POTSER ENS TROBEM A ALASKA

La Palmira no havia vist la seva antiga amiga des de feia potser trenta anys, va ser aquesta ultima que la va cridar pel carrer- Palmira!
La dona es va donar la volta i es va trobar cara a cara a una imatge de una dona de la seva edat que no sabia ben bé a on situar. Familiar ,però no sabia de què.
-Nena que no em coneixes?
- No s'hi he de dir la veritat, no se pas qui ets.
- Sóc la Laura de Sant Vicenç, la parenta de la teva tia Enriqueta.
. Ostres! si va dir la Palmira, es va posar bé , un ble de cabell ros , ara ja de perruqueria i va mirar la dona, va veure aquella noieta jove , una mica hippie amb la que tocaven una vagada l´harmònica per les platges de Castelldefels i tothom els mirava.
Es varen abraçar i es varen fer dos petons i com que a prop hi havia un bar, decidiren anar a prendre cafè, segur que tenien moltes coses a dir, la seva relació e va interrompre feia temps, la Palmira va saber que la Laura s´havia casat, però com que no la va convidar al casament, varen perdre el contacte.
En assentar-se a una taula es varen donar compte que encara eren les noietes de disset anys que havien sigut, ben bé no, clar els anys els havien deixat a sobre, quilos i arrugues i ara la Laura en lloc del seu bonic cabell negre, el duia de color coure, sols la Palmira havia conservat el daurat del cabell, encara que fos de pot.
La Laura va preguntar a l´altra dona, que és de la teva vida?. Et vas casar i tens dos fills.
-Si va dir la Palmira i tu també oi?
-No, en tinc tres ja grans, ja sóc àvia
- Que bé, felicitats va dir la Palmira.
-No creguis el meu home es va morir fa dos anys, ho vàrem passar malament un càncer
- Ho sento molt, va dir l´altra dona, no ha sabia, com que la parenta que teníem en comú s´ha mort també, doncs no en sabia res.
- Gràcies ho vaig superant va dir la Laura, saps que vaig estar a punt de no casar.mi, anava ja cap a l esglesia i li vaig dir al meu pare que no em volia casar, que estimava un altre, recordes el Paolo?
-Si va dir, la Palmira i que va dir el teu pare, ?
- Que no fes ximpleries i em cases amb l´Enric , però jo tenia al cap el Paolo, el recordes Palmira
- Com oblidar-lo i davant seu va veure el xicot esprimatxat amb grans ulls blaus cabells estarrufats subjectats amb un mocador , les sandàlies i els mitjons ratllats i aquells pantalonets estripats per ell mateix fins a mitja cama. Si Laura el recordo i?
-Doncs mira ets la única persona que ho fa, saps que el he buscat ara i el he trrobat?
-Com va dir la Palmira amb sorpresa m´entres remenava el cafè amb una cullereta.
- Si per Facebook, és separat i vol que ens veiem, que faries tu?
- Doncs no ho se, encare porte les sandàlies i els mitjonets de ratlles va preguntar la dona rient .
- Noo, ara és un senyor amb corbata barba i sense ni un pèl al cap, però per les xarxes, és el mateix noi que em va enamorar de veritat, no com l'Enric era molt bona persona, molt soso, molt com cal i en Paolo és tot al inreves.
- La Palmira es va mirar la seva antiga amiga, que no en sabia res en trenta anys i va pensar, que perquè no?. A vegades la vida té coses estranyes i va contestar a la Laura.
- Saps que noia, jo potser si el voldria trobar i on dius que viu?.
- A Anchorage a Alaska, però diu que vindrà a Barcelona a veurem.
- Doncs va, perquè no?. El Paolo era Itàlia no?. I que hi fa a Alaska.
-Diu que viu en una caseta en un fiord i que havia treballat en una empresa petroliera, era enginyer i li va agradar tant, que si va quedar.
- La Palmira va agafar la mà de la retrobada amiga, li va fer un somriure franc i li va dir, quan siguis vivint a Alaska vull venir, sempre he volgut visitar Canada i les terres del Nord.
I com si en lloc d'haver passat trenta anys hagués passat tres mesos varen continuar parlant de les seves vides i els fills.