Posa't al seu lloc, és Nadal!

La vara de fusta estava a punt de colpejar amb fúria el desgraciat treballador, arraulit en un racó. Havia malmès el valuós material de construcció vessant-lo a terra, encenent la ira del capatàs amb la trencadissa. El càstig era a punt d'executar-se quan una mà va engrapar el canell del botxí. Aquest, sorprès per la interrupció sobtada de la seva decidida voluntat, va mirar als ulls de qui la qüestionava: una noieta esquifida. La mirada d'ell, plena d'odi, es creuà amb la d'ella, curulla de compassió. "Posa't al seu lloc, és Nadal!", va xiuxiuejar la jove amb el seu nas a frec del de l'homenot abans que aquest reaccionés. El fet que es tractés d'una femella inofensiva va reprimir de cop la violència continguda del mascle enravenat, els segons suficients per a què l'obrer s'escapolís de l'acció punitiva. Aleshores la noia, sense apartar la mirada, va deixar anar el braç totpoderós i prosseguí el seu camí com si res, deixant a l'encarregat palplantat i capficat en quina cosa havia fallat dins del seu cervell que l'hagués paralitzat tan de sobte.
"Posa't al seu lloc, és Nadal!" era el lema que el rector de la parròquia havia escollit per aquestes festes d'hivern i que havia transmès als seus feligresos en la primera missa d'aquell diumenge, a la qual assistia l'Ona perquè era l'única compatible amb el torneig d'escacs per equips. Una frase encertadíssima, plena de caritat cap al proïsme més desvalgut i víctima principal d'una crisi econòmica que feia estralls en tots els estaments socials. Una breu reflexió sobre la precarietat laboral i els minsos recursos dels més pobres (immigrants acabats d'arribar amb una mà al davant i l'altra al darrera, vídues sense recursos, treballadors temporals amb contractes a extingir, entre d'altres) et feia adonar que la sort dels que s'havien lliurat, per ara, d'aquesta davallada col·lectiva era un miratge que es trencava en mil bocins quan ocupaves virtualment el lloc de qui la patia. I adreçar aquest pensament a la gent en una època de l'any tan plena de missatges de bona voluntat suposava tibar un xic més per a fer caure el tòtem de l'egoisme que oprimia una societat de consum amb recursos tan suficients com mal repartits.
Així que va tombar la cantonada, l'Ona es va veure empesa per l'impacte d'un cos que per poc la fa caure. Masegada, de seguida s'adonà del que passava: un paio malcarat acabava de donar una plantofada a una dona, desplaçant-la pel cop, i encara li'n volia una altra. L'Ona s'interposà entre els dos, i s'encarà amb l'agressor cridant-li la frase "Posa't al seu lloc, és Nadal!" amb el risc de ser ella la receptora final de la bofetada. L'home va quedar aturat per la gosadia de la noia i feu un pas enrere, temps preciós que aprofità la dona agredida per a esmunyir-se per l'escala d'una porteria. Ell, en veure's impotent, decidí deixar-ho córrer i se n'anà alçant un puny amenaçador.
No havia fet dues passes més enllà que l'Ona va posar-se a córrer cap a un vellet estintolat per un bastó que travessava lentament el carrer, ignorant la prohibició del semàfor de vianants. El camió de transport s'acostava a tota velocitat just quan el llum verd canviava a taronja, prement a fons l'accelerador per estalviar-se la frenada en sec quan aparegués el següent color. Un raonament del conductor massa arriscat que en cap cas té en compte la gent gran, que es desplaça a una velocitat del tot desfasada respecte dels períodes que s'introdueixen en el programari dels semàfors. La noia va agafar l'avi pel colze i l'empenyé cap a la vorera, amb el temps just per a què el camió li fregués la bossa. Després d'un toc de clàxon monumental i del parell de renecs de torn, l'Ona va cridar-li "Posa't al seu lloc, és Nadal!" , però el transportista ja era lluny. L'ancià, que va contar-li a la seva salvadora que es trobava bé, que no s'amoïnés, que era metge i coneixia perfectament la seva artrosi, li va agrair el gest altruista amb uns ulls humitejats que denotaven una soledat massa cruel després de tota una vida dedicada als altres.
En agafar l'avinguda que la menaria al club d'escacs, l'Ona fità un parell de guàrdies urbans que escridassaven a un indigent que jeia a terra sobre uns cartrons estripats. Un dels guàrdies anava a clavar-li una puntada de peu al captaire, amb signes evidents de mobilitat restringida, quan la jove va empentar l'oficial per evitar l'impacte de la seva bota contra el costellam de la víctima. Va anar d'un pèl que no el fa anar de trompis, i així que la mà enguantada del seu company empunyà la porra per defensar-se del que considerava una clara agressió, la noia pronuncià les paraules "Posa't al seu lloc, és Nadal!" a fi de neutralitzar de manera efectiva l'acció violenta d'un ordre públic que s'ultrapassava en les seves funcions. La parella de guàrdies, com estabornits per la imprecació, va fer-se fonedissa.
El recorregut des de la parròquia fins a la sala del club on tenia lloc el campionat era prou curt per no haver de preocupar-se pel temps invertit, però aquest matí ja havien passat masses coses com per no endarrerir-se en la seva cita amb els escacs. L'Ona accelerà el pas i entrà a la sala de joc esbufegant; s'assegué a la taula, encaixà la mà del seu oponent i encetà la partida. El cor li bategava de pressa després de tants ensurts, impedint-la de pensar amb claredat. El plantejament de la partida se'n ressentí, no havia estat el més encertat perquè la posició de les blanques, conduïdes per ella, era el més semblant a una situació desesperada: el rei blanc a c1, la dama blanca a b1 i tres peons a a2, b2 i b6, mentre que les negres tenien el rei a b4, un solitari cavall a h8 i una legió de peons a a5, c3, d4, e2, e5, f2, f6 i g7.
