i alarmar-se. Què carai estava passant? Agafaria unes tisores i au, la destrossaria, però se n'alliberaria.

No hi era la de la neteja, la Gaia. Havia agafat la grip i estava fent cua a l'ambulatori. No li pagaria pas un dia no complert. Es va emprenyar més.

Ni amb l'eina de tallar va aconseguir fer res a la faldilla resistent.

De cop i volta les ungles de les mans i dels peus li van començar a créixer imparablement.

-Què és aixòooo?

Va cridar. La por va rebotar per cada estança pulcra alhora que de la vetusta -i màgica- tela de la qual estava feta la faldilla cada rosa esdevenia el rostre d'una persona usuària de salut pública, desatesa, que li feia retrets:

-Em vas fer sentir humiliada, enrabiada, fastiguejada, impotent. Víctima d'un sistema opressor i depredador amb els dèbils.
-Tenia complicacions als pulmons, quasi no podia respirar, però no et vas moure per fer més per mi.
-Jo havia de menjar gelatines i prendre calmants que valien un ou i tu no m'escoltaves, no apartaves la mirada de la pantalla. Et limitaves a teclejar.
-Si us plau, no m'ho posis més difícil. Escolta'm mirant-me, mira'm on tinc el dolor, fes un tacte, tracta'm amb caliu!
-Ets una merda de policia mèdica d'aquest estat corrupte! El que fas, trobaràs!

Va córrer com una esperitada cap un mirall. La darrera flor li comunicava:

-Ets un monstre, ets pura urpa. Així et quedaràs.

Durant uns segons va pensar que allò no era cert, era un malson, li deuria venir d'haver vist 'El retrat de Dorian Grey'. Va tancar els ulls, es va bufetejar, va picar de peus, es va estirar al terra fred (la calefacció no estava funcionant).

Res de res. Tot igual.

Pura urpa.