Paral·lela

1

Què estava passant aquí? En Fèlix havia recuperat el coneixement en una habitació desconeguda, on la presència del fluorescent que tenia tres metres a sobre del seu cap l'amenaçava d'una penosa caiguda. Com era típic en aquests casos, no tenia ni idea de com havia anat a parar en aquell indret... i no era la classe de persona que solia emborratxar-se i aparèixer com per art de màgia a casa d'una desconeguda l'endemà de bon matí. A més, per borratxo que estigués, no seria capaç de fer-li el salt a la Diana.
Normalment, quan la gent es desperta en un lloc on no s'espera, al cap d'uns instants lliga caps i recorda perquè és allà, però no era el cas d'en Fèlix.
L'habitació on es trobava tenia pinta de pertànyer a un hospital: ambientació blanca, llitera acompanyada d'una tauleta de nit amb eines mèdiques i la concentrada olor de medicaments que inundava la sala. Ell mateix també anava vestit com un pacient. Però quina classe d'hospital penjaria en una de les habitacions un gran pòster d'Star Trek? En ell es veia la flamejant Nau Especial Enterprice. Aquell detall li va fer arrencar un somriure, però després va recuperar la serietat que exigia la situació.
A veure, si havia arribat fins allà i no recordava com, devia ser perquè havia perdut el coneixement d'una manera inesperada i algú l'havia portat aquí perquè es recuperés... Sí, tenia la seva lògica.
Bé, quina hora era? Quin dia era? Quant temps feia que estava allà? Devien ser quarts de set, perquè a l'habitació entrava una il·luminació pròpia de l'alba. Però quan va voler mirar-se el rellotge per confirmar-ho, el braç no li va respondre. Es sentia lligat, però no ho estava, era com si, de sobte, tingués els músculs d'acer...
Més sorpreses o què? Ja en tenia prou amb el fet de no recordar com havia arribat fins allà. De fet, tampoc havia sigut una acció gaire intel·ligent mirar el rellotge perquè segur que li havien tret. Ara que ho pensava, potser no era una simple pèrdua de coneixement el que havia patit, sinó alguna cosa més greu...
-Magnífic, només falta que estigui paralític ara! -Va dir en veu alta per sí mateix.
Va provar de moure les extremitats, una darrere l'altre, i va comprovar que, tot i que li costava molt, les podia anar arrossegant lentament. Almenys, no eren el símptomes de la paràlisi. Va sospirar de tranquil·litat. Segurament, tingués el que tingués, aniria recuperant la mobilitat lentament, perquè en un primer moment si que li havia semblat que no podia moure el braç gens ni mica, i després ho havia desmentit.
I si provava de moure el tronc, combinat amb la resta del cos, a veure si l'impuls l'ajudava? Si podia quedar-se assegut, recolzant l'esquena contra la paret que es situava al costat esquerre del llit, ja seria el primer pas per posar-se dret. Vinga: un, dos, tres!
- Ooh! Merda!
El poc control que exercia sobre el seu cos no va poder evitar la caiguda cap al cantó dret del llit, va anar a parar a terra de costat i va rebre un bon cop al colze. Es va intentar aixecar amb totes les seves forces però quan es va alçar una mica va tornar a caure, aquest cop de panxa amunt. Va decidir deixar-ho córrer per ara, ja ho intentaria després... aquell esforç combinat amb la debilitat que tenia, el van fer cansar massa per realitzar un tercer intent.
- No es pot dir que m'hagi sortit massa a compte, s'hi estava bastant millor al llit, francament... -Va tornar a parlar per si mateix en Fèlix, reaccionant a la duresa del terra, que també estava ben fred.
Des de la seva posició podia continuar veient el pòster d'Star Trek. Era l'únic element de simpatia que veia en aquella sala. Va decidir relaxar-se i fer inspiracions i expiracions profundes, amb la intenció de conciliar el son. Se li tancaven els ulls.
- Bona nit, Enterprice...

