Pregaries davant la Pedra II ( primeres pregàries i records)

*

Prop la Pedra hi ha una font,
prop de la font hi ha un arbre,
i en l'escorça el nostre amor
que ja gairebé oblidava.
Prop de l'arbre hi ha un camí,
prop del camí plora un home
que no gosava venir
fins als teus peus a aquesta hora.
L'escorça de l'arbre viu,
mai ha enterrat les imatges
dels nostres dos cors units
com dos rius en la muntanya.
Terbolí i refrec, un gorg
on moriren mil paraules,
i en nasqué el que va morir
amb tu. Una font d'aigua.
Tornaràs, i si aquí em trobares
abraça'm en nom de Déu.



**
Al meu cor tinc una font
que d'amor brolla i esclata,
i l'escorça del meu cos
és allí sota amagada.
T'abraçaré en nom de Déu
quan vinguis sense paraules
amb ton cor unit al meu
que és la més llarga besada.



*
*
És fonda. Està clavada al sol molt fonda
la Pedra del meu delit.
I al teu cor com una rosa
plena d'espines al pit.
Aguaita'm, encara em queda
molta vida pel davant
i la donaré sencera
si has de renéixer del pam
de terra on ets acollida.
No hi haurà llavors ferida,
daré la vida per tu,
i la nafra serà guarida,
però me l'has de guarir tu.
dient-me que em perdonares
el que he fet de magre i cru.
És fonda i està clavada al cor,
la ferida en el més dur.
I es canviarà en aigua viva
quan tornis, que ho sé, a ésser tu.
Reneix per a mi renovada!
que l'errada no te fi
si no hi ha renaixement.
Igual que l'enteniment
es perd si et falta l'amada



**

.... La Rosa Blanca que espera
florir també en el teu pit
per a guarir-te la nafra
de solitud i d'oblit....
Torna a tenir enteniment
que la Rosa ja és guardada
i et falta la cura a temps
per a tenir-la trobada.

*

En diuen la Pedra amb Creu
del lloc on ets enterrada
car cada dia que hi vaig
li gravo més enfonsada.
Aquí hi vàrem fer l'amor
dessota estels que brillaven,
dessota llunes de mel
i dessota sorolls d'arbres.
Era la Pedra on nosaltres
hi escrivíem a vegades
l'història del nostre amor
i ara tu hi ets enterrada.
Sota la Pedra que vull
hi rau la dona estimada,
i sota el cor rau la pau,
car la vull ressuscitada.
Viu i aixeca't trosset d'or!
que t'espera l'abraçada
d'un amor que ha estat més fort
que la mort que et té colgada.





**
Hi férem l'amor no gaire,
allí hi deixàrem no-res
i ara que estic en el aire
pur del cel, on res es més
que la Pedra enamorada
que m'has deixat com a pes,
et demano cada dia
una pregària i un bes.
*

Oblida'm si vols
En la foscúria espessa
de la mort que ara et té presa.
Però no oblidis mai, amor,
que antany algú va estimar-te
car la vida no pot dar-se
si no t'ha estimat algú,
car és senyal de que tu
has estimat tant com l'altre
Oblida't d'aquelles hores
de neguit en la foscor.
I oblida, però de debò
les males coses passades.
Però no oblidis les petjades
de qui du Arc i Cavall Blanc
que es diu Amor
i fa igual
per l'or que pel fang petjades.
Com ara damunt el niu
de la Pedra ben clavada,
o en la meva breu besada
al roc que acarona el riu.



**
Com un altra estimes tu,
i m'oblido de les hores,
car aquesta companyia
que tinc dins la Pedra puny
com la fulla que adormida
no cau en tardor sinó en juny
Rebo el bes que em dona el riu
que és del meu niu la regada.



*

On és on la vam trobar
la Pedra de mort i vida?
Vora el mar, mig encongida
damunt un penya-segat.
La sal l'havia trencada,
l'aire gratat i corpresa,
i el fred de la tramuntana
de l'hivern empordanès
l'havia fet forta i presa
com el nostre cor sorprès.
Hi férem l'amor de tarda
igual que no féssim res:
fogueres de bruixots joves
i balls d'indi mal entès.
Allí hi deixàrem els anys
que ara enyoro més encara.
Vaig escollir-la per ara,
per tapadora i per creu,
per tomba i per epitafi.

Vaig estimar-la com meva
i ara hi reso aquí dempeus,
fins que en surtis pels teus peus
o fins que el meu déu t'agafi.


**
Era vora el mar i hi és,
un món d'escuma acarona
la Pedra dins el meu res....
Es la vida qui no enganya,
la mort tampoc et malmet,
però aquesta passa estranya
et fa entendre el tot i més.

*

Unglejada del meu plor,
la roca roman esquerpa
entre el cel que ja la cerca
i la terra que la clou.
Es com si fossis un ou,
Pedra forta, de la vida,
on hi juga nit i dia
la vida, i la mort que et cou.
Quan la pedra es fa braçol,
quan el braçol es fa vida,
quan la vida beneïda
torna els ulls a qui està cec,
i dona alè fins al bec
de l'ocell que d'amor canta,
sento l'ocell i la branca
com tremola de llur pes,
i sento que Aquell qui És
et durà una Rosa Blanca
per a treure't de la trampa
de la mort i el seu mal bes.
Acompanya'm estimada
que en el teu cor faré estada
eterna, com eterna és
la Pedra on ets enterrada.

**

Jo soc l'ou de tota vida,
En mi tot mor o reneix,
sóc la Pedra beneïda
que llevarem entre tres.
Tu, l'amor que ens acompanyava
i jo com el teu cor pres
entra la tela d'aranya
d'una vida que ja no és.


*

Baixant els rierols
la trobo allí clavada.
Baixant per el camí
que en diuen de la Creu.
Baixant per entre rocs,
ginestes i gavarres
arribo fins el lloc
que en diuen de la Creu.
La Creu li vaig gravar,
i cada jorn l'enfonso
més en la roca eterna
que en diuen de la Creu,
i baixo pels camins,
bleixant, com un poeta
que ja no tingués esma
d'escriure un vers ben seu.
Vers de cor, toc de campana,
com la que va sonar
el jorn en què vas marxar
i el dia en què vas deixar-me
Vers d'ànima, cor gosat
d'inspiració en el teu cos
que em diu: " tornaré a besar-te ".
I ho dius en un roc ben clos,
que llueix quan trenca l'alba.


**
La Creu l'hi vas gravar
però vas fer poca cosa:
la teva boca és ben closa
podria fer-hi molt més.
Jo tornaré a besar-te
i seràs el meu amant
el jorn que vulguis trobar-te
amb qui veu el teu afany.