Els dos peons negres passats, lligats i a punt de coronar feien massa pressió com per pensar gaires plans alternatius a una rendició blanca incondicional. Malgrat que quasi bé no tenien peces sobre el tauler, les negres amenaçaven mat en dos amb e1=D+ i Dd2. Tampoc era admissible per a les blanques jugar 1.Rc2, e1=D 2.bxc3+, Rc5 3. cxd4+, exd4 i les negres guanyen. Si 3.Rb2, en lloc de cxd4+, aleshores 3. ..., Dc3 mat. No era gens fàcil de veure com les blanques podien escapolir-se de tanta amenaça. En aquests casos, deixar anar la ment i pensar en qualsevol altra cosa pot ajudar a trobar solucions d'allò més inesperades. Pensament lateral, en diuen. Per això, l'Ona repetia dintre seu una i altra vegada la frase del capellà "Posa't al seu lloc, és Nadal!" com si li pogués inspirar una sortida airosa a una posició perduda. Ho feia d'esma, el cap li anava com la llançadora volant d'un teler. Aleshores fou quan va pensar que cada vegada que es bescanvien peces en els escacs, una d'elles ocupa la casella de l'altra, es posa materialment en el seu lloc. Va examinar de nou la posició i s'adonà que, posats en aquesta tessitura, bescanviar el peó blanc pel seu homònim negre amb escac era com el gol de consolació en aquells partits de futbol que es perden per un marcador d'escàndol. Es decidí per 1. bxc3+ quan va adonar-se que si …, Rxc3 2. Db3 mat, i si 1. …, Rc4 2. Db3+, Rd3 3. Dc2+, Re3 4.Dd2+, Rf3 5. Dd3+, Rg2 i 6. Dxe2, salvant la papereta; les negres només podien respondre amb 1. ..., Rc5, el que animà a l'Ona a seguir aplicant la seva troballa basada en el lema del capellà de la seva parròquia: 2. cxd4+, Rd6. Ara, si 2. …, Rxd4 3. Db2+, Re3 4. Dd2+, etc i si 2. …, exd 3.Df5+ i Dxf2.
Es recordà de l'obrer a punt de ser apallissat i personificà l'agressor en la figura del rei negre i ella en el minúscul peó blanc, el qual semblava que empentava el monarca cap a un extrem del tauler cada vegada que li feia escac i ella es posava en el lloc del desafortunat peó negre. Continuà amb el càlcul de variants basant-se en aquesta idea: 3. dxe5, Re7. Quedava clar que si 3. …, Rxe5 4. Db2+, Rd6 5. Dxe2; si 3. …, fxe5 4. Dd3+ seguit de Dxe2; si 3. …, Re6 4. Db3+, Rf5 5.Df3+; i si 3. …, Rc6 4.Dc2+, amb la captura subseqüent dels peons negres.
Ara se li aparegué en pensaments la dona maltractada i decidí de dedicar-li la següent jugada: 4. exf6+, Rf8. Si les negres juguen 4. …, Rxf6 aleshores 5. Db2+ guanya; si 4. …, gxf6 5.De4+ seguit de Dxe2; i si 4. …, Rf7 5. Db3+, Rg6 6.Dg3+ amb idèntic resultat favorable a ella.
El vellet travessant el carrer posant la seva vida en perill va fer acte de presència en la ment de l'Ona, i relacionà el camioner arrauxat amb el potent rei negre que amenaçava amb atropellar-la sobre el tauler de manera imminent. Ella, el peó insignificant, seguia la seva via posant-se en el lloc dels altres sense saber encara si hi hauria recompensa final: 5. fxg7+, Rg8.
El captaire arraulit a la cantonada va ser l'excusa per tirar endavant la creuada del peó blanc en la seva virtual lluita contra la injustícia social: aquest també havia arribat a la raconada del tauler i estava a punt de ser objecte de les cosses de l'autoritat. Com acostuma a passar en aquests situacions límit, una vegada s'ha fet l'esforç titànic d'una campanya exhauridora, el soldat lliura la seva vida per la causa: 6. gxh8=D+, Rxh8.
Després d'aquest sacrifici, la posició de les blanques estava salvada i, el que era més sorprenent encara, guanyaven la partida!: 7.Db2+, Rg8 8.Dxe2 i cau l'altre peó negre.
El seu rival encaixà la derrota amb esportivitat:
- Noia, diria que se t'ha aparegut l'Alekhine ressuscitant-te en el darrer sospir! Quin final més inesperat! El teu peó blanc semblava talment un soldat en acció. Amb una mà ha anat agafant pel ganyot, un rere l'altre, a tots i cadascun dels peons negres que s'ha anat trobant al seu pas, successivament desplaçats de la casella corresponent per ocupar-la ell, a la vegada que amb l'altra mà semblava que subjectés l'arma que mantenia a ratlla al rei negre cada cop que aquest reculava. No havia vist mai als escacs un final de partida tan semblant a un videojoc interactiu!- espetà sense acabar de creure's el que acabava de passar sobre el tauler.
- Posa't en el meu lloc, és Nadal i res és
impossible! - i abandonà el local més contenta que un gínjol pels que havia defensat abans de la partida i que l'havien inspirada rememorant-los. La victòria als escacs era el de menys, l'Ona per fi entenia la paradoxal frase amb què el rector havia tancat l'homilia: el vertader esperit de Nadal és la caritat que dóna sense esperar res a canvi, perquè és l'única que, més tard o més d'hora, se't retornarà amb escreix.

llpages