Pluja

Un relat de: Red_XIII

Una de les lleis relativistes diu que quan es viatja a una velocitat pròxima a la de la llum, el temps es deforma per qui o què ho aconsegueix. Amb aquest concepte descobert, les portes per viatjar a llarg de la quarta dimensió queden obertes. Això si: també queden lluny....

12 de gener del 2006. Aquell matí en Biel Baq hi pensava, en tot això. Era un noi de setze anys, pelroig i amb ulls gairebé del mateix color, imatge que no tenia res a veure amb el seu caràcter, filosòfic i passiu. La pluja encara feia més depriment la classe, i de tant en tant aixecava la vista del llibre per observar el recorregut que feia una gota des de que besava el vidre de la finestra fins que l'abandonava.
− Hi has pensat mai, Laia? − Va preguntar-li a la seva companya, que seia al darrere − Potser en un futur hi haurà pilots de naus relativistes que podran anar a velocitat llum.
La Laia Lagna, mentrestant, es dedicava a fer dibuixets a l'agenda, però sí que l'escoltava. Era una noia molt bufona, amb els cabells tan llargs com negres i brillants, i uns ulls verds que inspiraven profunditat i simplicitat de caràcter al mateix temps, i una ment molt desperta.
− Veig que aquesta llei t'ha marcat, eh? − Contestava ella − Potser és perquè he triat l'humanístic i aquestes coses no m'interessen, però no ho veig tant emocionant. Ara per ara, aconseguir això que dius voldria dir que per la resta de la gent continues passant el temps normalment i per tu, no, oi?
− Més o menys.
− Psè, doncs trobo que s'assembla força a fer que et deixin en estat de congelació, què vols que et digui!
La Laia sempre trobava respostes per en Biel, i tot i que feia poc que es coneixien i ella fingia que se'n desinteressava, li agradava discutir-hi; sempre estava de bon humor.
− Quin poc atractiu li trobes a la ficció!
Van fer una pausa per concentrar-se una mica en els apunts que estaven copiant de la pissarra. Podria ser que el professor es llancés a preguntar-los alguna cosa. De seguida però, va dictar uns exercicis a fer, i això significava més llibertat. La pluja continuava amb intensitat, però ja sabien de què parlar, almenys.
− A més − va continuar la Laia − això de la quarta dimensió tampoc ho veig gaire clar, eh... costa d'acceptar que sigui com les altres tres.
− Però jo et puc assegurar que una goma de borrar normal i corrent, no pot existir ni tant sols posseint només alçada, amplada i gruix.
− Ah no? I perquè, no? Un objecte normal i corrent pot existir, és clar, tot el que és real...
− Això és el que creu la majoria de la gent, perquè els humans no hi veiem en quatre dimensions, ni quan anem beguts. Però, pensa: pot existir una goma de borrar que no hagi sigut mai situada en el temps?
− Home, doncs... no. − Va reconèixer la Laia.
− Tots els objectes ocupen quatre dimensions: alçada, amplada, gruix i... duració!
− Parles com si tu hi veiessis en quatre dimensions, milhomes.
− Què va... ni que fos un endeví. − Va negar-li − Nosaltres tenim la tendència a diferenciar massa les tres primeres dimensions de l'última. I això ens passa perquè tenim la propietat de viure el temps linealment, vivim en constant recorregut a llarg de la quarta dimensió, des de que naixem fins que morim. I per això distingim entre passat, present i futur.
− Em faràs venir mal de cap!
− Està bé, està bé! Però pensa que... si nosaltres vivim el temps linealment, qui sap si hi ha algú, molt lluny d'aquí, que pot viure "tot el temps a l'hora" i, en canvi, té una vida que es mou linealment per la dimensió de l'amplada en comptes de la del temps.
− Apa, apa... qui vols que existeixi, així?
− Doncs ara que ho dius, últimament he pensat que si l'univers és infinit, pot existir tot el que ens vingui de gust. Els humans ens podem imaginar un nombre limitat de coses (encara que molt alt). Repeteixo: si realment l'univers és infinit, per força tot el que ens imaginem hi ha d'existir! Potser hi ha planetes cúbics en algun racó de l'espai.
El professor va utilitzar la seva veu imponent en aquell moment.
− Biel Baq, pots corregir l'exercici 1?
− Ups...!
En Biel, avergonyit, va mirar dissimuladament la llibreta de la Laia, i va veure que el tenia fet... ¿Com s'ho havia manegat per parlar i fer l'exercici a l'hora? Després hi va caure: gairebé només havia parlat ell. Ella li va treure la llengua amistosament.

[...]
Dins d'un univers sense límits, podem trobar incomptables possibilitats. Dins d'elles, un planeta cúbic. I sí, on els seus habitants es desplacen pel temps com aquell qui camina, però per contra viuen de forma lineal una de les altres tres dimensions…
Dues d'aquestes criatures avançaven pels horitzons del seu planeta, deixant enrere cada metre com si fos el passat. Mentrestant manifestaven el seu odi contra els pilots relativistes humans, l'amenaça per la seva espècie.

