Fins ara

Caminava carrer avall, quasi corria...sense rumb, sense saber exàctament on anava. Les llàgrimes li tapaven la cara, i impedien que veiés per on anava.
-Què no et trobes bé Teresa? Fas mala cara, que et puc ajudar en res?- li demanà la senyora Antònia, mentre observava el gest desencaixat de la jove.
Però la Teresa no li va contestar, i seguí caminant carrer avall, fins deixar enrere el seu poble.
S'aturà de córrer, el seu cos esgotat, i els batecs del seu cor, no la deixaven ja avançar més de pressa. Es posà a caminar lentament...mentre les gotes de suor degotaven del seu rostre cansat.
No hi havia ningú en tot aquell alzines...només les soques d'aquelles majestuoses alzines...i les seves fulles, eren la seva companyia. Tot era silenci...
La Teresa seguia avançant lentament, caminant per entre aquella arbreda. El cel es començà a tapar, i en uns instants, uns enormes núvols grisos el taparen completament, donant pas a una intensa pluja, que calà profundament en el cos cansat de la Teresa.
La gran quantitat d'aigua que queia i que impedia a la jove continuar avançant entre els arbres, feu que es quedàs asseguda a un raconet, sota les branques que degotaven d'una de les alzines, mullant-li si cal, encara més la cara.
La pluja no durà molt de temps, havia esta només un d'aquells xàfecs que acostumen a fer al mes de setembre, i en poc temps, el sol tornà a brillar amb la mateixa intensitat d'abans.
La Teresa anava xopa de cap a peus, amb les sabates plenes de fang. Això, però, no semblava pas importar-li.
S'aixecà amb pressa, i tragué alguna cosa de sota el seu jarsei. Ho premé fort contra el seu pit, i continuà avançant pel caminoi que s'obria davant ella.
Ja no hi havia silenci, el sorollet agradable d'aquells ocellets que voletejaven alegres entre les alzines, acompanyaven les passes ara altra vegada apresurades de la Teresa.
El seu rostre cansat, estava ara eixut de llàgrimes, i havia donat pas a un tímid somriure.
De sobte, s'aturà, i tornà a prémer allò contra el seu pit.
Avança tres passes...i mentre es llançava al buit amb aquella fotografia estreta contra el seu pit, digué: Fins ara Joan...