Cercador
Puc ser la teva ment
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
-Pot ser la meva ment, a la meva ment, estar-hi? Eh, noi?
'I am the eye in the sky
looking at you.
I can be your mind'
Li va agradar escoltar allò que no entenia. Se sentia els Alan Parsons Project perfectament. La casa pairal amb les entranyes florint-se i les finestres cegues, sí, l'oïa. Sortien, la veu i la instrumentalització, per la finestrella de l'autocaravana tunejada aparcada ni massa lluny ni massa a prop.
Potser aquell dia, també, li practicaria grafittis als murs enfosquits amb humitat que li atacava els ciments.
Ho faria, el nen-noi, novament? Estava creixent. Havia començat a fer-n'hi als deu anys. Sabia que en tenia tretze passats. Aquell rostre que no veia i del que en coneixia la mirada. Que li espraiés colors fent formes!
Per damunt la teulada amb molsa de textura que excitava gats i gates, la lluna de mitjans juny no marxava fins cap a les nou del matí. La xemeneia torçada mai deixaria d'intentar fer-li pessigolles: recordava que, feia qui-sap-lo, havien estat companyes de jocs. Aquella lluna que rebia comentaris:
-Sembla un plàstic inservible!
-Sembla un crispell descolorit!
-Sembla una hòstia sagrada rosegada!
Les finestres engolien, per les escletxes de les totxanes, aquells mots. Els tapiaven, endins seu, en feien col·lecció, els plaguessin o no. Amb coses així i d'altres no així bé s'havien d'entretenir.
Les canyes africanes, intuïa, haurien tret flor: aquell to taronja butà li elevava l'esperit. S'igualava al d'alguns maons d'ella. Els cromatismes, subtilment, es buscaven.
-Fes pestanyes als meus ulls closos!
Hi havia de ser, és clar, tal volta esmorzant a aquella hora, el noiet, dins el vehicle nòmada.
-No hi ha diners per a comprar el material- li feu saber, afligit.
I seguí:
-Però...no pateixis pas. Les tindràs.
Creia en la màgia, el nen-noi. La realitat era mal·leable, variada, infinita. La certesa li venia de tants contes com la mare i l'àvia -que havien marxat amb uns vents de novembre- li havien fet germinar a l'ànima. La seva mirada ho traspuava. La vella casa ho abraçà: somreia, de debò, com capgirat, l'arc carpenell de la porta frontal, com si respirés des del cor, sabent més enllà del saber erroni, assolint un esclat que l'acaronava.
Va agafar uns testos infecunds que feien de castellers contra un safareig ple de bretxes. El forat del fons els el va tapar amb còdols de riera. Va disposar nou testos, separats, formant un cercle sota el cel amb núvols que congriaven tempesta.
El pare el va cridar:
-Ens en anem, afanya't!
Espai per a una necessària pau d'espera.
Mentrestant, la casa, de tant en tant, rememorava aquella cançó que, ignorava per quin motiu, se li havia incrustat com qui estampa un petó i te'l quedes.
Despertà amb unes sensacions plaents, com un massatge.
Sabé -com si ho veiés- que el noiet havia complert: cada finestra aparedada mostrava pestanyes! Amb un pinzell i amb els dits, lentament, dolçament, enfilat en una escalà de mà i d'ànim, el noiet les havia traçades. Eren dels colors de l'arc de Sant Martí que s'havia originat després de la pluja intensa aquell dia. Set testos n'havien absorbit els tons. Els dos restants havien xuclat els colors de la lluna diàfana i de les canyes africanes. Aquells nou colors, cada pèl de les pestanyes dels ulls fermats del vetust edifici que, commogut, s'expressà:
-Si pots ser a la meva ment...no...ets al meu cor!
En aquell precís moment, en un punt remot del Cosmos, s'expandí una dosi gran d'allò que arreu i eternament cal: amor.
'I am the eye in the sky
looking at you.
