Punts suspensius...

Estava molt cansada, havia estat un part realment llarg i complicat, però afortunadament tot havia sortit bé.
Ara s'havia acabat tot, ja no s'havia de preocupar per res més.
Una certa angoixa envaí el seu cor; no havia comptat amb aquell estrany sentiment. La seva mare entrà.
-Com estàs Laura? Què et trobes un poc millor? Ja hem acabat, ja no hi has de pensar més. D'aquí un parell de dies surtirem d'aquí i tot serà diferent. Els fantasmes del passat s'esborraran per sempre, ja ho veuràs.
La Laura assentí com sempre amb el cap, però cap paraula sortí de la seva boca.
-Estic cansada mare, m'agradaria dormir un poquet. Què pots tancar-me la finestra per favor?-
I es quedà sola dins la fosca d'aquella freda habitació de parets grises de l'hospital. No es podia dormir de cap de les maneres.
Havien passat tantes coses en tan poc temps...i era encara tan joveneta...El proper dimecres era el seu 17è aniversari, però aquest any no es moria de ganes de celebrar-ho.
Recordà l'any passat...S'ho havia passat tan bé a la seva festa..
La Laura sempre havia estat molt alegre, però en aquest darrer any...poc després del seu aniversari, semblava haver perdut tota aquella alegria.
No podia esborrar de la seva ment aquell dissabte, aquell maleït dissabte que li canvià la vida. Si no hagués anat a aquella festa...
Aclucava els ulls, i estrenyia amb força les parpelles, com si volgués despertar d'un llarg mal son. Però per molt que les estrenyia, tot tornava a ser com abans només obrir-les.
Aquell soroll li retronava dins el cap, i per molt que es tapava les orelles, no deixava de sonar.
Si almenys pogués plorar i treure tot el que duia a dins...Però ni una llàgrima podia caure del seu rostre cansat.
-He de ser forta! Tot s'ha acabat, i les coses seran diferents a partir d'ara. És el millor que podia fer- es repetia una i altra vegada a ella mateixa.
Però ella no es creia aquestes paraules...no se les podia creure.
Havia callat durant aquests nou mesos, havia dit el que volien sentir els altres, i havia pensat també el que se suposava que havia de pensar donades les circumstàncies. El seu cap li havia dit com havia d'actuar...però i el seu cor? El seu cor no li deia el mateix, i lluitava amb força per fer-la canviar d'opinió. No obstant, la força de la raó semblava vèncer finalment.
Però aquell renou...com es podia oblidar d'aquell renou sense rostre? Havien conviscut durant nou mesos, durant els quals les seves mans rebutjaren acariciar aquella panxa...que anava creixent lentament. Nou mesos amb ella...aquell soroll...i ni tan sols li havia pogut veure el rostre, ni tan sols l'havia pogut acariciar. Li hagués agradat tant poder estrènyer-li la maneta...
-Què deu ser nen o nena...?- es preguntava una i altra vegada entre el silenci d'aquelles quatre parets. Ni això no sabia...
-Laura, rebela't, lluita contra tots, enfronta't i diguès a la fi el que sents, el que vols!!! Fes-ho Laura!- li repetia continuament aquell órgan que bategava dins el seu pit.
Per uns moments pensà que passaria si ho fes...i un petit somriure se li escapà de la boca.
-Laura, em pensava que dormies...Estic contenta que et trobis millor preciosa- li digué la seva mare tot veient que somreia.
El somriure, però, desaparegué ben aviat, i aquell rostre trist , tornà a guaitar ben aviat.Es tornà a quedar quieta, pensativa..amb el mateix rostre cansat i neguitós. El pes del cansament anava finalment caient, i tot aclucant el ulls, es quedà profundament adormida.

Es trobava en una habitació estranya, però tan bonica...plena de colors vius i divertits. A les parets, hi penjaven tot de quadres d'animalets de molts colors...donant-li un caire alegre i infantil. La Laura estava asseguda al sofà de retxes blaves i grogues, que tant li agradava, i tenia a sobre seu, a la fi i després de nou mesos d'espera a la seva nineta.
Era preciosa...Cabells negres com el carbó, i aquells ulls tan blaus i tan oberts, com la seva mare. No es cansava de contemplar-la, era tan guapa....
-Laura, desperta, que tens visita- li murmurà la seva mare a l'orella.
Obrí els ulls i tot seguia com abans; la seva mare...i aquella freda habitació de color gris pedra. Però, aquell somni...!Havia estat tan real...semblava tot tan veritat.
En aquells instants, sabé que havia tengut una nena...una nena preciosa de cabells negres i ulls blaus, com ella.
Alguna cosa li deia que allò havia estat real, una cosa així traspassava més allà de qualsevol somni.
Tenia els ulls oberts, però aquella mirada blava, seguia clavada en els seus ulls. I aquell plor...aquell plor seguia ressonant amb força dins del seu cap.
Era com si aquella criatura cridàs als quatre vents que l'anés a cercar, que travessés aquelles quatre parets, i l'agafés prement-la fort contra el seu pit.
-Laura, que no veus la tia, que t'ha vengut a veure?-repetí la seva mare. Però la Laura s'aixecà amb decisió, travessà aquella porta, i amb un tímid somriure als llavis, agafà aquella criatura, estreyent-la fort contra el seu pit.
El soroll desapareixé deixà de ressonar en el seu cap...