Poema del cafè.

Poema del cafè...


Has anat creixent i encara creixes,
però de tot el que t'havien
explicat els teus pares sobre la vida
has vist que no tot era veritat,
però tu encara creus, i creus fermament.
Res no és veritat ni res és mentida.
La vida t'ha bufetejat, però tu
com a bona cristiana t'ho
has pres amb resignació.



La teva riquesa és el teu cor,
i el teu silenci de meditació que no té preu.
Ets filla de muntanya t'agraden les clarianes...
El mar però relaxa els teus somnis,
els teus neguits, i és la creu
que dóna força al teu esperit.
Dintre teu no hi guardes ressentiment,
més aviat creus que és un acte de purificació.
En els moments de soledat
tens la força i la companyia del cel.


Tu saps més bé que ningú que
no hi ha rosa sense espines,
però malgrat tot, ets sensible a la rosa,
als seus pètals que cauen
a les teves mans buides,
i al seu pol·len de vida que
engendra la teva il·lusió per la vida.


Darrera el teu somriure i la teva mirada
hi ha tot un món, un món
que només tu en guardes
la clau i la porta...
Ets sensible a la lluna,
per això sempre tens
una flama encesa al
canelobre de la vida.
El sol dóna vida als teus sembrats interiors.
I cada dia escrius i rescrius
el poema de viure.
I saps que només la companyia
calma el crit d'haver nascut.
Viure és plorar i somriure.
Estimar és navegar pel mar
de l'amor i no ofegar-s'hi...
Però és en la soledat que
ens coneixem i sabem qui som.
Tu que ets dona-persona-mare,
només és la mare qui
sap què és engendrar i estimar un fill,
el pare moltes vegades només
és un sembrador passiu i passatger...
Tot el que és nascut de mare
té vida i és sensible,
només l'home de vegades
trenca la norma...


Tu saps que la força i la
felicitat estan dintre teu,
és des de fora que et fan
perdre l'equilibri interior.
Però la teva força està en la fe,
i aquesta no la pot vèncer ningú.
Prou, que sembla una homilia,
i només volia escriure quatre mots,
sense malícia ni mania,
només com qui s'atura un dia
i obre els ulls, i ho veu quasi tot...
No és un poema ni una recepta,
només quatre paraules
que s'esborraran amb
el pas dels dies.


Cada campanada anuncia
un nou demà, però pensa
que la riquesa és ara i aquí
l'avui mai més no es repetirà.


Un pesat del barri,
del carrer del costat...
Que sant Pau
ens conservi els ulls
i santa Maria la vista.
Deu ser que avui
m'he pres un cafè sense sucre
i ha anat depurant les paraules.


Que la lluita, la fe i la força
estiguin sempre amb tu.
Posa sempre un plat a taula
pels absents. Brinda sempre
amb aigua de lluna
tindràs el somni dels estels.
I pensa que en el camí de la vida
tots hi tenim les nostres pedres,
i és igual que intentem fugir
si no anem a elles, elles venen a tu...
Viure és lluita, i lluita és camí.
Viure no té data de caducitat,
nosaltres sí, no deixis per demà
el que puguis fer avui.
Et desitjo que en el
teu rellotge de vida
hi tinguis sempre
el temps de felicitat,
i si mai hi ha llàgrimes
sempre són bones per
mantenir fèrtils els sembrats.


No t'oblidis de sembrar
noves il·lusions cada dia.


Quan la tardor despulla els arbres
després ve l'hivern que ho conserva tot,
i sempre torna la primavera
que amb la seva abraçada
floreix tot...
Ja no dic res més
si és que he dit res...





onatge




No té efectes secundaris...