2

Dos quarts de dotze de la nit. La Diana es va treure la goma que li subjectava els cabells, negres com la tinta. Mentre es treia el pijama del calaix per canviar-se, anava somiquejant, fins que la primera llàgrima li va caure d'uns ulls gairebé tan foscos com el seu cabell. Va atrapar-la en la seva mà i la va salvar del destí de caure al terra. Se la mirava...
- Fèlix...
La Diana era una noia jove i forta, de 23 anys. Tot i ser tant jove, tenia la intel·ligència d'una persona amb experiència de la vida, la qual cosa li havia permès ser tot un prodigi en els seus estudis, i havia aconseguit lloc de treball com a sòcia del dr. Jean Luc, un científic especialitzat en Genètica i l'estudi del cervell humà i, que investigava per lliure només valent-se del seu propi talent i els pocs ajudants que tenia. A part d'això, la Diana era una persona plena de fe, sempre fidel als seus sentiments i forta de cor i d'esperit. Però tot i així, aquest cop, havia patit un mal tràngol massa fort emocionalment...
Quan es va haver canviat, va donar un cop d'ull als antidepresius i el got d'aigua que havia deixat a sobre de la tauleta de nit, preparats per prendre'n dues unitats.
Va introduir-se a la llengua la primera de les càpsules i se la va empassar amb un glop d'aigua. Es va mirar la segona càpsula. Titubejava.
-...
No. Allò no la ajudaria, el medicament no podria alleujar ni una mica les sensacions que ara sentia, era tant impossible com fer que res del que havia passat hagués passat, i aquesta era l'única manera de que millorés el seu estat d'ànim.
De sobte el telèfon va sonar.
Amb desgana, la Diana es va dirigir cap a ell per despenjar-lo. A menys que fos la trucada de la Vanessa, la seva germana, no tenia cap interès en parlar amb ningú. Però els records de les trucades d'en Fèlix, que sempre eren a aquella hora, la obligaven a tenir la sensació que si despenjava el telèfon, seria la seva veu la que sentiria, però era impossible.

-Digui?
-Diana, sóc jo.
Tot i que no es va sorprendre, la desil·lusió va omplir el cos de la Diana.
-Ah, hola Jean Luc...
-Com estàs?
-Horrible. Què vols?
La Diana era companya de feina d'en Jean Luc, però no sempre li queia bé, i ara, per exemple, no tenia del cert si de veritat es preocupava per ella. En Luc solia posar una prioritat més alta a la seva investigació científica que a les persones.
-Tinc una bona notícia per a tu.
-Una bona notícia...? - va respondre amb incredulitat.
-L'experiment ha sigut un èxit.
El ritme cardíac de la Diana va accelerar. Desitjava que no es tractés del que ella s'imaginava.
-Què vol dir "l'experiment"?
-Vinga, ja saps de què es tracta.
Era allò que temia. El que ara regalimava per la cara de la Diana no era una llàgrima sinó una gota de suor.
-Suposo que deus estar fent broma. Ja en vam parlar d'això, i et vaig dir que no. De veritat que no estic per aguantar més discussions.
-Parlo seriosament. Estava segur que després d'haver-ne parlat vas reflexionar i et vas penedir de la teva decisió negativa. Ahir mateix hi vaig donar una ullada. Quan vegis els resultats tu mateixa, quedaràs ben convençuda.
Hi va haver un parèntesis de silenci d'uns 5 segons. El doctor esperava la reacció de la Diana; la Diana no sabia com sentir-se.
-Decisió...? Perquè dius que vaig prendre una decisió quan tiraràs endavant tant si com no? De veritat no te'n estàs adonant de l'embolic que...!


Va perdre la poca tranquil·litat que li quedava. Anava sentint el doctor que tornava a parlar, però va penjar el telèfon amb ràbia, mentre feia un crit ofegat amb les mans a la cara. Es va aixecar d'un bot, va agafar la jaqueta que tenia penjada al respatller de la cadira, va córrer per agafar les claus i va sortir a tota velocitat. No va ni tancar els llums.