− Pilots relativistes... − Va trametre el primer cos al segon − Pilots relativistes...
− Així és com s'anomenen ells, sí − Va respondre el segon cos −. Són un cúmul de propietats totalment diferents a les nostres. Pretenen dominar totes quatre dimensions, tot i que la seva naturalesa només els hauria de permetre dominar-ne tres, com nosaltres.
− Si aconsegueixen treure'n un profit total d'aquest descobriment, nosaltres perdrem el nostre únic avantatge, el domini del temps.
− Però ells no el dominen del tot − Observava el segon cos, més savi que el primer −. Poden desplaçar-se a través del temps, però a cegues. Si bé ells poden veure amb el seu sentit visual en un cert radi de tres dimensions, no ho poden fer amb la quarta. Poden anar en direcció al futur, però sense predir-lo, sense saber què hi trobaran. En canvi, nosaltres tenim un bon radi de visió temporal.
− Utilitzem aquest recurs, doncs.
− No et molestis, ja ho he fet. Tinc bones notícies i males notícies: Les dolentes són que mirant cap al futur, ens hi trobem la nostra extinció i un domini total de la humanitat relativista. Però les bones son que mirant cap al passat, hi trobem l'ideòleg principal que ha permès el viatge relativista humà. Allà tenen la costum d'atribuir un grup de sons per a cada ésser viu o objecte; a l'ideòleg li han atribuït Biel Baq.
− Què suggereixes? − Preguntà el primer.
− Oblides les nostres capacitats? L'únic que hem de fer és caminar tranquil·lament en direcció al passat i on es troba la Terra. Ens endurem aquest Biel abans que es converteixi en l'ideòleg relativista. N'hi hauria d'haver prou. No l'exterminarem encara, voldré investigar-lo. Estigues preparat: El nostre destí físic es la terra; el nostre destí temporal és l'instant en que la Terra ha recorregut disset voltes a partir del naixement d'en Biel. Endavant.