I can be your mind'
Li va agradar escoltar allò que no entenia. Se sentia els Alan Parsons Project perfectament. La casa pairal amb les entranyes florint-se i les finestres cegues, sí, l'oïa. Sortien, la veu i la instrumentalització, per la finestrella de l'autocaravana tunejada aparcada ni massa lluny ni massa a prop.
Potser aquell dia, també, li practicaria grafittis als murs enfosquits amb humitat que li atacava els ciments.
Ho faria, el nen-noi, novament? Estava creixent. Havia començat a fer-n'hi als deu anys. Sabia que en tenia tretze passats. Aquell rostre que no veia i del que en coneixia la mirada. Que li espraiés colors fent formes!
Per damunt la teulada amb molsa de textura que excitava gats i gates, la lluna de mitjans juny no marxava fins cap a les nou del matí. La xemeneia torçada mai deixaria d'intentar fer-li pessigolles: recordava que, feia qui-sap-lo, havien estat companyes de jocs. Aquella lluna que rebia comentaris:
-Sembla un plàstic inservible!
-Sembla un crispell descolorit!
-Sembla una hòstia sagrada rosegada!
Les finestres engolien, per les escletxes de les totxanes, aquells mots. Els tapiaven, endins seu, en feien col·lecció, els plaguessin o no. Amb coses així i d'altres no així bé s'havien d'entretenir.
Les canyes africanes, intuïa, haurien tret flor: aquell to taronja butà li elevava l'esperit. S'igualava al d'alguns maons d'ella. Els cromatismes, subtilment, es buscaven.
-Fes pestanyes als meus ulls closos!
Hi havia de ser, és clar, tal volta esmorzant a aquella hora, el noiet, dins el vehicle nòmada.
-No hi ha diners per a comprar el material- li feu saber, afligit.
I seguí:
-Però...no pateixis pas. Les tindràs.
Creia en la màgia, el nen-noi. La realitat era mal·leable, variada, infinita. La certesa li venia de tants contes com la mare i l'àvia -que havien marxat amb uns vents de novembre- li havien fet germinar a l'ànima. La seva mirada ho traspuava. La vella casa ho abraçà: somreia, de debò, com capgirat, l'arc carpenell de la porta frontal, com si respirés des del cor, sabent més enllà del saber erroni, assolint un esclat que l'acaronava.
Va agafar uns testos infecunds que feien de castellers contra un safareig ple de bretxes. El forat del fons els el va tapar amb còdols de riera. Va disposar nou testos, separats, formant un cercle sota el cel amb núvols que congriaven tempesta.
El pare el va cridar:
-Ens en anem, afanya't!
Espai per a una necessària pau d'espera.
Mentrestant, la casa, de tant en tant, rememorava aquella cançó que, ignorava per quin motiu, se li havia incrustat com qui estampa un petó i te'l quedes.
Despertà amb unes sensacions plaents, com un massatge.
Sabé -com si ho veiés- que el noiet havia complert: cada finestra aparedada mostrava pestanyes! Amb un pinzell i amb els dits, lentament, dolçament, enfilat en una escalà de mà i d'ànim, el noiet les havia traçades. Eren dels colors de l'arc de Sant Martí que s'havia originat després de la pluja intensa aquell dia. Set testos n'havien absorbit els tons. Els dos restants havien xuclat els colors de la lluna diàfana i de les canyes africanes. Aquells nou colors, cada pèl de les pestanyes dels ulls fermats del vetust edifici que, commogut, s'expressà:
-Si pots ser a la meva ment...no...ets al meu cor!
En aquell precís moment, en un punt remot del Cosmos, s'expandí una dosi gran d'allò que arreu i eternament cal: amor.
Comentaris
-
Uuummmmm, sí...[Ofensiu]Montseblanc | 16-06-2017
...les cases abandonades, que tenen vida pròpia. I els caparrons de la gent jove, que encara no s'han fet malbé i conserven tota la ingenuïtat i la imaginació de la infància. Parella perfecte per dibuixar imatges que estoven l'ànima.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
440468 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com