3
En Fèlix s'estava avorrint.
En algun lloc, gotejava. "Plic".
Ja havia dormit tot el que el cos li demanava i estava cansat de descansar tant. Havia recuperat força mobilitat des del seu últim intent d'aixecar-se, tant com per posar-se al llit de nou, però amb grans esforços, i va decidir no tornar a provar d'aixecar-se o caminar fins que estigués preparat del tot.
-Plic.
De tant en tant, intentava estirar els braços i les cames, fer exercicis per recuperar-se, i cada cop es sentia millor, tot i que estava lluny encara de trobar-se en plena forma.
-Plic.
També hi havia un prestatge de llibres al fons de l'habitació. Si s'havia de quedar allà gaires hores més, quan pogués caminar ja tindria alguna cosa per llegir i entretenir-se. Qualsevol cosa serviria!
"Plic", va pensar en Fèlix anticipant-se al so, però aquest no es va produir.
-Buf, fins i tot un so és capaç de deixar-me en ridícul- Va remugar.
Però va callar quan va sentir una veu masculina que es trobava a fora de l'habitació. Després de l'ensurt inicial, va parar l'orella:
-Xtt... aquestes goteres... -Va dir la veu desconeguda.
Una barreja d'alegria i de mal pressentiment eren les sensacions que experimentava en Fèlix. Estava content de que per fi vingués algú, però no tenia ni idea de qui era. Possiblement era el propietari d'aquest lloc. No devia ser el primer cop que veia aquesta gotera. Suposava que hi havia fet alguna cosa, com posar-hi una palangana a sota. Bé, no: si hi hagués posat una palangana se sentiria "Plac".
En fi, mentre no s'obrís la porta i entrés un maníac que el volgués torturar cruelment, podia estar més o menys tranquil.
La porta es va obrir. En Fèlix va empassar saliva. La imatge d'aquest nou home va entrar a l'habitació. Es van mirar als ulls.
-Em... hola. -Va començar en Fèlix, sense saber què més dir, i a continuació va recordar quina era la pregunta més lògica en aquest cas - Qui és vostè?
-Sóc el Doctor.
El Doctor? No tenia pas pinta de maníac obsessiu, ni segrestador, ni res semblant. Duia una bata blanca, però el fet que no dugués ulleres li treia tota la pinta de científic que li donava la bata. La seva mirada tampoc imposava tant respecte com s'havia imaginat sentint-lo parlar des de l'altra banda. Quant a edat, era possible que doblés la d'en Fèlix.
-Molt bé, veig que t'has despertat. Com et sents?
-Ehem... De fet...
-Intenta no fer mo
viments bruscos -va interrompre'l-, podries caure perquè tens els músculs un pel atrofiats.
En Fèlix va fer una cara de fàstic. S'havia presentat allà sense més ni més i li feia advertències estúpides que ja havia tingut temps de comprovar amb totes les hores que feia que estava despert.
-Sí... gràcies, procuraré evitar-ho... - Va dir en Fèlix amb un sarcasme que només va entendre ell.
El Doctor s'anava movent per l'habitació, remenant fulls, i altres objectes en què no es fixava en Fèlix. Li havia de demanar informació.
-Podria fer-me cinc cèntims del que està passant aquí, si no és massa molèstia?
-Dorm una estona més, apa, ja tindràs les explicacions després.
A en Fèlix se li passaven les ganes de conservar l'educació amb algú que vés a saber si l'havia segrestat i que no mostrava facilitat per donar explicacions.
-Per-do-ni, senyor Doctor! Ja he dormit més del que podia dormir, tinc dret a saber perquè em té així, no? Si això no és cap hospital, vull saber on sóc!
-No és el moment d'explicar-t'ho, creu-me.
En Fèlix va agafar fermament el braç esquerre del doctor. No amenaçant però si insistent.
-No té ni idea de com em sento. Pel seu bé m'haurà de dir de què es tracta perquè sinó tindrà problemes legals després - Va advertir-li.
En Fèlix va veure que amb la mà dreta el Doctor agafava una xeringa plena de líquid somnífer.
-Si et comportes d'aquesta manera no em queda altre remei, apa. M'és igual tan que estiguis despert com adormit.
-Ep, ep! No, siusplau! Dormir més no, sisplau! Vostè no té dret...! Qui s'ha creg... No, no!
La xeringa va ser clavada al braç dret d'en Fèlix. L'efecte ràpid del somnífer el va fer dormir. Dormir per tercera vegada.
-Ho sento Fèlix, va així això.