[...]
17 de febrer del 2006
Aquest dia era l'aniversari d'en Biel. Malgrat que havia sigut un dia de classe completament normal, el seu bon humor havia pujat. Tothom l'havia felicitat.
− Disset anys, ganàpia! − deia la Laia mentre tornaven a casa.
− No sé perquè et semblo tant ganàpia: tu ja els has fet!
− És veritat, però encara que sempre tinguis explicacions científiques per tot, ets com un nen! Per això és xocant.
− Faré veure que no he sentit res − va dir en Biel −, ja que m'has regalat aquest clauer metàl·lic octagonal tan especial.
Mentre ho deia en Biel anava contemplant el clauer que li havia regalat la Laia.
− És que sóc una noia amb bon gu...
La Laia va emmudir de sobte en veure quelcom increïble.
El terra de davant seu, l'aire... tot el que era material es començava a desmaterialitzar, quedant un buit de forma rectangular.
− Laia! Ho estàs veient?! Ho estàs veient o tinc al·lucinacions? − desesperava en Biel.
El lloc on hi havia hagut matèria començava a agafar una tonalitat lilosa, i poc a poc en aquell espai buit s'anava definint un cos. No, dos cossos... Dos cossos d'aspecte cúbic i liles.
− Jo et volia preguntar el mateix... − contestà la Laia totalment badoca mirant aquell espectacle.
Els dos cossos s'havien acabat de definir. A partir d'aquell moment van avançar en direcció a en Biel. Van ser tan veloços que en un instant el van tenir empresonat. Els dos cubs, un per cada cantó, li pressionaven la cintura de manera que no es podia moure. El seu moviment, per això, continuava sent el mateix, dirigint-se veloçment a l'interior de la ciutat.
− Merda! − va cridar la Laia, posant-se a córrer per intentar atrapar els cubs amb en Biel. Malgrat que era una bona corredora, la velocitat dels cubs era superior, i progressivament anaven guanyant terreny. A més, els cubs seguien un moviment de línia recta, travessant tot el que trobaven. En Biel misteriosament en sortia il·lès, potser a causa d'algun camp protector entre els dos cubs.
− Ostres, com pot ser això? − pensava amb intranquil·litat la Laia mentre corria tan de pressa com podia− ¡BIEL, explica'm això, setciències! Com et puc ajudar, si no...?!
La Laia es trencava el cap: aquests éssers havien vingut a parar aquí del no res. Si havien de fugir, perquè no ho feien de la mateixa manera? Perquè, en comptes d'això, es mouen en líniea recta cap allà?
− Línea recta? Lineal? Un moment...
La paraula lineal va fer recordar a la Laia allò que en Biel havia dit feia poc:
Si nosaltres vivim el temps linealment, qui sap si hi ha algú, molt lluny d'aquí, que pot viure "tot el temps a l'hora" i, en canvi, té una vida que es mou linealment per la dimensió de l'amplada en comptes de la del temps.
Però abans de que la Laia acabés de lligar caps, va poder veure com els cubs desapareixien desmaterialitzant-se tal i com havien vingut... emportant-se en Biel.
La Laia va parar de córrer decepcionada. Havia de recuperar l'alè. Estava esgotada. I no h
o havia aconseguit... No havia aconseguit fer res!
Se sentia inútil, va quedar amb els genolls a terra. La gent del voltant al·lucinava.
−Biel, no sé perquè però... una sensació em diu que si mai no t'haguessis imaginat uns éssers com aquests, tampoc existirien en l'univers... − va començar a ploure, i ella va començar a plorar, ajaguda al terra − NO VULL QUE TE'LS HAGIS IMAGINAT MAI!
Però per molt que cridés, la Laia trigaria molts anys a tornar a veure en Biel.
−No vull que... te'ls hagis imaginat mai...
[...]
En Biel estava conscient... Però mentre viatjava temporalment transportat pels dos cubs, no veia res clar. Era com si el ritme natural de tot s'accelerés desmesuradament... Però fins i tot durant el viatge en el temps, el moviment recte cap endavant es continuava produint. A aquestes alçades en Biel ja havia deduït que es tractava d'uns tipus que viatjaven pel temps com aquell qui camina, però que estan obligats a avançar sempre cap a una mateixa direcció, ja que una de les altres tres dimensions la vivien linealment.
De sobte el viatge el temps es va aturar. Què passava aquí? Semblava trobar-se més o menys al mateix lloc que abans. Quin sentit tenia que el viatge en el temps acabés així? La gent del voltant va quedar totalment sorpresa. L'únic que van poder presenciar va ser un noi empresonat per dos cubs lilosos, els quals es movien ferma i veloçment cap a una direcció, per desaparèixer al cap d'un instant.
En Biel es tornava a trobar viatjant temporalment. Aquest cop no va poder entendre aquella intermitència. ¿Perquè de tant en tant el viatge pel temps es pausava i després es tornava a produir? No entenia res! Volia que tot acabés! Volia tancar els ulls i que tot acabés!
Però quan va tancar els ulls immediatament va sentir que el cul li topava violentament contra alguna gran cosa.
− Ai! Però que carai...?
En Biel va obrir els ulls per veure què estava passant.
− Però com puc... com puc haver quedat enganxat en una... ¿què és això, una planxa metàl·lica?
I els cubs? On eren els cubs? En Biel va fixar la vista cap endavant, i no va veure els cubs per enlloc. Havien desaparegut. No sabia com havia pogut ser, però l'havien deixat anar i els cubs havien quedat obligats a continuar la seva trajectòria sense ell!
Una noia es va acostar a en Biel. Tenia una cara que li resultava molt familiar, era la...!
− ...Laia!
Però era diferent, era com una Laia de deu anys més. Aquesta Laia d'uns deu anys més va col·locar els braços com si abracés en Biel.
− Quant de temps sense veure'ns, oi? Ara que, segur que tu no m'has enyorat gens...
La Laia, en comptes de donar una abraçada a en Biel, el va arrencar amb força de la planxa metàl·lica.
− Saps què, Biel? −va dir la Laia− Qui viatja per el temps com aquell qui camina també ha de tocar de peus a terra, de tant en tant. Fa cinc anys va córrer el rumor de que aquests peus havien tocat el terra, i al cap de cinc anys més ja he sabut on trobar-te.
− Laia...
− Se m'acut una pregunta que em vols fer! Només cal que miris aquí...
La Laia va assenyalar amb el dit un objecte que havia quedat enganxat magnèticament a la planxa. Aquell objecte era el millor regal que a en Biel havia rebut mai: un clauer metàl·lic octagonal. L'havia tingut tota l'estona a la butxaca i l'havia salvat.
La Laia tenia tantes coses a dir, i en Biel tantes preguntes més a fer, que no els sortien les paraules. Finalment la Laia va trencar el silenci.
− Vols anar a prendre un cafè? − va proposar − Convido jo, que avui és el teu aniversari.
− Ja no sé ni quants anys faig...
− Qui diu disset, diu vint-i-set, oi?
Tots dos es van posar a riure i van començar a caminar. La Laia ensenyaria a en Biel el nou món de deu anys després.
− Vaig deixar l'humanístic per fer el científic... −va informar la Laia− Però, tot i que ja sóc tan setciències com tu, vull que em facis una promesa: no tornis a pensar en uns éssers així durant una bona temporada!
Es va posar a ploure, però aquest cop la Laia, havent mirat la previsió meteorològica, duia un paraigües. Com que gairebé no hi cabien tots dos, ell la va envoltar amb el braç i van marxar plegats.

Mentrestant, hi havia dos cossos que es continuarien movent indefinidament en línia recta per l'espai, sense saber què fer...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Red_XIII

4 Relats

11 Comentaris

4303 Lectures

Valoració de l'autor: 8.00