4

Dos quarts de sis de la nit. La Diana feia més de quatre hores que estava esperant que en Fèlix es despertés. Havia agafat una cadira per asseure's al seu costat. Estava cansada però no podia dormir, havia de vigilar, i encara que s'hagués proposat dormir no ho hauria aconseguit. Mirava en Fèlix i se li feia un nus a l'estómac, i al cor. No podia acabar-s'ho de creure, encara que ho veiés amb els seus ulls. Observava els seus cabells rossos, el seu nas petit, i s'imaginava els ulls d'aquell marró clar que ara tapaven les seves parpelles. Increïble.
Mentre no es despertés, podria fer una ullada als documents que informaven sobre l'experiment que en Luc hi havia dut a terme. Abans de començar la recerca va posar un dit verticalment als llavis d'en Fèlix, com si el volgués fer callar.
-Xxx... - li va fer suaument.
-Mm... fas molt bona olor...- va contestar en Fèlix ben adormit
-Au, dorm.
En acabat, no va poder resistir l'impuls que sentia i li va fer un petó. Moments després es penedia del que com s'estava comportant. No tindria aquesta barreja de sentiments si no fos per l'intervenció d'en Luc, però ell era un home només de ciències, i per molt que hagués estudiat el cervell humà mai no podria esbrinar com es sentiria una dona com ella.
Es va aixecar i va començar a revisar els prestatges i els calaixos de l'habitació.
-Maleïts papers...
Normalment allà només hi tenia els papers de l'experiment que duia a terme actualment, més tard els guardava al seu despatx, així que era probable que encara es trobessin allà si no els hi havia volgut amagar expressament. Havia ignorat la seva opinió per tirar endavant l'experiment, així que ja no podria confiar mai més en ell. Per sort tenia un duplicat de la clau que accedia a aquesta cambra de laboratori i hi podia entrar sempre que ho necessités.
Va acabar per trobar els documents entremig d'uns llibres vells de medicina. Si la seva intenció era amagar-los, no s'hi havia lluït gaire. O potser només era cosa del seu desordre habitual. Va començar a llegir:
"Subjecte: Fèlix Trèvol. Edat del subjecte: 22. Data i hora d'inici del projecte: Dissabte, dia 6 a les..."
Però va haver de deixar la lectura, ja que sentia que en Fèlix començava a moure's i remugar. Tement que es despertés, va guardar els papers com va poder aproximadament allà on els havia trobat i es va asseure altre cop a la cadira.
-Fèlix? - Va començar la Diana
-Gmm... Diana... Tu sempre llevant-te tan d'hora...
-Vinga, amunt! Cuita!
La Diana intentava interpretar una escena normal de qualsevol matí en el qual la nit anterior haguessin dormit junts. Va funcionar perquè s'acabés de despertar. En Fèlix per fi va obrir els ulls, després d'haver-ho esperat gairebé cinc hores.
-Diana! Des de quan ets aquí?

Els ulls d'en Fèlix expressaven sorpresa i energia renovades. La Diana li va agafar la mà.
-Fa unes cinc hores, i tu?
-Ben bé no ho sé... ha vingut un paio que... Ah! Tu el deus conèixer, no? D'uns 50 anys, amb barba canuda i...
-En Jean-Luc, sí.
La Diana li havia parlat varies vegades d'ell, però mai no l'havia conegut ni tampoc havia visitat mai aquest lloc.
-Jean-Luc Picard, no? -va repetir en Fèlix bromista, observant el pòster d'Star Trek de la paret.
-Bé, no s'ha canviat el nom per fanatisme a la sèrie, però li agrada que l'anomenin així. El capità Picard és com el seu ídol.
-Doncs el nostre amic Picard s'ha passat per aquí fa una estona i sense donar-me cap explicació, m'ha clavat un somnífer. Em... un moment, un moment. Abans de donar-te explicacions, vull que me les donis tu! Què en saps de tot això? Perquè sóc aquí? No estic ferit ni res, però ahir em vaig despertar amb els músculs tots atrofiadots.
La Diana es trobava en el seu primer compromís. Havia d'explicar el que sabia a en Fèlix? No se'n veia en cor, la seva reacció podria ser desastrosa, tant o més que la que havia tingut ella. Pel seu bé, no li podia dir la veritat.
-...No ho sé del cert. -Va contestar. -Se m'escapa de les mans, no és fiable. S'obsessiona per la ciència i la interposa a qualsevol cosa. I dius que t'ha sotmès a somnífer?
-Sí, segurament l'estava empipant amb les meves preguntes, però no esperava que, per pesat que em posés, utilitzés mètodes tant violents. Quin mal parit.
-Sí, en Jean-Luc Picard d'Star Trek vomitaria de fàstic si conegués el que tenim aquí. Bé, com et trobes, per això?
-Déu n'hi do, la mobilitat m'ha millorat; és que he estat fent exercicis. Escolta Diana, he estat en estat comatós? He imaginat que podria ser la causa de tenir els músculs així.
-No... - li va respondre amb seguretat - Sigui el que sigui, no és això.
El noi va treure els braços de sota els llençols per mostrar-li la seva mobilitat lleument afectada, però en vies de normalització. En moure el braç la Diana va veure una cicatriu que tenia una mica més amunt del canell. Va posar cara d'admiració.
-Mm? Quina cara que poses. És per la cicatriu? L'he tingut des de molt petit, no sé perquè t'estranya ara. - va dir en Fèlix.
-No és res, és que sempre l'he trobat peculiar...
Silenci. Tots dos es van quedar mirant-se. Al cap d'uns segons, en Fèlix li va acostar el cap per fer-li un petó. A la Diana li costava oposar-se a aquella invitació, però la consciència i el cor la obligaven a fer-ho. Quan els seus llavis es van ajuntar, la Diana el va esquivar a l'últim moment.
-Haig de marxar, Fèlix...
La Frustració d'en Fèlix li va fer posar una cara de pomes agres.
-Què? Així de cop...? I em tornaré a quedar sol aquí?
La Diana caminava decididament cap a la porta. La va començar a obrir. En Fèlix la va cridar per aturar-la
-Diana!
Ella no podia fer cas omís d'en Fèlix. Es va girar lentament, contra la seva voluntat, no volia respondre més preguntes fins tenir-ho ben clar, però es va mostrar receptiva.
-Saps alguna cosa més, oi?
-Tornaré per tu, Fèlix. No trigaré. -Va dir la Diana mentre tancava la porta, malgrat que li sabia greu per ell, que no en tenia cap culpa.
Era el centre del problema, tot i que l'hi havien introduït sense permís. Veure aquella cicatriu del seu braç l'havia convençut de l'èxit total que havia sigut aquest experiment (per en Luc, és clar), però la seva manera de parlar i els seus moviments, encara que no els pogués realitzar amb plenitud, li ho havien confirmat encara més.
Quan era al carrer es va recordar dels documents de l'experiment i va maleir al doctor per un motiu més: Si no fos desordenat els hauria trobat abans i ja els hauria llegit; i ara, havien quedat allà dins. Trigaria a tenir una altra oportunitat per saber si hi havia alguna cosa que en Jean-Luc li amagava.
Eren gairebé les vuit del matí, havia quedat a les nou amb la seva germana, la Vanessa, que havia vingut tant de pressa com havia pogut quan va saber el desastre que havia patit en Fèlix. Però ella ignorava tot l'assumpte relacionat amb el doctor. Anirien a prendre un cafè, ho necessitava, ja que li costava mantenir-se desperta. Després de la conversa amb la seva germana dormiria una estona i intentaria, amb calma, pensar alguna solució, si és que n'hi havia. De moment no podia arriscar-se a treure en Fèlix d'allà perquè es podria muntar un merder ben gros. Mentre es dirigia a trobar-se amb la Vanessa, ella mateixa es discutia si seria adient explicar-li tota la veritat.

5

Mentrestant, en Fèlix continuava reflexionant. Li sabia greu haver fet veure que es despertava una estona després de l'instant en que ho havia fet realment, però va ser l'única manera de confirmar que la Diana li havia amagat coses que sabia. En realitat, havia recuperat el sentit quan ella li va fer el petó abans de posar-se a regirar el laboratori sencer. Quan la Diana va haver trobat el que buscava, va sentir el silenci que l'informava d'aquest fet, o bé que havia deixat de buscar. Va decidir fer veure que es despertava en aquell precís moment per obligar-la a guardar els papers de qualsevol manera i així, més tard, ell els pogués buscar de nou. L'estratègia li havia funcionat. Es sentia traït per la Diana, però fins que no conegués tots els detalls del que havia passat, només podia suposar.
Ara només faltava una cosa: que el seu propi cos l'obeís. Segurament tindria més flexibilitat muscular de la que el do
ctor es podia imaginar, ja que la seva visita havia estat forces hores posterior a la primera vegada que en Fèlix va recuperar el coneixement i havia tingut temps per practicar, i ara s'anticiparia a les seves prediccions. Tornaria a intentar asseure's al llit per després posar-se dret. Vinga: un, dos, tres!
-Ooh! Si senyor!
S'havia assegut al llit sense problemes i imaginava que tampoc li resultaria massa difícil fer que els seus peus aguantessin tota la pressió del cos. Va respirar profundament abans de fer-ho... Ara era el moment!
-Perfecte.
Per fi s'havia pogut aixecar. Les estades en aquell antre sense poder-se moure se li havien fet eternes, ara almenys ho veia tot des d'un altre punt de vista. Va fer unes quantes passes per comprovar si podia realitzar bé el moviment de caminar, i al cap d'uns cinc minuts ja ho va aconseguir fer amb tota normalitat. El primer que va fer és veure cara a cara el pòster d'Star Trek, per pura curiositat. Li estranyava que aquell doctor fastigós tingués aquest gust en comú amb ell. En fi, ara tocava posar-se a buscar els papers i saber la veritat d'una vegada per totes. Al cap i a la fi, tampoc podia ser tant terrible.

6

La Diana veia arribar a la Vanessa des de l'altre punta del carrer. No corria, però gairebé. La relació de les dues germanes sempre havia sigut com cap altra. Des de que la Vanessa va néixer, cinc anys més tard que la Diana, van estar unides. Especialment es van fer costat quan un tumor cerebral li va prendre la vida a la seva mare. Si no hagués estat per la Vanessa, a la Diana li hauria costat molt més de superar, i al revés. Les dues germanes s'assemblaven força d'aspecte i de cara, tot i que la menor tenia uns trets de fisonomia menys adults. Des de que va veure a la Diana esperant-se a la porta del bar, no li va treure els ulls de sobre. No somreia, no tenia una cara especialment seria, però es veia clar que el primer que faria era abraçar-la. I així ho va fer, una abraçada amb una energia fraternal que va donar forces a la Diana.
-Diny...

- Vany...
Quan eren més petites (tot i la diferència d'edat), sempre s'anomenaven així. Amb el temps ho van deixar estar perquè sonava força ridícul, però de tant en tant ho recordaven i feien alguna al·lusió, com ara. Després d'un minut d'abraçada i de mitges llàgrimes, la Diana va trencar el silenci.
-Entrem, necessito un cafè ben potent...
-Tu manes, Diny.
Un cop a dins van agafar taula i la cambrera els va anar a prendre nota. La Diana va demanar un cafè i la Vanessa un tallat.
-Vull que m'ho expliquis tot, Diana -va començar a parlar molt seriosament - Vull que m'expliquis tot el que vas sentir i tot el que sents, perquè és la millor manera de sentir-se una mica millor.
-Sí... He volgut esperar a tenir-te cara a cara per explicar-te els detalls. Tot es remonta al dia en que en Fèlix m'havia d'acompanyar en cotxe al bosc del costat de la ciutat perquè jo recollís unes plantes poc comunes per investigar-ne l'ús que podrien tenir per la medicina. Ell conduïa i jo estava al seient del costat. Fèiem bromes i ens ho estàvem passant bé durant el trajecte. -Va començar a explicar la Diana.

Mentre la Diana informava a la Vanessa de les seves vivències, en Fèlix al laboratori va trobar els papers que va estar buscant durant una bona estona. Va endevinar que eren seus per la subtil pista que li donava el títol: PROJECTE FÈLIX TRÈVOL.
En Fèlix va començar a llegir...

"Subjecte: Fèlix Trèvol. Edat del subjecte: 22. Data i hora d'inici del projecte: Dissabte, dia 6 de Setembre a les 21:37..."

I conforme en Fèlix anava llegint, la Diana anava explicant
- De sobte, la cara alegre d'en Fèlix va canviar cap a una serietat sorprenent. Li vaig preguntar què li passava, i em va respondre mort de por que els frens fallaven. No anàvem a una velocitat exagerada, però si prou alta com per tenir un accident greu.

"...Part 1: Els dispositius de copsació de la informació molecular han sigut instal·lats a les parts laterals del recipient on ha sigut dipositat el cos."

La Vanessa continuava escoltant atentament...
-Pel que recordo, ens trobàvem just al damunt d'una corba bastant tancada i sense frens. També recordo l'impacte, la sotragada, i un cop aturats, la visió d'un Fèlix ple de sang i amb els ulls oberts, amb la mirada clavada al sostre. Just en aquest moment vaig perdre el coneixement...

"Part 2: La informació molecular ha sigut reagrupada i distribuïda en la base receptora"

-Quan vaig tornar a recuperar el sentit, estava al llit de casa meva sana i estàlvia, excepte per algunes rascades. Hi havia el Dr. Jean-Luc al meu costat. Em va informar de que havia sobreviscut gràcies a l'airbag, i que, tràgicament, el d'en Fèlix havia fallat.

"Part 3: La conversió d'informació molecular prèviament distribuïda en sistema orgànic ha sigut exitosa"

-Dies més tard, el Dr. Jean-Luc es va presentar altra vegada a casa meva i em va venir a proposar un experiment...


"l'experiment de CLONACIÓ de l'individu FÈLIX TRÈVOL ha sigut un èxit total"

-Em va proposar CLONAR en Fèlix...

"Els residu de l'experiment que consisteix en el cos base de la clonació, el cadàver d'en Fèlix Trèvol, ha sigut eliminat"

En Fèlix va deixar anar el paper de les mans deliberadament. La postura dels braços continuava sent la mateixa que quan aguantava el paper, la seva mirada tampoc es va moure. Els seus llavis van començar a articular algun moviment... va començar a parlar sol en un volum molt baix...

-Amb aquesta boca que no és meva... amb aquestes cordes vocals que produeixen un so que no em pertany a mi... expresso la màxima frustració que es pot arribar a sentir quan un dia, et despertes, et penses que tota la teva vida has sigut tu... i de cop i volta descobreixes que les teves experiències, tots els teus records, el teu cos, pertanyen a una ànima que està absent, i la persona que estimes també...
Descobreixes que aquesta persona que estimes no podrà estimar-te mai, perquè sempre tindrà present el record de l'autèntica persona, sempre atent, sempre observant, i sempre esperant. Descobreixes que ella mateixa pateix per la teva existència, perquè el teu aspecte físic i psicològic reproduït al més mínim detall i incloses les ferides i el caràcter replicat la confonen.
Descobreixes que ets un titella que mai no podrà substituir la persona de qui en realitat ets rèplica, que mai no podrà ser valorat com a ésser humà, que mai no podrà ser valorat com algun element que no vagi més enllà de la ciència, com algú que té personalitat pròpia. Com una persona. Mai no podrà ser considerat com alguna d'aquestes coses... Sobrarà en aquesta vida i aquest món, i l'única cosa que li quedarà per fer és desaparèixer... ell i aquell individu que ha aconseguit fer tant mal a aquesta vida i aquest món, trencant el curs de la natura.
L'únic objectiu que li queda a aquest titella és apagar el mal que encén la seva pròpia existència i la del que l'ha provocat.

Adéu, Diana.

7

Un mes després, a la Diana li va arribar el moment de la mort. No hi va haver un dia en que deixés de pensar en la història que havia succeït. A partir del moment en que li va explicar la seva història a la seva germana Vanessa, no va tornar a saber res ni d'en Fèlix, ni d'en Jean-Luc. Només va trobar, al laboratori, els papers del projecte tirats al terra, amb unes marques rodones que indicaven la presència de llàgrimes...
Ara, en el moment de la seva mort, es va preguntar si existiria una vida després de la mort, si es trobaria amb en Fèlix, o bé si es tornaria a despertar, amb tots els records intactes, en una llitera de laboratori, amb una atròfia muscular i, sense saber-ho, hauria estat clonada... Aviat ho sabria.



Humanoide Data